dimecres, 24 de novembre de 2010

el tigre del maestrat, de cameo

"Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va assolir en molt poc temps la més alta distinció militar i el títol de comte de Morella durant la primera guerra carlina (1833-1840). La guerra de Cabrera -que tenia el do natural de liderar homes, i amb una colla de guerrillers va derrotar l'exèrcit governamental tot creant el seu propi Estat- va trasbalsar l'Ebre i el Maestrat, i el ressó d'aquella salvatgeria va escandalitzar Europa. El nom de Cabrera, un mite romàntic fet d'amors apassionats, d'odis i venjances desfermades, va ser víctima també d'una llegenda negra". Això és el que llegeixo a la contracoberta de L'hivern del tigre, de l'Andreu Carranza, una novel·la editada per Planeta l'any 2004. "En aquesta documentada novel·la, el Tigre, vell i cansat, des del seu exili a Londres, narra les aventures d'aquells anys pletòrics. De batalla en batalla, ens endinsem en les entranyes d'un home que captivava els seus i alhora va atreure l'admiració de nobles, parlamentaris i escriptors", continuen. No l'he llegida. Qui sap si aquest Cabrera també té dos foradets en el coll.

I ja sabeu com van aquestes coses, que només cal que comencis que si Cabrera aquí i Cabrera allà, i a la que et descuides, t'has ficat en uns jardins imprevisibles. Pot molt ben ser, per exemple, que et trobis de visita a cal marquès de Bradomin, no sé si n'heu sentit a parlar, el más admirable de los Don Juanes: feo, católico y sentimental. Sí, les Sonatas de Ramón del Valle-Inclán, un amic molt estimat. La Sonata de invierno transcorre en plena guerra carlina. En Cabrera no hi surt personalment i en persona, que aquí el personatge històric que acapara protagonisme és Don Carles, però s'hi refereixen. Era inevitable.
"Algunos creen que para ser un gran capitán no se necesita ser valiente, y acaso tengan razón. Quién sabe si con menos temeridad no hubiera sido más fecundo el genio militar de Don Ramón Cabrera."
 I pel mateix preu, la famosa i valle-inclanesca definició de carlisme.
"Yo hallé siempre más bella la majestad caída que sentada en el trono, y fui defensor de la tradición por estética. El carlismo tiene para mi el encanto solemne de las grandes catedrales, y aún en los tiempos de la guerra, me hubiera contentado con que lo declarasen monumento nacional."

Una altra aparició estel·lar del comte de Morella la trobem als Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, a  La campaña del Maestrazgo, concretament.
"Su inquietud continua, la palidez de su rostro, el estado nervioso y febril en que de ordinario se encontraba, no eran más que la impaciencia loca para llegar a donde quería ir...". 
Doncs mira que et dic Benito, pel que sé, em sembla que t'has equivocat en el diagnòstic.

Acabo, ja, amb els cameos del tigre de la mà de Pío Baroja, sí, el d' El árbol de la ciencia, que també tracta el tema de les guerres carlines a Memorias de un hombre de acción, que vindrian a ser com els Episodios Nacionales de Galdós, on novel·la la vida d'un seu avantpassat, Avinareta. Cabrera surt al volum titulat Los confidentes audaces, però no us en puc dir res més, perquè aquest no l'he ni ensumat.

I si de ficció ja en teniu prou i el personatge us interessa, he tingut notícia d'un llibre que tracta  la vida del general a Wentworth, Anglaterra, Ramon Cabrera, a l'exili, de Conxa Rodríguez Vives (Biblioteca Serra d'Or, 1987), es titula. Fa venir set  perquè tot són elogis, la veritat.

No sé vosaltres, però a mi no em ve gens de gust aprofondir en el personatge històric. No em cal, vaja, que per a mi Ramon Cabrera, sempre serà aquell general excessiu que contragué una estranya malaltia, superada per l'oportuna intervenció d'Antoni de Montpalau, de qui fou gran amic. I fa pudor d'all, naturalment.


7 comentaris:

  1. Dr. Vilardekyll24/11/10 10:19

    Sobre Cabrera crec que també hi ha una novel.la de Lluís Racionero.
    Dit això, jo sóc dels que odio cordialment la novel.la històrica. Si els llibres d'història o les biografies estan ben escrites, ja no ens calen novel.les sobre els temes que tracten.

    ResponElimina
  2. Ni idea, Dr., d'això de Racionero.
    Jo l'odio, sense cordialitat, sobretot les fórmules escurabutxaques.
    En tot cas, Les històries naturals no és una novel·la històrica. Ni fantàstica. És una broma!
    [sóc fatal amb les etiquetes, ho sé]

    ResponElimina
  3. Bé, el mister té tots els números per ser personatge de la cosa, sobretot si és en format cameo. O sigui que: apali! ^^

    ah! i sobre les novel·les històriques hi ha: novel·les històriques, Robert Graves i cagamandúrries :)

    ResponElimina
  4. Ai, sí, Clidi, Robert Graves de mis entretelas!!

    ResponElimina
  5. Jo tampoc no sóc gens partidari de la novel·la històrica, que mai no passa de fulletó de pseudoinformació. Una altra cosa és la novel·la que juga amb els elements de la història. Perquè al capdavall la història oficial no deixa de ser un joc, també.
    Sobre Graves això ja són paraules majors, no es pot comparar, igual que Gore Vidal o altres ianquis que han sabut donar-li un tractament alternatiu, quasi de periodista.
    I efectivament, Les històries naturals no tan sols No és novel·la històrica, sinó que a més a més es riu d'ella, una mica com Cervantes amb els llibres de cavalleries.

    ResponElimina
  6. I jo que era fora després d'abeurar-me a la mateixa font que "lo Tigre"!
    Convindria que la història refés la veritat dels carlins. Que una besàvia s'ho va jugar tot apostant pels perdedors!

    ResponElimina