Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art de coch. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art de coch. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de març del 2012

qüestió de seny


Good things, Joe Berger.

El poeta inglés Philip Larkin creía que "la poesía era una cuestión de cordura", lo contrario de lo que él llamaba (según una expresión de Evelyn Waugh) la "loquísima, la muy sagrada" escuela. Cocinar es también una cuestión de cordura: incluso literalmente.
En una ocasión, Stella Bowen conoció a un poeta en Montparnasse que había sufrido una depresión nerviosa y había sido recluido en una clínica. Cuando le dieron el alta, vivía en un cuarto que daba a una calle en la que había una boulangerie. El poeta fechaba su curación en el momento en que, asomado a la ventana, vio a una mujer que entraba a comprar pan. Sintió, le dijo a Bowen, "una envidia indescriptible del interés con que ella elegía una hogaza".
De eso se trata. De elegir un pan. De untar mantequilla a diestro y siniestro. De sembrar el caos en la cocina. De no malgastar sobras. De dar de comer a tus amigos y a tu familia. De sentarte en una mesa donde se celebra el irreducible acto social de compartir alimentos con otros. A pesar de todos los reparos y salvedades, Conrad tenía razón. Es un acto moral. Es una cuestión de cordura. Que él diga la última palabra: "La íntima influencia de la cocina meticulosa" escribió, "fomenta la serenidad de ánimo, la galanura del pensamiento y esa visión indulgente de los defectos del prójimo que es la única forma de genuino optimismo. Tales son sus títulos de nobleza."
En realidad, tengo también uno o dos reparos que poner a esto, pero...tengo algo en el fuego. Debo vigilarlo. Tengo que preparar un festín frívolo.
Julian Barnes. El perfeccionista en la cocina. Traducció de Jaime Zulaika. Anagrama, 2006. P. 130.


divendres, 31 de desembre del 2010

púding de nadal

A l'Espai de llibres, bon christià.
El dinar de Nadal va començar a les dues de la tarda i va ser realment tota una festa. Uns tions enormes crepitaven alegrement a l’ampla llar de foc i per sobre d’aquest crepitar se sentia com una mena de babel de moltes llengües que parlaven alhora. La crema d’ostres ja havia estat consumida, dos enormes paons havien vingut i després se’ls havien endut. Eren meres carcasses d’allò que havien estat. Ara, en el moment suprem, el púding de Nadal va entrar al menjador amb tota la pompa! El vell Peverell, amb les mans i els genolls tremolosos degut a la debilitat dels seus vuitanta anys, no va permetre que ningú més que ell l’entrès. Mrs. Lacey estava asseguda, retorçant-se les mans sense parar de pura aprensió nerviosa. Estava segura que un Nadal o altre, el vell Peverell cauria allí mort. Havent d’arriscar-se o bé a deixar-lo caure mort un dia, o bé a ferir els seus sentiments de tal manera que probablement ell preferís més morir que viure, fins ara, havia escollit la primera alternativa. A sobre d’una safata d’argent el púding de Nadal reposava en tota la seva glòria. Un púding gros com una pilota de futbol amb una miqueta de grèvol clavat a sobre, talment com una ensenya triomfant, i amb tot d’esplendoroses flames blaves i roges enlairant-se al seu voltant. Hi hagué una exclamació d’entusiasme i crits de “Ohh-ah!”...

Agatha Christie. El púding de Nadal. La llar del llibre, 1988. P. 40.




P.S.: No hi havia pensat més; s'havia quedat al rebost, pobre púding. Vinga va, preneu-ne tots i mengeu, que aviat caminarà sol.



