dimecres, 19 de gener de 2011

mater amatissima

Goya. Saturno devorando a un hijo.

T’he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
i la derrota.

M.Mercè Marçal 










 Hi ha hospicis per a nens pobres, es diu que va dir la mare d'Irène Némirovsky, que vivia a Niza "como una rica cocotte, rodeada de gigolós", quan l’any 1945 les seves nétes orfes, de setze i vuit anys, van trucar a la seva porta. Sí, es va negar a acollir-les, en un gest digne del dolent més dolent de Dickens, on he anat a parar, inevitablement, guiada per les paraules hospici i orfe.

Llegeixo en el magnífic pròleg de la Suite francesa signat per Myriam Anissimov:

"Irène, confiada a una mainadera, va ser educada per excel·lents preceptors. Els seus pares no sentien gaire interès per la llar i ella va ser una criatura extremament desgraciada i solitària. El seu pare, que ella adorava i admirava, ocupat amb els seus assumptes, gairebé sempre estava de viatge o al casino jugant-se grans quantitats de diners. La seva mare, que es feia anomenar Fanny (portava el nom hebreu de Faiga), l'havia posat al món amb la intenció de complaure el seu ric espòs. Però havia viscut el naixement de la filla com un primer signe de decadència de la seva feminitat, i l'havia abandonat en mans d'una dida. Fanny Némirovsky (Odessa, 1887-París, 1989) sentia una mena d'aversió per la seva filla, la qual no en va rebre mai cap gest amorós. Es passava les hores davant del mirall vigilant l'aparició d'arrugues, maquillant-se, fent-se fer massatges, i la resta del temps fora de casa a la recerca d'aventures extraconjugals. Molt orgullosa de la seva bellesa, l'horroritzava veure que se li pansien les faccions i la convertien en una dona que aviat hauria de recórrer a gigolós. Això no obstant, per sentir-se encara jove, es va negar a veure en Irène ja adolescent res més que una nena, i durant molt de temps la va obligar a vestir-se i pentinar-se com una col·legiala."

Encara que no sóc gaire partidària de barrejar la vida dels escriptors amb la seva obra -m'estimo més limitar-me a llegir el que han escrit i punt-  i que, a sobre, la Suite francesa suposa la meva estrena mundial amb la Némirovsky, per tant, a partir d'ara parlaré d'oïdes, sembla que l’enemistat entre mares i filles es repeteix sovint en la ficció de l'escriptora, amb la mare decidida a reprimir costi el que costi la filla que, en esdevenir una dona, amenaça de fer-li ombra i desbancar-la. Passa a El ball. Torna a passar a Vi de solitud, que segons Coetzee, té una part de novel·la i una part de fantasia autobiogràfica, però sobretot és una acusació a una mare que atorga a la seva filla el paper de rival sexual, amb la qual cosa li pren la infantesa i la llança massa aviat a un món de passions adultes. Però l'atac més fort a la figura materna arriba amb Jézabel. Aquí una dona narcisista de l'alta societat, que ja té una certa edat, obsessionada per la seva imatge pública, deixa a posta que la seva filla de dinou anys mori dessagnada durant un part abans que permetre que se sàpiga que ja és àvia.

Un parell d'exemples d'aquest odi, extrets de Vi de solitud:

Dins del seu cor nodria, contra la seva mare, un odi estrany que semblava que creixia amb ella...


No deia mai "mamà" articulant clarament les dues síl·labes, que amb penes i treballs li passaven entre els llavis serrats; pronunciava "mmà", una mena de grunyit ràpid que s'havia d'arrencar del cor amb esforç i dolor sord i sorneguer.

Sembla, doncs, que les relacions contra natura entre mare i filla ocupen un lloc central en l'obra de l'autora, tot i que, segons afirma Coetzee, potser el punt més revelador de Némirovsky com a escriptora és que és incapaç de fer res amb aquest material més enllà de reproduir-lo una vegada i una altra.

I si et pensaves (dispensa la familiaritat) que la cosa ja estava dada i beneïda, doncs resulta que no, encara tinc més rotllo. I és que en això de fer-se gran (parlo per mi), és molt important mantenir les connexions neuronals com cal, mirar de recordar, per exemple, d'altres obres on la relació mare-filla estigui present, que tot ajuda.
L'Orestiada? Més aviat pare-filla, ja sabeu, Electra i tot allò. Eugénie Grandet? Pare-filla, aussi. Els germans Karamàzov? El rei Lear? Pares i fills, de Turguenev? Whasington Square? Pare-fill, mare-fill, pare-filla.
Doncs res, que la relació mare-filla, té una presència més aviat escassa en la literatura. No ho dic jo, ho diu la Laura Freixas en el pròleg a Madres e hijas (Anagrama, 1996), una antologia de relats d'autores espanyoles que escriuen en castellà (alguns ja publicats, d'altres inèdits)

Son llamativamente escasas las obras que ponen en escena a madres e hijas, y todas muy recientes. Sido, de Colette (1901), es la veterana; las demás tienen sólo unos decenios: Una muerte muy dulce de Simone de Beauvoir, Una mujer de Annie Ernaux, Entre mujeres de Waltraud Anna Mitgutsch, La mala hija de Carla Cerati, La pianista de Elfriede Jelinek, El club de la buena estrella de Amy Tan, Paula de Isabel Allende, Donde el corazón te lleve de Susanna Tamaro..
No sorprenderá a nadie constatar que los autores de estos textos son, sin excepción, autoras. Es lógico que la aparición del tema madre-hija esté asociado al ingreso, en números significativos, de las mujeres en la escena literaria. Si acaso habría que preguntarse por qué no apareció antes. Seguramente, porque sólo cuando su derecho a escribir estuvo bien establecido, empezaron a aventurarse las mujeres a tratar temas que no forman parte de la tradición recibida.

