divendres, 14 de gener de 2011

you must remember this

A l'Alia, que si l'ha vista, no se'n recorda.
I a la Cris, per la gentilesa del Maus.

No m'agrada llegir novel·les que parlin de guerra, sobretot de la segona mundial. Res de nazis. Res d'holocaust. Se'm posa fatal. Tant és que m'ho expliqui un soldat, un nen, un pagès, un violinista o un luthier: pateixo déjà vus. Amb una excepció, Maus, un tros de còmic.


Crec que la cosa ve d'haver llegit el Diari d'Anne Frank, just quan tenia la mateixa edat que la protagonista. Va ser una lectura reveladora (i desoladora): els nazis no eren extraterrestres; eren fills de mare, com jo.
Des de llavors, defujo els escenaris bèl·lics i les seves situacions extremes: no els vull ni per mal ni per bé. Ni  les misèries de la condició humana ni les espurnetes de solidaritat. M'estimo més que els llibres em parlin de la versió casolana del monstre, ben pascut, net i polit, viatjant en metro. El monstre que es renta les dents amb mi tres cops al dia. Això sí que em torba. No dec tenir cor.
Amb aquests antecedents, és lògic que hagi començat a llegir Suite francesa pensant "una altra novel·la de guerra", "un altre testimoni". París, juny de 1940, l'ocupació alemanya, l'èxode, els petits actes de covardia, amb l'agreujant que em suposa la càrrega biogràfica de la Némirovsky, una vida engolida per la H-I-S-T-Ò-R-I-A, així, amb la retòrica de les majúscules. Una autèntica putada, si em permeteu.
Però vaig fent, sense cap entrebanc, que la cosa flueix, i ja m'he polit la primera part, tan coral, tan Vides creuades, encara que no es creuin; tan rodoneta, que tot sembla més que pensat abans d'escriure-ho. Una novel·la on "un barretet nou i deliciós, poc més gran que una argolla, fet amb dues pells de marta unides per una costura i un petit vel rogenc flotant sobre els cabells daurats" (P.193), a banda de representar una felicitat quasi insolent, donades les circumstàncies, acaba matant un home, quatre pàgines  més tard. És allò de Txèhov i la pistola. Si en surt una, tard o d'hora s'haurà de sentir un tret.
I així fins avui, quan la casualitat (o no) em proporciona l'excusa per a recordar una pel·li que és el meu referent visual (i sentimental) pel que fa a l'entrada dels alemanys a París. El flashback (es veu que en català s'ha de dir salt enrere o analepsi, però déume'nguard de ficar-me això a la boca) que es marca un individu que ara té un bar a Casablanca. Un cafè que és com una sala d'espera; una mena de no-lloc. Sempre m'he demanat com és possible que una pel·lícula tan pròdiga en diàlegs memorables (qui no ha dit mai "torna-la a tocar, Sam", "detinguin els sospitosos habituals", "sempre ens quedarà París" o "aquest és el principi d'una gran amistat") ens regali, també, una cursilada tan bèstia com el "no sé si sento el soroll de les bombes o són els batecs del meu cor" que deixa anar l'Ingrid Bergman en el ja mencionat flashback. Se m'arronsen els dits dels peus. Me'n vaig per les branques. La cosa és que avui fa 54 anys de la mort de Humphrey Bogart.




22 comentaris:

  1. Hi ha qui parla de pornografia de l’holocaust. Per descomptat la “Suite francesa” és tota una altra cosa.

    ResponElimina
  2. Tant temps fa que ja no hi és en Humphrey? Saps, a mi em passa una mica com a tu, però el meu referent són les fotografies d'Els catalans als camps nazis de la Montserrat Roig. M'ha captivat com ho has expressat, seguirem passejant el monstre. Gràcies. Aquest còmic fa mal.

