mater amatissima

Goya. Saturno devorando a un hijo.

T’he negat

mare

tres cops

i cent.

I cap gall no cantava

defora.

Són cegues, sordes, mudes

les nostres traïcions.

i la derrota.

M.Mercè Marçal 

 Hi ha hospicis per a nens pobres, es diu que va dir la mare d'Irène Némirovsky, que vivia a Niza "como una rica cocotte, rodeada de gigolós", quan l’any 1945 les seves nétes orfes, de setze i vuit anys, van trucar a la seva porta. Sí, es va negar a acollir-les, en un gest digne del dolent més dolent de Dickens, on he anat a parar, inevitablement, guiada per les paraules hospici i orfe.

Llegeixo en el magnífic pròleg de la Suite francesa signat per Myriam Anissimov:

"Irène, confiada a una mainadera, va ser educada per excel·lents preceptors. Els seus pares no sentien gaire interès per la llar i ella va ser una criatura extremament desgraciada i solitària. El seu pare, que ella adorava i admirava, ocupat amb els seus assumptes, gairebé sempre estava de viatge o al casino jugant-se grans quantitats de diners. La seva mare, que es feia anomenar Fanny (portava el nom hebreu de Faiga), l'havia posat al món amb la intenció de complaure el seu ric espòs. Però havia viscut el naixement de la filla com un primer signe de decadència de la seva feminitat, i l'havia abandonat en mans d'una dida. Fanny Némirovsky (Odessa, 1887-París, 1989) sentia una mena d'aversió per la seva filla, la qual no en va rebre mai cap gest amorós. Es passava les hores davant del mirall vigilant l'aparició d'arrugues, maquillant-se, fent-se fer massatges, i la resta del temps fora de casa a la recerca d'aventures extraconjugals. Molt orgullosa de la seva bellesa, l'horroritzava veure que se li pansien les faccions i la convertien en una dona que aviat hauria de recórrer a gigolós. Això no obstant, per sentir-se encara jove, es va negar a veure en Irène ja adolescent res més que una nena, i durant molt de temps la va obligar a vestir-se i pentinar-se com una col·legiala."

Encara que no sóc gaire partidària de barrejar la vida dels escriptors amb la seva obra -m'estimo més limitar-me a llegir el que han escrit i punt-  i que, a sobre, la Suite francesa suposa la meva estrena mundial amb la Némirovsky, per tant, a partir d'ara parlaré d'oïdes, sembla que l’enemistat entre mares i filles es repeteix sovint en la ficció de l'escriptora, amb la mare decidida a reprimir costi el que costi la filla que, en esdevenir una dona, amenaça de fer-li ombra i desbancar-la. Passa a El ball. Torna a passar a Vi de solitud, que segons Coetzee, té una part de novel·la i una part de fantasia autobiogràfica, però sobretot és una acusació a una mare que atorga a la seva filla el paper de rival sexual, amb la qual cosa li pren la infantesa i la llança massa aviat a un món de passions adultes. Però l'atac més fort a la figura materna arriba amb Jézabel. Aquí una dona narcisista de l'alta societat, que ja té una certa edat, obsessionada per la seva imatge pública, deixa a posta que la seva filla de dinou anys mori dessagnada durant un part abans que permetre que se sàpiga que ja és àvia.

Un parell d'exemples d'aquest odi, extrets de Vi de solitud:

Dins del seu cor nodria, contra la seva mare, un odi estrany que semblava que creixia amb ella...


No deia mai "mamà" articulant clarament les dues síl·labes, que amb penes i treballs li passaven entre els llavis serrats; pronunciava "mmà", una mena de grunyit ràpid que s'havia d'arrencar del cor amb esforç i dolor sord i sorneguer.

Sembla, doncs, que les relacions contra natura entre mare i filla ocupen un lloc central en l'obra de l'autora, tot i que, segons afirma Coetzee, potser el punt més revelador de Némirovsky com a escriptora és que és incapaç de fer res amb aquest material més enllà de reproduir-lo una vegada i una altra.

I si et pensaves (dispensa la familiaritat) que la cosa ja estava dada i beneïda, doncs resulta que no, encara tinc més rotllo. I és que en això de fer-se gran (parlo per mi), és molt important mantenir les connexions neuronals com cal, mirar de recordar, per exemple, d'altres obres on la relació mare-filla estigui present, que tot ajuda.
L'Orestiada? Més aviat pare-filla, ja sabeu, Electra i tot allò. Eugénie Grandet? Pare-filla, aussi. Els germans Karamàzov? El rei Lear? Pares i fills, de Turguenev? Whasington Square? Pare-fill, mare-fill, pare-filla.
Doncs res, que la relació mare-filla, té una presència més aviat escassa en la literatura. No ho dic jo, ho diu la Laura Freixas en el pròleg a Madres e hijas (Anagrama, 1996), una antologia de relats d'autores espanyoles que escriuen en castellà (alguns ja publicats, d'altres inèdits)

Son llamativamente escasas las obras que ponen en escena a madres e hijas, y todas muy recientes. Sido, de Colette (1901), es la veterana; las demás tienen sólo unos decenios: Una muerte muy dulce de Simone de Beauvoir, Una mujer de Annie Ernaux, Entre mujeres de Waltraud Anna Mitgutsch, La mala hija de Carla Cerati, La pianista de Elfriede Jelinek, El club de la buena estrella de Amy Tan, Paula de Isabel Allende, Donde el corazón te lleve de Susanna Tamaro..
No sorprenderá a nadie constatar que los autores de estos textos son, sin excepción, autoras. Es lógico que la aparición del tema madre-hija esté asociado al ingreso, en números significativos, de las mujeres en la escena literaria. Si acaso habría que preguntarse por qué no apareció antes. Seguramente, porque sólo cuando su derecho a escribir estuvo bien establecido, empezaron a aventurarse las mujeres a tratar temas que no forman parte de la tradición recibida.

I fins aquí puc llegir, que després la cosa deriva cap a la "literatura escrita por mujeres", "l'écriture féminine", la "literatura femenina", i llavors em passa com quan haig d'anar cal dentista o em toca fer la cuina a fons: sempre se m'acuden mil coses que em venen més de gust.



P.S.: Fanny Némirovsky, va morir amb cent dos anys ben repicats! Mala herba.