divendres, 5 de novembre de 2010

lectures del tiet francesc


Durant un època, Franz Kafka llegia sobre tot biografies, dietaris i correspondència. En una carta de 1904 al seu amic Oskar Pollok explica com eren aquestes lectures:

“Cuando se contempla una vida así, que se eleva sin cesar sobre sí misma, sin lagunas, tan alto que casi no se alcanza ya sin telescopio, es imposible tener la conciencia tranquila. Pero es bueno que la conciencia sufra hondas heridas, pues eso la hace más sensible a los mordiscos. Pienso que solo deberíamos leer libros de los que muerden y pinchan. Si el libro que leemos no nos despierta de un puñetazo en la cara, ¿para qué leerlo? ¿Para que nos haga felices, como dices en tu carta? Por Dios, podríamos ser igual de felices sin libros, y si nos hicieran falta libros para ser felices, podríamos escribirlos nosotros mismos, llegado el caso. No, lo que necesitamos son libros que caigan sobre nosotros como un golpe dolorosísimo, como la muerte de alguien a quien amábamos más que a nosotros mismos, como si nos viéramos desterrados a los bosques, lejos de todo ser humano, como un suicidio; un libro tiene que ser un hacha que abra un agujero en el mar helado de nuestro interior.”

36 comentaris:

  1. Doncs mira, Mitch, aquestes paraules del tiet Francesc il·lustren perfectíssimament allò que deia l'altre dia en David, amb por de semblar pedant, "no acostumo a llegir això que s'anomena "literatura lleugera" simplement pel fet que no tinc gaire temps per llegir i que, quan en tinc, prefereixo allò que se'n deu dir "gran literatura"." Llibres destral i prou.
    I ca!, pedant, dic jo, que no hi ha ostentació de res, jo només veig una sensatesa espaterrant.

    ResponElimina
  2. “Una condición para leer libros buenos es no leer libros malos, pues la vida es corta”.
    Schopenhauer

    ResponElimina
  3. d'empeus i ovació tancada. pedant? ves! i que s'hi pot fer!

    ResponElimina
  4. Perdoneu que m'alci i mirant el terra amb aire compungit confessi "jo he llegit lectures lleugeres". Hi ha hagut moments que t'has refiat de no sé quina crítica i t'has empassat ves a saber què com si fos allò bona literatura.

    Em sento com en una reunió de "Lectors anònims de lectures lleugeres". Estic en fase de recuperació, us ho juro, però de vegades et trobes cada cosa bestsellera venuda com bona literatura, que fa feredat...

    És evident, la meva llista de lectures pendents -bones, espero- és tan llarga que ni en 10 vides la podré acabar.

    ResponElimina
  5. Pos jo dic "llegeixo llibres lleugers" i per voluntat pròpia, Eulàlia. I passo una bona estona, a sobre. Això meu ja deu ser vici. I no em vull quitar.
    Clar que jo tinc força temps per a llegir, per dir alguna cosa.
    (A banda que tantes mossegades, punxades i cops no se'm posen bé, que aquest, en Kafka, era molt exagerat, i diuen que tans sols va riure un cop en tota la seva vida, un dia que va anar a la platja. I no una riallada d'aquelles d'ensenyar totes les dents, i fins i tot, els queixals corcats, si fos precís, no, un somriuret de res, pobre)

    ResponElimina
  6. Ui, Kafka! I ara què se suposa que he de dir? A veure... sí, va: aquest fragment que has inclòs deu ser una de les definicions del que és la literatura més lúcides que he llegit mai. Celan en té alguna de semblant però ara no la recordo. (Celan i Kafka... visca la lleugeresa!)
    Ah, sí!: això que Kafka no reia mai és part del mite! Molts dels seus incondicionals han deformat la imatge de l'amic Franz fins a la caricatura més absurda. I és clar que reia! De fet, en una lectura pública de "La metamorfosi" no va poder parar de riure en tota l'estona. La història li feia gràcia, es veu.
    Apa, salut!