    ResponElimina
  3. Aquí no hi ha gota de pornografia, al contrari, se'ns explica tot d'una manera indirecta, impersonal, sense sentimentalismes, com la crònica d'un notari. Res d'escenes truculentes. Penso en un passatge, l'assassinat d'un mossèn a pedrades, prou horrorós, però narrat d'aquesta manera, on ets tu, lector, el qui hi fiques el formatge. Jo, per exemple, vaig imaginar l'escena filmada per Buñuel. No resulta tan elegant, si em permeteu l'adjectiu.
    I una altra cosa que em crida l'atenció: cap jueu. Tan sols he trobat una referència mínima: tot plegat es parla d'un xofer que era jueu, i punt. Clar que parlem d'una obra inacabada, ens han arribat dues parts de les cinc que tenia previstes. Va savoir. El final no escrit és la seva pròpia mort a Auschwitz, m'he dit.

    ResponElimina
  4. Amb això del monstre, hi ha dies de tot. Però hi és, que li sento l'alè. I li put.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Tremenda Esmerats ha dit...
    Ahir hi havia un article al Quadern de El País d'en Francesc Serés. Hi deia moltes coses semblants arran d'aquesta allau... estic temptat d'enviar-li aquella guia "Això mai més?"feta a la vostra Biblioteca. És un tema de debat etern... aviam si començo la Suite, perquè sembla que estic condemnada a fer lectures paral·leles que acaben convergint amb les del club. "L'estiu a Praga" d'Ivan Klíma sense saber-ne jo res comença per on comença la vida d'un minyó txec, nascut el 1931, d'ascendència jueva. I acabava de llegir "El fum de Birkenau" de Liana Millu... Klíma parla també d'una maleta i de tres llibres que va poder mantenir al camp de Terezín. Quins escriptorassos que hi ha pel món!

    14 gener, 2011 11:41

    ResponElimina
  7. Et veig molt informada sobre el dia a dia de la nostra biblioteca. Tremendament informada!
    Sí, recordo aquella guia. Llavors, tenia la sort de comptar amb un corrector de capçalera, a qui demanar, per exemple, una alternativa a aquestes "donades les circumstàncies" que he escrit avui, i que em sona tan i tan malament. Ara, ja ho veus, visc sempre amb l'ai al cor, "al filo del barbarismo".
    I, com és la vida amb les seves coses, que acabo de veure una pel·li que té a veure amb el "això mai més?". L'onada, de Dennis Gansel. Potser en parlaré, la setmana que ve.
    Però no em calia, la pel·li. "Allò" està passant cada dia. Vaig sentir una notícia fa poc; explicaven que en no sé quin lloc d'Àfrica, assassinen albins perquè algú ha decidit que porten mala sort. Per no dir que encara no m'he refet dels Balcans. Ho veia cada dia a la tele, abans del serial de torn.
    Vaig a cercar l'article d'en Serés.

    ResponElimina
  8. Doncs jo també buscaré en Serés, a veure. Generalment diu coses interessants.
    Pel que fa a la literatura de guerra, jo diria que és pesadeta, però salvant algunes excepcions honroses. Jo hi posaria el "Res de nou a l'oest" i per dir-ne una catalana (però memorable): Incerta glòria. Tampoc no puc passar per alt el Norman Mailer de "Els nus i els morts".

    ResponElimina
  9. Sí que estàs al cas, Matilde. M'ha encantat com has lligat el comentari fins al recordatori de l'aniversari de la mort. Un bell homenatge.

    Pel que fa a la Suite, com vaig dir al comentari que vaig fer al meu bloc, crec que és molt més que una novel·la sobre la guerra, és una història sobre la capacitat del ser humà per a la guerra.

    ResponElimina
  10. MU, si vols un altre tros de còmic, una novel·lassa com hi ha món, acostat a EL ART DE VOLAR de l'Altarriba i el Kim. Com que creua tot el segle XX hi trobaràs dictadures, repúbliques, guerres, exilis, més guerres, més dictadures, transicions, democràcies... però tot des d'una torbadora intimitat.
    Una recomanació de cor.

    ResponElimina
  11. EL ARTE DE VOLAR..., EL ARTE!

    ResponElimina
  12. Art Spiegelman es molt bó i el Maus em va agradar molt. Jo tampoc suporto sèries i pel·lícules sobre l'holocaust, es massa real...