I fins aquí puc llegir, que després la cosa deriva cap a la "literatura escrita por mujeres", "l'écriture féminine", la "literatura femenina", i llavors em passa com quan haig d'anar cal dentista o em toca fer la cuina a fons: sempre se m'acuden mil coses que em venen més de gust.



P.S.: Fanny Némirovsky, va morir amb cent dos anys ben repicats! Mala herba.


10 comentaris:

  1. Llegint la història de la Fanny -la de la seva deserció i fugida enrere- no he pogut deixar de recordar la simètrica actitud de la mare d'un amic. Més d'un cop m'ha explicat la llosa, la desolació permanent que sent davant d'aquesta mancança. Mai n'escriurà una novel·la -imagino que a un fill se li fa difícil tal revenja.

    I MU: aquesta cronologia, els 200 anys! estan comprovats?

    ResponElimina
  2. No vull pas imaginar-me-la als 102 anys intentant ... què? ai, mare! (la meva, la que no odio vull dir :P)

    ResponElimina
  3. Girb,càsumnelguionet, gràcies!
    A banda, no sé com dir-ho!!
    Què tal, ara, que ho he canviat?


    "1989 Fanny Némirovsky muere en París, a los 102 años. En su caja fuerte,
    como toda herencia, encuentran ejemplares de David Golder y Jézabel. Denise,
    tal y como hubiera hecho su madre, asiste al funeral. El compañero de Fanny,
    un anciano que lleva un bastón con un gran pomo de oro, no se digna a
    saludarla. «Sus vestidos de noche ocupaban diez metros del armario ropero, y
    han llamado a un trapero. Después, han invitado a los chóferes a un auténtico
    festín», comenta Denise"

    Denise és la filla gran de la Némirovsky.

    ResponElimina
  4. Déunosenguard de l'odi de mare, Clidi, que ha de ser una putada de les grosses.

    ResponElimina
  5. Recentment he sabut d'una dura història de mares i fills: el polèmic Houellebecq i sa mare. Ell li dedica un amarg personatge a la seva novel·la Les partícules elementals, i ella a canvi s'hi querella i el deshereda. Ell aprofita l'embolic per humiliar-la més encara.
    La llista de mares que odien les seves pròpies filles també té noms coneguts.
    Més enllà d'anècdotes i d'hipocresies (la majoria afirmen estimar molt la mare), queda clar que la família és l'infern. De vegades crema més, de vegades menys.

    ResponElimina
  6. L'enfer c'est les autres. La famille c'est l'enfern. La famille c'est les autres?
    Madame Bovary c'est moi?
    Prendre mal.

    ResponElimina
  7. l'enfer c'est moi!!

    ResponElimina
  8. Matilde,
    Normalment, encara que no les vulguis barrejar, las vides i les obres dels escriptors estan, si us plau per força, íntimament relacionades. Trobo molt interessant el què dius en el post i, de ben segur, que l'estupenda literatura de Nemirovsky no seria igual si hagués tingut una altra mare. En les cites que fas s'hi ha d'afegir El Ball, una novel·la breu i feridora que, com deus saber, va ser adaptada teatralment i representada al TNC amb Anna Lizaran fent, precisament, de mare.
    Amb afecte!

    ResponElimina
  9. Lulú, aquesta és la resposta que em feia temor!!

    ResponElimina
  10. Prou que ho sé, Glòria, però m'estimo més llegir fent veure que no en sé res de la vida de l'autor. I no saps com costa!

    Tens raó, estaria bé una breu sinopsi d'El ball . Som-hi.

    "Uns arribistes petitburgesos que s'han fet rics amb la borsa, decideixen presentar-se a la societat francesa. Preparen un ball, sense estalviar res, per al qual fan una llista de dos-cents convidats de moda. A la filla que no estimen, l'Antoinette, li correspon la feina d'enviar les invitacions. Però l'Antoinette, plena de ressentiment contra la seva mare perquè no la deixa anar ni un moment al ball, estripa en secret les invitacions. La gran nit arriba i no apareix cap convidat. Amb un plaer macabre, l'Antoinette mira com els seus pares, humiliats davant del servei, queden destrossats. En l'última escena fa veure que consola la seva mare que plora, mentre interiorment gaudeix de la seva victòria."

    Gràcies, Glòria, una festa magnífica! (acaba de celebrar l'apunt número 100)

    ResponElimina