    ResponElimina
  7. Em reconfortes Matilde... ja pensava que això meu era per anar a cal metge immediatament...

    És clar que hauríem d'aclarir què entenem per "lectures lleugeres"...

    Amb això del riure amb mi ho tindríen pelut Soc riallera -sorollosa- de mena, quan treballava a la ràdio fins i tot me'l van enregistrar, per fer-ne falques...

    ResponElimina
  8. Coi, doncs ara em deixes més tranquil·la, David.

    ResponElimina
  9. Doncs, no ho sé ben bé, Eulàlia. Et posaria exemples. Aquest del gos que hem llegit, les novel·les de Camilleri (aviso: que ningú gosi tocar-lo, que li trec els ulls), l'Olor de colònia...ai, no sé, coses així.

    ResponElimina
  10. però és que no es pot ficar tot en el mateix sac de la literatura lleugera eh! que el Camilleri és sagrat, en canvi podríem fer passar l'Ave per sota certs pilars, a veure si queia la Terra ;)

    ResponElimina
  11. El dels pilars no l'he llegit, però els dos primers Millenniums, sí, a la platja, que vaig provar d'emportar-me els Essais de Montaigne, però eren incompatibles amb la sorra.

    ResponElimina
  12. La cita de Schopenhauer que aporta l'anònim ho sintetitze perfectament.

    Diu Gabriel Ferrater al pròleg de "El Procés" (que he llegit fa poc després de molts anys de maceració amb pols i aràcnids):

    «Kafka és enormement repetidor, però no tinc res a objectar a les repeticions. Parodia constantment l'estil administratiu, i la seva parodia em fa gràcia. És molt còmic, i no se veure que una obra "seriosa" no hagi de fer riure».

    ResponElimina
  13. saps que penso? que potser millor que parléssim de "literatura d'evasió" que no pas de "lleugera". Tot i que (ara semblo el Mas del Polònia :P) certa literatura clàssica evadeix igual, tot i que ... hihihi

    ResponElimina
  14. Clidice, m'agrada la teva puntualització, perquè a mi em rondava pel cap la parauleta "evasió". I és això, de vegades et ve de gust coses que t'evadeixin una mica. Passa que hi ha títols que són d'evasió i alhora són acceptables (fins i tot bosn) i d'altres que són infumables. Jo vaig llegir els pilars dels trons fa mil anys i recordo que me'l vaig empassar d'una tirada. Tot i que (hihihi) era la recepta típica: acció, ritme trepidant, etc... i res més. Crec que vaig començar un altre cosa que va escriure el follet aquest i vaig abandonar. Ja no he repetit. El millenium ja no l'he ni intentat, tampoc. L'Olor de Colònia sí, i està bé, però en alun moment li pren el pèl al lector... no es poden treure conills de la xistera a l'últim moment!
    N'hi ha d'altres que ni els recordo de nefastos que deurien ser. El Camilleri, el tinc pendent: l'apunto per quan necessiti evadir-me.
    Per cert, pregunta: on posarieu el Jaume Cabré? perquè a mi Les veus del Pamano em van semblar d'evasió. Ben feta, això sí. Bé, en això també hi ha nivells, imagino.

    ResponElimina
  15. Brian, des que l'Allau em va fer veure que Bernhard, malgrat que a mi em va deixar com si m'hagués passat un tràiler per sobre, era un tip de riure, jo ja m'ho crec tot.

    I si fóssim uns éssers humans com cal (en Mitch i jo, vull dir) el mes que ve hauríem de llegir Kafka en comptes de Walser, per allò de seguir un cert ordre lògic, però no, començarem pel suís. Avera si l'any que ve. Fa poc he llegit les Narracions completes, després de molts anys de no tenir notícies de Frank. L'adoro, però no em fa gràcia. Res de hahaha, al contrari, em deixa un mal cos, un cap xarbotat...trasbalsaeta perduda, però res de rialles. Cada ànima...