divendres, 12 de novembre del 2010

ronyons a la leopold bloom


Escaldà i buidà la tetera, hi posà quatre cullarades plenes de te i després decantà la marmita per abocar-hi l'aigua. Després de deixar-lo perquè reposés, tragué la marmita i encastà la paella damunt els carbons encesos i es quedà mirant com el bocí de mantega lliscava i es fonia. Mentre desembolicava el ronyó, el gat miolava de gana. [...] Té. Li deixà caure el paper enllardissat de sang i tirà el ronyó enmig de l'espetegant mantega líquida. Pebre. N'agafà un pols de l'ouera escantellada i l'escampà en ròdol per entre els dits. [...]
-Se sent olor de socarrim -digué-. Què has deixat res al foc?
-El ronyó! -exclamà de sobte.
S'entatxonà el llibre a la butxaca de l'infern sense miraments i després de pegar amb els dits del peu contra la còmoda trencada sortí corrents darrera l'olor i baixà les escales amb quatre gambades de cigonya esfereïda. Un raig de fum aspre sortia disparat pel costat de la paella. Furgà amb una punta de la forquilla per sota el ronyó, el desenganxà i el girà de potes per amunt. Només una mica cremat. L'abocà de la paella al plat i féu gotejar el suc escàs i torrat per sobre.
Una tassa de te, ara. S'assegué, tallà i untà de mantega una llesca de la barra. Escapçà la carn cremada i la tirà al gat. Després se'n posà una forquillada a la boca, paladejant apreciativament la carn flonja i gustosa. Al seu punt. Un glop de te. Desprès tallà el pa en daus, en sucà un a la salsa i se'l posà a la boca.

James Joyce. Ulisses. Leteradura, 1981. P. 70. Traducció de Joaquim Mallafrè.

 ***

P.S.: Acabo de descobrir al bloc de Jordi Cervera, una iniciativa blogaire que va justament d'això, de menjar i llegir. Es diu De la literatura a les cuines.  Que vagi de gust.

diumenge, 7 de novembre del 2010

art de coch

Murillo design. Atlas Culinary Adventures. 2004.
Cocino todos los días. Es una tarea que me relaja y me permite pensar. Pienso mientras pico los ajos y el perejil. Pienso y me desahogo triturando el tomate. Pienso y lloro pelando las cebollas. Cocino en silencio, en aparente silencio, pero dentro de mí hierven los pensamientos.
Uso la tabla para trocear las verduras y las carnes. Poseo una buena colección de cuchillos. Me atrae el sonido de los cuchillos atravesando las piezas y el ruido tosco del filo contra la madera. Me convierto en asesino y no me detiene ninguna razón humanitaria. Reviento la pieza con el cuchillo como si fuera el cuello de la víctima. Así imparto la ley en mi cocina.
Nunca dejo el fuego para atender otros quehaceres. El buen cocinero, como el capitán de un barco, jamás abandona la nave. Además, los guisos necesitan vigilancia constante, porque de lo contrario se evaden, se disuelven o se queman.
La cocina requiere imaginación, valentía y paciencia. Las revoluciones no se preparan en unas horas. La venganza se sirve en plato frío. El menú de los sentimientos tiene una carta amplia y variada.
La carne va dorándose lentamente tras el cristal del horno y tras el vidrio agoniza la tarde. Cocinar, a veces, también provoca melancolía. Pero no consigo evitar que invadan mi cabeza macabros pensamientos. Y ahora es otra vez la carne del enemigo la que sufre dentro del horno.
Me gusta trabajar a solas en la cocina. A veces soporto un pinche a mi lado, alguien servil y prudente que me ayude con discreción. Odio el ruido, las voces, la falta de respeto a los sentimientos.

José Antonio Garriga Vela. "El cocinero". A: Poesía a la carta: la gastronomía en el arte y la literatura. Revista Litoral, núm. 241. P. 62.

*******

P.S.: Fa molt de temps, pels bars de Gràcia corria una fórmula eficaç per a posar fi a les converses pretesament intel·lectuals (i pesades, i rotllo) dels estudiants de filologia. No me enorgullesco de los libros que he leído, sino de mis lentejas con choriso, va fer fortuna, però no em va reportar mai ni fama ni un duro ni res. Ni una trista canya. Sí, és meva, i, a banda, ben veritat,  perquè les meves llenties amb xoriço -mal m'està el dir-ho- són de traca i mocador. I ara no me'n sé avenir, que se'm fa molt estrany haver passat quasi dos anys en aquesta casa i encara és hora que trepitgi la cuina. No se'n parli més, a partir d'ara (i de tant en tant) us cridaré a taula. La cosa anirà del que he menjat mentre llegia.