la classe de les marmotes complidores de normes

A l'hora de classe, els alumnes seiem mirant fixament al davant, immòbils. Crec que ni tan sols no és permès que algú es moqui el nas personal i intransferible. Les mans descansen damunt els genolls, invisibles durant la classe. I és que les mans, amb els seus cinc dits, donen fe de la vanitat i la cobdícia humanes, per això es queden sota la taula, ben amagadetes. Els nostres nassos escolars tenen tots l'afinitat espiritual més gran; alguns més, d'altres menys, però tots ells semblen aspirar a les altures on flota, resplendent, la comprensió profunda del caos de la vida. [...]

Els nostres ulls miren tothora una buidor plena d'idees; també ho vol la normativa, això. De fet, no se n'haurien de tenir, d'ulls, perquè els ulls són impertinents i tafaners, i tant la impertinència com la tafaneria són censurables gairebé des de qualsevol punt de vista sa. De divertides, en son força, les nostres orelles d'alumne. Ni escoltar no gosen, de tanta tensió com hi posen. Sempre es contreuen una mica, com si temessin que, de sobte, algú les agafés pel darrere a tall d'advertència i les estiregassés en totes direccions. Pobres orelles, que han de passar tantíssima por! Si el so d'un crit o d'una ordre les colpeja, es posen a vibrar i a tremolar com arpes que algú hagués pertorbat en tocar-les. I també passa que a les orelles escolars els agrada dormisquejar una mica; de quina manera les desperten, aleshores! És un goig. Nosaltres el que tenim més domesticat és la boca, sempre dòcil i serrada en senyal de submissió. I és que és ben veritat: una boca oberta és el badall convertit en evidència que el seu amo, amb el parell d'idees que té, sol estar-se ben lluny de l'àmbit paradisíac de l'atenció. Una boca tancada amb força indica que hi ha unes orelles obertes i alerta, i és per això que les portelles d'allà baix, dessota les finestres dels narius, sempre han de quedar ben tancades amb pany i amb la balda passada. Una boca oberta és un morro i res més, això bé que ho sap qualselvol de nosaltres. Els llavis no han de voler lluir-se ni florir amb lascívia en la seva còmoda posició natural, sinó que han d'estar contrets i arrufats com a mostra d'enèrgica renúncia i d'expectació. Ho fem tots els alumnes: seguint la normativa vigent, tractem els nostres llavis amb duresa i crueltat, i així tots tenim l'aspecte ferotge de sergents que donen ordres. És sabut que qualsevol sotsoficial vol que les cares dels seus soldats siguin tan brutals i feroces com la seva; a ell, això ja li està bé, perquè per regla general té sentit de l'humor. De debò: normalment els qui obeeixen tenen el mateix aspecte que els qui manen. Un servent no pot sinó adoptar les màscares i les manies del seu amo, per -digue'm-ho així- reproduir-les amb fidelitat. És clar que la nostra admirada senyoreta no és pas un sergent d'aquests, al contrari, somriu molt sovint, i de vegades fins i tot es permet de fer riota de nosaltres, com a marmotes complidores de normes que som, però espera que la deixem riure en pau, sense fer ni un gest, i això fem: fem veure que no sentim en absolut el so argentí de les seves rialles. Ja som uns tipus ben estranys, nosaltres! Els cabells, sempre els pentinem i raspallem fins que queden ben llisos i endreçats, i cadascú de nosaltres ha de solcar el món d'allà dalt amb una clenxa ben recta, tot fent un canal a la terra capil·lar, rossa o morena. Com Déu mana. I és que les clenxes també són reglamentàries. I com que anem clenxats i pentinats d'aquesta manera tan encantadora, fet i fet ens assemblem tots, la qual cosa faria morir de riure un escriptor que per exemple ens visités amb ànim d'estudiar-nos en tota la nostra magnificència i insignificància. Doncs que es quedi a casa, aquest senyor escriptor! Els qui només volen estudiar, pintar i observar són uns capsigranys. Visquem, que l'observació ja vindrà tota sola!

Robert Walser. Jakob von Gunten. Traducció de Teresa Vinardell. Quaderns Crema, 1999. P. 57-59.