púding de nadal

A l'Espai de llibres, bon christià.

El dinar de Nadal va començar a les dues de la tarda i va ser realment tota una festa. Uns tions enormes crepitaven alegrement a l’ampla llar de foc i per sobre d’aquest crepitar se sentia com una mena de babel de moltes llengües que parlaven alhora. La crema d’ostres ja havia estat consumida, dos enormes paons havien vingut i després se’ls havien endut. Eren meres carcasses d’allò que havien estat. Ara, en el moment suprem, el púding de Nadal va entrar al menjador amb tota la pompa! El vell Peverell, amb les mans i els genolls tremolosos degut a la debilitat dels seus vuitanta anys, no va permetre que ningú més que ell l’entrès. Mrs. Lacey estava asseguda, retorçant-se les mans sense parar de pura aprensió nerviosa. Estava segura que un Nadal o altre, el vell Peverell cauria allí mort. Havent d’arriscar-se o bé a deixar-lo caure mort un dia, o bé a ferir els seus sentiments de tal manera que probablement ell preferís més morir que viure, fins ara, havia escollit la primera alternativa. A sobre d’una safata d’argent el púding de Nadal reposava en tota la seva glòria. Un púding gros com una pilota de futbol amb una miqueta de grèvol clavat a sobre, talment com una ensenya triomfant, i amb tot d’esplendoroses flames blaves i roges enlairant-se al seu voltant. Hi hagué una exclamació d’entusiasme i crits de “Ohh-ah!”...

Agatha Christie. El púding de Nadal. La llar del llibre, 1988. P. 40.

P.S.: No hi havia pensat més; s'havia quedat al rebost, pobre púding. Vinga va, preneu-ne tots i mengeu, que aviat caminarà sol.