    ResponElimina
  16. ...jo penso que la literatura que algú pugui anomenar "lleugera" o d'evasió també pot mosegar i punxar que, en definitiva, és el que diu el tiet Francesc de Praga...

    Kafka és a la literatura el que Robert MItchum a la interpretació, de fet, aquest darrer es definia com a poeta amb destral....

    ...en David diu que es va fer un mite de la personalitat de kafka, té raó, a mi sempre m'ha semblat un autor molt divertit,..i no estic segur que el que fa amb l'estil administratiu sigui parodiar-lo...

    ResponElimina
  17. En Cabré Eulàlia es mou en aigües procel·loses, escriu molt bé, però té un jeneséquaC que, per a mi, el deixa aquí. Les veus del Pamano volia llegir-lo, però al veure dos capítols de la cosa aquella que van fer a la Telatrès se'm van passar les ganes, ai! :(

    mu al Bernhard ni tocal·lo eh! que és déu!! in person! :D

    ResponElimina
  18. Si hom es pot evadir (també) amb obres qualificades de "gran literatura", per dir algu, la cosa no funciona.

    Quant a Cabré, no he llegit Les veus.., però sí totes les anteriors, crec. A mi m'agrada. Molt. No sé si és gran o lleuger, però a mi em sembla un bon escriptor. Clar que quina consideració pot merèixer l'opinio d'una tia que riu amb Chiquito de la Calzada? Cap.

    ResponElimina
  19. Ostres! em llegiré en Kafka amb visió còmica, a veure si me'n surto!

    Torno al Cabré. Clidice, jo em vaig estalviar veure el bodrio de la telatres així que vaig poder llegir-lo "neta" de prejudicis. Però em passa una mica com a tu: tant i tant tècnic que la tècnica és passa de tècnica, no sé com dir-ho...

    ResponElimina
  20. Cli, que m'hagués deixat en mal estat no vol dir que no m'agradi. Tooooooooot el contrari.

    ResponElimina
  21. matilde... caram, quina raó que tens ara. Em deixes mal cos, perquè evasió m'agradava més que lleugera. Caram !-insisteixo-.

    Imagino que no tot són compartiments estancs i la gama multicolor entre les ultralleugerres i les hipergranliteratura és ianabastable. On està la frontera?

    ResponElimina
  22. La frontera Eulàlia és fàcil: el punt on cadascuna de nosaltres diu allò de "eing? mandeee? locualooo?" i comences a pensar que realment ets tan ruc com et diuen ;)

    ResponElimina
  23. Exacte, Clidi. El punt pero bueno, qué m'estás contando?, dic jo. I en això de trobar-se els punts,(cardinals, d'ebullició, els negres, el volat, el g...) tenim feina garantida pel que ens resta de vida.

    ResponElimina
  24. jo tic amb Maquiavel ara, que l'altre dia em van dir psicòpata i intento revestir-ho de fonament intel·lectual :D boncapde :D un ganivet, la meva república per un ganivet! nyi, nyi, nyi, nyi (so de Psicosi, quin onomatopeia més patètic he posat déus! :P)

    ResponElimina
  25. Ei! Robert, la cita te la plagiaré a Bibliotossa dins les emocions de la lectura. Pel que fa a la literatura d’evasió, sento un respecte absolut pel gust i les tries de qualsevol persona. Només faltaria... La lectura és un acte íntim, personal, i cadascú busca i troba (o no). Com quan t’enamores ;-) De totes maneres sí que com a bibliotecària i amiga necessito parlar d’obres “plenes”, d’obres que destaquen per alguna cosa, que penso que tenen un valor perdurable. A la nostra Biblioteca a prop de les novetats, confonent-les, sempre hi ha una tria de llibres especials que recomanem nosaltres o algun lector. Són els llibres que veritablement queden dins per sempre.
    Ostres, Matilde! Llegireu Walser. El passeig? Jakob? M’hauria d’apuntar al vostre grup de lectura. I Camilleri, que no he llegit, no te'l toco :-)
    Ah! M'agrada com escriu en Cabré. "Les Veus", "Els contes d'hivern"... i l'assaig sobre la lectura "La matèria de l'esperit", molt bo.