    ResponElimina
  13. Portem una quanta literatura de guerra, n'aquesta casa, Lluís. L'any passat, Res de nou a l'oest; l'anterior i quasi consecutives, El silenci del arbres i El violí d'Auschwitz. Res de nou estava bé, però literàriament parlant (i ves a saber què carai vull dir amb això) la Suite li dóna mil voltes. És infinitament més ambiciosa (sense experiments, això sí. A la manera del XIX i punt)quant a l'estructura i l'estil, la manera d'escriure. Molt millor, pel meu gust.
    Incerta glòria, falti.

    ResponElimina
  14. Ho dic sempre, Sílvia, tinc una memòria prodigiosa per a les foteses.
    I gràcies.

    ResponElimina
  15. Girbén:
    si tu me dices ven, lo dejo todo...

    ResponElimina
  16. Saps Aris, sóc una tia tan estranya, que tolero millor les pel·lis que els llibres sobre l'holocaust. En el meu cas, mil paraules fan més mal que una imatge. Pa mi que ve d'allò de l'Anna Frank. Trauma, se'n diu d'això, crec.
    Señora, vaya al médico!! (frase mítica de la pel·li Robots. Crec que li diuen a la tía Turbina).

    ResponElimina
  17. Hi ha un cert embafament general amb l'Holocaust i em sembla que es deu a la sobreexplotació que n'ha fet hollywood. A mi em continua interessant igual que sempre però cada cop trobo més gent que els cansa el tema (no dic que sigui el teu cas, Matilde, només dic que darrerament em trobo amb comentaris d'aquesta mena).
    Mauss és una meravella. I demostra que el còmic és un gènere capaç de tractar qualsevol tema, fins i tot aquest.
    Salut!

    ResponElimina
  18. Quan he parlat de pornografia de l'Holocaust pensava en coses com "La decissió de Sofia", "El nen del pijama a ratlles" o "La vita e bella".

    Suposo que pocs coneixeu que Jerry Lewis va fer una pel·lícula que es titulava "The day the clown cried" sobre un pallasso que decidia sacrificar-se acompanyant (amb aquella alegria) els nens jueus a la cambra de gas. Per descomptat ningú no va gosar estrenar-la.

    ResponElimina
  19. No és el meu cas, David, tu ho has dit. L'holocaust no m'embafa, senzillament se'm posa fatal, quan el llegeixo. A cada lector el seu trauma!

    ResponElimina
  20. Saps, Allau, no puc amb en Jerry Lewis. És que no puc. Estic carregada de manies, ja ho veig.
    Gràcies per la informació, no en tenia ni idea.

    ResponElimina
  21. miquel hyde15/1/11 13:38

    està bé que es recordi l'holocaust, encara que a vegades embafi, però m'emprenya que des d'un Estat com el nostre, que als anys 40 estava farcit d'unes presons per a republicans, tot just historiades recentment, que un personatge tan sinistre com Fraga estigui viu, que tot un Martín Villa estigui al davant d'Endesa, que la monarquia sigui una herència franquista, etc., etc., hàgim estat incapaços de generar una memòria pròpia, i estiguem dient el dolents que van ser els nazis, els pobres jueus... quan aquí tenim encara prou feina i oblidem que a la postguerra tanta gent va morir perseguida també d'una manera sistemàtica.
    al menys als nazis se'ls hi va fer el seu Nuremberg, per molt postís i incomplet que fos el judici

    ResponElimina
  22. Hyde, darrerament hi estic massa d'acord amb tu, i això em preocupa.
    L'altre dia, en un comentari, la Tremenda Esmerats s'hi va referir.

    "La maleta. A casa hi ha una maleta de cartró espellifada. És l'únic patrimoni que li va quedar a la família. De moltes famílies no en canta gall ni gallina, ni una maleta ni cap ésser viu; d'altres n'ha quedat un fil, amb o sense maleta. No és d'estranyar que l'Ansar i cia no vulguin tocar re de re amb la memòria... tremolaria el seu patrimoni econòmic, trontollaria i haurien de tornar tot el que han robat anys i panys amb el seu estatus. No cal ni parlar de la moral ni d'altres foteses: si alguna coseta dominen del tot és el dret, del tort i del través. La maleta... els baguls enterrats dins de bidons en jardins... capses de puros amagades a sagristies...no acabaríem mai."

    A banda, et vull dir que he començat a llegir a ton pare -Stevenson- i noi, quina passada, com estic xalant.

    ResponElimina