dissabte, 15 de gener del 2011

suite francesa y las grandes mareas de la historia


La lectura de "Suite francesa" de Irene Nemirovsky produce una extraña sensación. Recuerda a las imágenes del tsunami del sudeste asiático grabadas por algunos turistas segundos antes de que una ola gigante se los tragara. Uno ve esas imágenes y se pregunta por qué en vez de huir como alma que lleva el diablo se quedaban allí con sus cámaras dando testimonio de lo que veían. Sólo son posibles dos respuestas: o no eran conscientes del verdadero peligro que estaban corriendo o la magnitud de lo que veían ejercía tal fascinación sobre ellos que no les importaba arriesgar la vida. Porque lo cierto es que la judía Irene Nemirovsky, que murió a los 39 años en el campo de concentración de Auschwitz pocos días después de estar escribiendo los últimos párrafos de esta grandiosa novela sobre la ocupación, tuvo varias oportunidades de dejar Europa e instalarse en Estados Unidos. En 1926 su padre trató de convencerla para que lo hiciera y en marzo de 1933 el psicoanalista Alfred Adler, tras asistir como invitado a una cena en la casa de Irene Nemirovsky, en la que pudo escuchar en qué términos hablaban dos intelectuales -Enmanuel Berl y Daniel Halevy- sobre la cuestión judía abrazó a la anfitriona a la salida y le rogó que abandonara Europa sin perder un momento. Después les escribió a ella y a su marido varias cartas instándoles a ir a Nueva York. Ellos decidieron no hacerle caso: confiaban demasiado en las ideas humanistas que encarnaba Francia. Muchos años más tarde, la hija pequeña de Irene Nemirovsky, Elisabeth Gille, escribió un libro precioso -"Le mirador"- en el que recrea en primera persona la vida de su madre, asesinada cuando ella tenía cinco años. Son las memorias que Irene nunca escribió y están escritas con tanto amor y tanto respeto hacia su memoria, con un estilo que recrea la fina ironía de la que siempre hizo gala la autora de "Suite francesa" y están tan bien documentadas, que muchas de sus afirmaciones, como estas, podemos darlas por absolutamente válidas: "Mi llegada a Francia después de la Gran Guerra me había convencido de que allí no existía el antisemistismo. Nosotros los extranjeros nos habíamos hecho de aquel país una idea muy elevada: era la tierra de la Revolución, de la libertad, de los derechos humanos". Y un poco más adelante: "Nosotros, los laicos, que considerábamos el judaísmo una reliquia del pasado, pensábamos que, dejando a un lado a un puñado de extremistas, la Francia de las Luces a partir de ahora vería las cosas como nosotros. Jamás habríamos creído que pudiera traicionarnos".

Trobareu la resta de l’article aquí

10 comentaris:

  1. "La primera se titula "Tempestad en junio" y en ella se nos describe a través de varios personajes y de sucesivas estampas el éxodo que con la llegada de los alemanes emprendieron algunas familias acomodadas (de origen judío muchas de ellas)"

    Acabo de llegir això a l'article, i no sé en què es basa per a determinar l'orígen jueu de les famílies. A mi el que em sobta, precisament, és no haver-ne trobat cap de jueu. Ai, no sé.

    ResponElimina
  2. Ai Matilde, m'han deixat estarrecada pels molls amb una calipàndria de cal ample que no em deixa aclucar l'ull. Sort n'hi ha del decasaalclub que ho fa més passador entre mocada i remocada. En una entrevista al comissari de l'exposició aqueixa i a la filla de l'Iréne Némirovsky, es parla del debat etern sobre l'acusació d'antisemitisme de l'autora, ja en voga després de la publicació del David Golder, l'edició catalana de la qual teniu a la vostra biblio. La filla diu que va plorar en llegir els escrits de la mare a "Gringoire", setmanari dretà sota l'ocupació nazi, i fa comprendre també la carta enviada a Pétain- crec que per demanar la nacionalitat francesa salvadora; a Alemanya hi havia els mischlinge que eren mig i mig, i hi havia un procediment administratiu per assolir de ser un mischlinge no jueu, i hi va haver centenars d'expedients aprovats. Quina aberració, oi? A la França ocupada i a la de Vichy no sé si anava ben bé així. La filla, doncs, recorda com es veia forçada Irène per a salvar la situació familiar, alhora que se sentia íntimament traïda i de com tornava cada dia amb les mans buides i blanca la cara com un llençol en tornar del carter del poble aquest de la Borgonya on s'estaven. El títol i l'organització en identitats de l'exposició és ben significatiu del què tu dius. La filla recorda que es van veure ben abandonats de tot el seu entorn social i que només els editors Albin Michael els van donar suport en els moments tràgics.
    Originària de Rússia i d'ascendència jueva, Némirovsky volia ser una dona lliue, totalment lliure i passava, això, per a tenir una integració plena com a francesa entre francesos, al mateix temps que es volia alliberar del rol matern absorbent, molt amarat per l'entorn de diners, de poder i de prevaricació del pare banquer. El biògraf parla d'una voluntat ferotge de Némirovsky d'arrancar-se de l'entorn familiar, de desig foll de sentir-se i de ser francesa. alhora que manifestar un odi i una aversió profunds a tot el què simbolitza David Golder, no per jueu.
    Matilde, nena, no sóc l'Ingrid Bergman però m'hi sento. Segur que ella també es devia refredar al film.... ah... creus que no era filmat in situ? No... vols dir que no? I ara, potser és com la meva estarrecada pels molls de París. En veritat, la Sena baixa molt alta després del desglaç de les neus i els molls no són gaire practicables ni per caminar.
    Per acabar... potser les altres dues parts de la Suite sí que haurien tingut més presència jueva.... En tot cas jo crec que la presència hi és per absència, doncs a França això de l'assimilació és ben curiós... russos, armenis, polonesos, algerians, espanyols, alemanys que es fan dir d'Estaing, etcètera... La irrellevància -o la voluntat que fos irrellevant* de ser jueu, finalment, va significar que la identitat, renoi, hi és i no ens deixa.