    ResponElimina
  26. Von Gunten, Jakob Von Gunten, Bibliotossa! Saps, acabo d'assabentar-me que el cognom té la seva conya, que juga amb von ganz unten que en alemany d'Alemanya vindria a significar des de sota, des d'avall de tot. Tot distreu.

    M'ha agradat molt això de la tria d'especials. Què hi teniu ara, per fer-nos una idea?

    Ah, i que vagi molt i molt bé la trobada d'avui amb en Serés, insisteixo, que ja t'ho he desitjat aquest matí.

    ResponElimina
  27. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  28. Ara potser simplificaré molt. Aviam: es pot anar a un bon restaurant i es pot anar al McDonalds; a tots dos llocs menjarem, oi?, però no és el mateix. Es pot anar a veure el Barça i es pot anar a veure l'Espanyol, però tampoc no és el mateix. Doncs amb la literatura (com en tot) passa el mateix.
    El que m'estranya és que amb l'exemple del menjar i del futobol tothom hi estaria d'acord i amb el de la literatura (o l'art en general) sempre et surt algú amb allò de "és qüestió de gustos". Doncs no; no és qüestió de gustos.
    (Per cert, Walser estaria a la banda del bon restaurant i del Barça).

    ResponElimina
  29. Salut, Robert.
    És cert que l'oncle Franz tenia raó, com solen tenir-la els vells oncles.
    Però les lectures lleugeres són com l'aigua: amb mesura, van bé. Si veus trenta litres d'aigua en dia, et mors ofegat. I si beus deu litres de vi en un dia, marxes a la UCI i surts al diari.

    ResponElimina
  30. Però es que entre un bon restaurant i el McDonalds, també hi ha la fonda de tota la vida que t'omple el plat de menjar "honest", però que no és el Bulli, ni la Fonda Europa, ni Can Faves ni re.
    ÉS BROMA, ÉS BROMA, que ja ho he entès!!

    Saps, a mi el que em trenca el cor es quan algú em parla de Los pilares de la tierra com si haguès llegit Xècspir. El gust s'educa?

    ResponElimina
  31. Va, d'acord, llavors es tracta de triar com vols morir, si ofegat o de fama.
    Ai, dispenseu, estic fatal.

    ResponElimina
  32. Doncs mentre llegia el comentari del David, jo pensava el mateix que tu, Matilde: I la fonda de tota la vida?
    Ara, la metàfora del futbol no l'entenc. Per mi és una pantalla verda que quan apareix a la televisió cal buscar el mandu al més aviat possible per canviar de canal o bé tancar-la directament.
    És mitja broma, tan sols ;-)

    El gust no ho sé però les persones estem en costant evolució... i podem formar-nos. I ara he pensat en la fgura literària de pigmalió...
    bon capde setmana.

    ResponElimina
  33. És que per mi una fonda de tota la vida és un bon restaurant, no m'he expressat prou bé... I ara ho has dit, Matilde: honestedat! Que no ens facin passar follett per geni!
    Allò del futbol era per picar algun perico, Eulàlia, és que no ho puc evitar...

    ResponElimina
  34. Cap perico a la sala?
    En fi, déu n'hi do. Però a mi el que m'interessa és la pregunta. El gust s'educa? [jo crec que sí]

    ResponElimina
  35. És clar que sí! I el mal gust també, em sembla.

    ResponElimina
  36. Doncs, res, a partir d'ara viuré amb aquesta esperança!!

    ResponElimina