diumenge, 21 de novembre del 2010

llibres, llibres, llibres

De vegades em passa que, de cop, començo a fer-me preguntes profundes. Com carai he anat a petar a una biblioteca, per exemple, jo, que no he tingut mai vocació. Ho fas per mi, Matilde, diu la meva hipoteca, esvaint els meus dubtes existencials. On millor que aquí. Enlloc. I això que, darrerament, tinc la sensació que em trobo al bell mig de West Side Story,  que no em falta ni un detall, bandes juvenils, triangles amorosos, baralles...Això només val pels dies tranquils, que pels moguts he de recórrer a Rebelión en las aulas. No, no exagero. Per això, cap a les set de la tarda, quan ja he rebut les queixes dels clients que reclamen una mica d'ordre i silenci, que ja està bé, home, que això sembla un bar, quan ja he anat a avisar les noies de sempre per enèsima vegada, quan un que encara no s'afaita ja m'ha dit que em posi tranquil·la, començo a endreçar llibres com si d'aquest gest depengués la supervivència del món. Deu d'animals, un de Kant, vint-i-cint guies de viatge, sis per a aprendre català, una biografia de Balmes, la cuina del microones, dos de Coelho, un sobre Dreamweaver, quatre còmics...Llavors, un parell que em llamen i, amb ells, un silenci que només sento jo.

"Hi ha persones que no es lliuren a la passió, la seva apatia les porta a triar una vida rutinària, on vegeten com "pinyes tropicals en un hivernacle", com deia el meu pare. Pel que fa a mi, el que em manté viu és el risc imminent de la passió i els seus coadjuvants: amor, odi, goig, misericòrdia. Porto una gravadora en bandolera. Només vull enraonar i, com que tot el que dic no ho passaré mai al paper, ja no necessito buscar l'estil rebuscat que els crítics tant elogien i que és tan sols un pacient treball d'orfebreria. Com que no sé de quina manera es col·loquen les paraules damunt del paper, perdo la noció de la seva velocitat i cohesió, de la seva comptabilitat. Però això no interferirà en la història"

Aquest recull de contes s'inicia i es clou amb dos dels relats més celebrats de la llarga carrera de Rubem Fonseca: Pierrot de la caverna, extensa instrospecció d'un escriptor de tendències pedòfiles dictada a una gravadora, i El cobrador, memorable relat en què la venjança enfollida contra tot i contra tothom es desencadena en una mena de justícia poètica de sang i de plom, però també d'amor.
El lector descobrirà en El cobrador una àmplia mostra de la galeria d'obsessions que formen un univers literari curull d'escriptors neuròtics, funcionaris corruptes, detectius erudits i descreguts, etc. 
L'escriptura àcida, catàrquica i metaficcional de Rubem Fonseca, directa com un cop de puny, dibuixa a la perfecció els territoris on la vida i la mort cohabiten en un equilibri sinistre que atrau i repel·leix alhora. [Text de la contracoberta].



"Fue Julie Miller, una tarde lluviosa de otoño en la calle Wandsworth, la razón por la que me hice marinero. Claro está que el lector no tendrá ni idea de quién es Julie Miller, ¿por qué iba a saberlo?, pero su relación con este episodio es que la chica tenía una tía abuela llamada Jane Joyce."

Chris Stewart se hizo célebre con la publicación de Entre limones, el divertidísimo relato de un joven inglés que, con tal de no vestir traje y acudir a una oficina, se gastó todos sus ahorros en la compra de un ruinoso cortijo en las Alpujarras granadinas. (...). En esta ocasión, Stewart comparte con el lector una de las experiencias más insólitas de una vida ya de por sí asombrosa. Todo comienza de forma fortuita cuando una amiga le ofrece un trabajo tentador: ser el patrón de un velero para navegar en las islas griegas. La propuesta parece un sueño hecho realidad, si no fuera por un pequeño inconveniente: Chris no ha navegado en su vida, ni sabe por dónde empezar. Con abundantes dosis de ingenio e hilarante autocrítica, Chris narra su iniciación en la vela, desde un neblinoso puerto de la costa inglesa hasta su particular odisea por aguas mediterráneas rumbo a la isla de Spetses. Y como guinda, una inolvidable peripecia a través del Atlántico Norte por la ruta del legendario explorador escandinavo Leif Eriksson.
El fino humor de Stewart, su facilidad para la anécdota, su tendencia a actuar movido por cierta visión idealista de la realidad, dan forma a un original y atractivo relato del mundo, el de un hombre amable que, desvinculado desde hace años de la servitud de los bienes materiales, sabe disfrutar como nadie de los pequeños y grandes placeres de la vida. [Contracoberta, també].