    ResponElimina
  3. Bé, demano perdó per la post de planxar que no s'acabava mai. No reincidiré. Me'n vaig a dormir llegint el conte de la fugida de la Rodo de París, "Orléans, 3 quilometres". La Rodoreda no sé si era d'origen jueu. Bona nit....
    I de què va la pel·li aquesta?

    ResponElimina
  4. Ai, fgt, com em costa d'entendre't, jo, curta, i tu, gasiu, (en explicacions, si més no). He hagut d'anar a l'oracle google ara ja sé què vols dir: Céline, armistici, Londres, primera guerra mundial. En Hyde estarà content, que li té flaca.

    ResponElimina
  5. Tremenda, reincideix, dona, reincideix, que t'acabo d'escollir comentarista de luxe del mes, tan voluntariosa, tan informada i generosa.
    En l'article de Coetzee, transcrit la guia de lectura d'aquest mes, el de sud-àfrica deixa molt clar que el desig més gran de la Némirovsky havia estat ser francesa; plenament francesa.

    "Així, al llarg de la seva carrera alternaria –segons la sensació que tenia de com estaven els temps- entre dues
    identitats com a autora , l’una francesa de pura sang i l’altra exòtica. Com a autora francesa, compondria llibres sobre famílies franceses “de debò”, escrits amb una sensibilitat francesa irreprotxable, llibres sense ni rastre d’estrangeria. La identitat francesa va dominar completament a partir del 1940, a mesura que els editors estaven cada vegada més nerviosos per la presència d’escriptors jueus als seus catàlegs.
    Quant a la identitat exòtica, per explotar-la calia trobar un delicat punt d’equilibri. Per evitar ser etiquetada com una russa que escrivia en francès, es mantindria a distància de la comunitat de russos emigrats. Per evitar ser classificada com a jueva, estaria disposada a burlar-se dels jueus i caricaturitzar-los."


    I com me n'alegro que aquesta calipandria et mantingui allunyada dels molls i dels mariners, refugiadeta n'aquesta casa, que és la teva, afegint llenya al foc. Sobretot, hidrata't bé, estimada ( i amb això no vull dir que t'empastifis la cara amb aquelles pomades teves de bava de caragol que esborren les arrugues d'expressió, no). Has de prendre molt líquid. I gaudeix de la teva indisposició, que és molt sa pel cos patir, de tant en tant, una malaltia d'aquestes lleus.

    ResponElimina
  6. Ni jo gasiu ni tu curta. Jo, críptic, o més que críptic... que me'n vaig per les branques "vaja", "por los cerros de Úbeda" que diuen els del costat. No puc fer-hi més, però segueixo amb interés tot el que de la Némirovsky es diu... potser la llegiré en una altre vida, no ho descartis.
    M'has enxampat, estic sota la influència Hydeistica, almenys en aquest cas, ho he d'admetre... PERÒ ÉS QUE TÉ RAO!
    En fi, bon diumenge pre 33.... ai, dimarts ja serà post 33... aquellos maravillosos años se'ns van escapant, MACASUMDENA... si sóc un pipiolo...................

    ResponElimina
  7. Bon diumenge, fgt. I mira, jo també estic sota el signe de Hyde, Stevensionada perduda.
    I no et preocupis, jo també tinc 33, i tan ricamente!!

    ResponElimina
  8. Només es un número, de 32 a 33, no passa res, no res, no passa, RES PASSA, NO RES, PASSA Res, NO PaSSA RES.....................................................

    ResponElimina