La tutora i les dues nenes, en fugir, es van endur una maleta que contenia fotos, documents familiars i aquest últim manuscrit de l'escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar tinta i el paper dolent de la guerra. Irène Némirovsky hi pintava un retrat implacable de la França pusil·lànime, vençuda i ocupada.
La maleta va acompanyar Élisabet i Denise Epstein d'un refugi precari i efímer a l'altre; el primer fou un internat catòlic. Només dues monges sabien que aquelles dues nenes eren jueves. Havien posat un nom fals a Denise, però la nena no s'hi acostumava i a classe l'havien de renyar perquè quan la cridaven no responia. Després els gendarmes, que s'entossudien i no trobaven res de més important a fer que lliurar dues criatures als nazis, van trobar-ne el rastre. Les nenes van abandonar l'internat. Denise va agafar una pleuritis als soterranis on va passar unes quantes setmanes; la gent que l'amagava, que no gosava portar-la a cap metge, li donava resina de pi com a únic tractament. Cada vegada que corrien el perill de ser descobertes havien de tornar a fugir, amb la valuosa maleta sempre a punt. [...]
Denise havia salvat la valuosa llibreta. No gosava obrir-la, en tenia prou de veure-la.
Juntament amb la seva germana Élisabeth, que havia esdevingut directora literària amb el nom d'Élisabeth Gille, van acordar confiar l'última obra de la seva mare a l'Institut Memòria de l'Edició Contemporània (IMEC) amb la intenció de salvar-lo.
Però, abans de separar-se'n, Denise va decidir passar-lo a màquina. Aleshores, amb l'ajut d'una lupa potent, va començar una operació de desxiframent llarga i difícil. Després, el text de la Suite francesa va ser informatitzat i retranscrit per tercera vegada en el seu estat definitiu. No es tractava de simples notes o d'un diari íntim. [...]
El moment de confiar el manuscrit de la Suite francesa al conservador de l'IMEC va ser molt dolorós per a Denise Epstein. Ella no dubtava gens del valor de l'última obra de la seva mare, però no la va fer llegir a cap editor, perquè Élisabeth Gille, la seva germana, que estava greument malalta, ja escrivia Le Mirador, una magnífica biografia imaginària de la dona que ella no havia tingut temps de conèixer, perquè els nazis l'havien assassinat quan ella només tenia cinc anys.
Myriam Anissimov pròleg de Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Traducció d'Anna Casassas. RBA/La Magrana, 2006.
P.S.: Si us ve de gust, a la biblioteca tenim disponible la biografia signada per l'Élisabeth Gille, Irène Némirovsky: el mirador, memorias soñadas. Circe, 1995.
La maleta. A casa hi ha una maleta de cartró espellifada. És l'únic patrimoni que li va quedar a la família. De moltes famílies no en canta gall ni gallina, ni una maleta ni cap ésser viu; d'altres n'ha quedat un fil, amb o sense maleta. No és d'estranyar que l'Ansar i cia no vulguin tocar re de re amb la memòria... tremolaria el seu patrimoni econòmic, trontollaria i haurien de tornar tot el que han robat anys i panys amb el seu estatus. No cal ni parlar de la moral ni d'altres foteses: si alguna coseta dominen del tot és el dret, del tort i del través. La maleta... els baguls enterrats dins de bidons en jardins... capses de puros amagades a sagristies...no acabaríem mai.
ResponEliminaHòstia, Tremenda, plasplasplas i barretada.
ResponEliminaI bravo!!