8 comentaris:

  1. Jo em posaria malalta, amb tants llibres per endreçar... i tenint la temptació constant d'amagar-me a qualsevol lloc de la biblio i començar-los a llegir!

    Un petó, Mati, no voldria destorbar el teu silenci...

    ResponElimina
  2. Son comptats els escollits per déu que poden dir que es guanyen la vida en allò que és la seva vocació. D'entre els demés, que som la pràctica totalitat dels assalariats (i descomptats els pobres que no tenen ni això), hi ha dos grans grups: els que van estudiar una carrera o un ofici creient que era la seva vocació i es van donar la gran patacada quan van aterrar a la realitat, i els que directament es van agafar a el que van poder sense ni plantejar-se la possibilitat de que els agradés. No sabria dir què és pitjor.

    ResponElimina
  3. Mira, Su, darrerament passem una època estranya, a la biblioteca. Crec que coincideix, exactament, amb la incorporació de no sé quants ordinadors d'internet i el fet d'oferir wifi.
    I jo sóc molt burra i no entenc, de cap manera, com és que si quan va sortir la tele, les biblioteques no van posar a disposició dels seus clients un munt d'aparells per a mirar "Bonanza", posem per cas, com és que ara se'ns omplen les sales de gent xatejant, jugant i voltant pel Facebook. Quina mena d'accès a la informació estem garantint?
    A mi el panorama em fa cosa. Els "moderns" de la biblioteconomia estan pel "prohibit prohibir". Com és que no deixem menjar a les sales si després el lector s'endú el llibre a casa i ves a saber què fa? Per exemple. I que la gent que treballa a les biblioteques no estan (estem) a l'altura dels temps, això també ho he llegit. I que la desgràcia que tenim és que el nostre públic no s'adeqüa al perfil que voldríem, i que ens entestem a viure en aquella idea de la biblioteca com a temple de no sé què.
    Potser sí que tenen raó. En tot cas, si han de venir a dinar, a carregar la bateria del mòbil, a buscar novia per internet, a trobar-se amb els amics, potser que comencem a habilitar sales a tals fins i sobretot, sobretot, potser que comencem a rumiar un altre nom.
    Ai, ho havia de dir, que porto unes setmanes molt xungues, ves.
    I malgrat tot, la certesa d'haver anat a parar al millor lloc del món, en això d'haver-se de guanyar la vida, que una cosa no quita l'altra.

    ResponElimina
  4. Doncs jo, Brian, no he tingut mai una vocació clara. De jove hagués volgut ser llibretera, tímidament, però, no pensis. Com que m'agradaven els llibres, llegir i tot això, no se'n va ocórrer res més que estudiar filològia, quins acudits. Vaig arribar a l'escola de bibliotecàries de retruc, buscant una manera de guanyar-me la vida. I aquí estic, mirant de passar-me-la tan bé com puc.
    Ja ho vaig dir l'altre dia, el secret rau en sortir de casa amb les expectatives justes. No descarto acabar fent de perruquera, pastora o qualsevol altre cosa que se'm posi per davant i em faci gràcia.

    ResponElimina
  5. Mati,

    Ben cert que una cosa no "quita" l'altra, però veig que "la cosa" està xunga, pel que expliques.

    Sóc rareta -també- com a usuària de la biblioteca i no m'he trobat mai amb el fet de compartir taula amb persones que hi són per connectar-se al Facebook. No sé, tot és prou complicat (sobretot vist des de la teva banda).

    No sé què puc dir-te: ànims? Bé, i una GRAN abraçada!

    SU

    ResponElimina
  6. La cosa ha canviat molt, és innegable. I penso, honradament, que les biblioteques, tal i com les hem conegut, no tenen gaire sentit. Però adaptar-se als canvis no s'ha d'acabar en la incorporació de tecnologia i punto. S'han de reinventar els espais i les feines.
    Jo m'entesto a parlar de Perucho, mentre la major part de la meva clientela el que necessita és algú que l'ajudi a configurar-se un compte de correu electrònic. Així estan les coses. Llavors potser no calen tants bibliotecaris, a les set de la tarda.
    I ja ens podem començar a posar les piles per tal de justificar la nostra presència en aquestes biblioteques d'ara.
    I gràcies pels ànims, Su.

    ResponElimina
  7. A mi em fa l'efecte que ja has trobat el teu trosset d'hort, Matilde. Ves plantant Peruchos, dona, i a veure què surt.

    ResponElimina
  8. Sona prou bé això que dius!!

    ResponElimina