dimarts, 22 de març de 2011

¡bababadalgharaghtakamminarronnkonnbronntonnerronnruonnthunntrovarrhounawnskawntoohoohoordenenthurnuk!


Bhikku, vista a Flickr.

Vaig decidir passar l'estiu llegint Finnegans Wake i escrivint la meva tesina, diu l'Esther Greenwood a la pàgina 141 de La campana de vidre. Alto! El Wake, la darrera novel·la de Joyce. No crec que hi hagi valent a la terra capaç de resumir-ne l'argument. De fet, sospito que són pocs els cridats a acabar-la. L'Ulisses -que lidera infatigablement la llista-dels-llibres-que-un-munt-de-gent-no-ha-pogut-llegir-mai- sembla un conte dels germans Grimm al costat del Finnegans Wake. On rau la dificultat? Bé, diguem-ne que tan sols el 10 o el 15% de l'obra està escrita en anglès convencional, la resta és pura manipulació del llenguatge, creació de paraules noves barrejant multitud d'idiomes i, per acabar-ho d'adobar, és plena de referències cultes i populars. Si us animeu, l'haureu de llegir en joycià, perquè encara no ha nascut el traductor que es vegi amb cor de traslladar-la, íntegrament, al castellà o al català. Jo, de moment, en tinc ben prou amb saber que la novel·la comença i acaba igual, amb la paraula riverrun. Potser algun dia això em farà guanyar un formatget del Trivial.

Aquí teniu l'Esther llegint el Wake:

"  correriu, més enllà d'Eva i Adam, de gest de platja a colze de badia, ens porta per un comodiós vici de recirculació al castell de Howth i Alentorns...

El llibrot em deixava un pesot incòmode a l'estómac.

correriu, més enllà d'Eva i Adam...

Em semblava que això de començar amb minúscula volia dir que no hi havia res que comencés de nou, amb majúscula, sinó que tot fluïa d'allò que hi havia abans. D'Eva i Adam significava Adam i Eva, és clar, però probablement també significava alguna cosa més.
Potser era un pub de Dublín.
Vaig enfonsar els ulls en una sopa de lletres fins a la llarga paraula del mig de la pàgina.

¡bababadalgharaghtakamminarronnkonnbronntonnerronnruonnthunntrovarrhounawnskawntoohoohoordenenthurnuk!

Vaig comptar les lletres. N'hi havia exactament cent. Em va semblar que el fet devia ser important.
¿Per què hi devia haver cent lletres?
Dubtosa, vaig fer un altre intent de llegir la paraula en veu alta.
Sonava com un pesant objecte de fusta que queia, bum bum bum, escales avall, graó rere graó. Alçant les pàgines del llibre, m'hi vaig anar ventant els ulls. Les paraules, lleugerament familiars però deformades i en desordre, com les cares en un mirall corbat, em passaven per davant sense fer cap impressió a la superfície del meu cervell.
Vaig clavar els ulls a la pàgina.
De les lletres sortien dardells i banyes de moltó. Veia com es separaven les unes de les altres i com saltironaven amunt i avall d'una manera idiota. Després s'associaven en formes fantàstiques, intraduïbles, com si fossin lletres de l'àrab o el xinés."

________________________

P.S.: Mentre preparava la guia de lectura de la Plath, recordo haver llegit que es va casar amb en Hughes el  Bloomsday de l'any 1956. I si hi afegim aquest homenatge al Finnegans Wake de La campana..., és fàcil embolicar la troca i decidir que la data del casori no va ser casual (el Bloomsday és va començar a celebrar l'any 1954). No sé si cal recordar que la commemoració aquesta de l'Ulisses se celebra el 16 de juny perquè els esdeveniments de la novel·la se succeeixen en aquesta data. I que també va ser un 16 de juny  la primera cita entre Joyce i la que havia d'esdevenir la seva esposa, Nora Barnacle, quan van passejar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin). 
O, senzillament, la Plath i en Hughes es van casar aquest dia perquè el capellà no en tenia cap altre de disponible. Va savoir.


6 comentaris:

  1. Els primers acords del "Retrat..." d'en Joyce ja tenen aquestes coses, i això va fer que, precisament, les masses tendissin vers la literatura més senzilleta. Posem per cas "El codi da Vinci", "La catedral del mar" o bé "Olor de colònia".

    ResponElimina
  2. Lluís, has pensat àlguna vegada que llegir també ha ser un plaer, sense necesitat de torturar-se,i que sense desmereixer les lectures que tu trobes sublims, també pot ser gratificant llegir llibres com els exemples que segons tu, tendim a llegir les masses? Creume de tan en tan un llibre d'aquestes " categories" desengreixa i molt.
    Valèria

    ResponElimina
  3. No, un llibre d'aquestes categories fa pudor. I punt. Algú ho havia de dir.
    Ben dit, Lluís.
    I si et tortures per llegir segons què, val més que et compris gambes i te les mengis... que no t'agrada la LITERATURA.

    ResponElimina
  4. Tinc entès que es varen casar el Bloomsday perquè ambdòs eren entusiastes de Joyce. Jo sóc de les que va acabar l'Ulisses i, sense voler-ho, va ser el Bloomsday. El Finnegan's ni l'intentaré. M'agrada Dublinesos i el Retrat i entenc Joyce més com una revolució que com un escriptor.
    No m'he llançat a la sopa de lletres, Matilde. No puc malbaratar la vista.
    Salutacions!

    ResponElimina
  5. El Bloomsday passat vaig començar Dublinesca de Vila-Matas.
    Mira, són bestieses, cerimònies privades que no fan mal a ningú, per tant, cada loco con su tema i aquí pau i després...Glòria.
    He llegit l'Ulisses a la meva manera i Dublinesos i el Retrat, normal, de principi a fi. Del Finnegans, ara com ara en tinc prou amb saber que existeix i riverrun, riverrun.
    Salutacions!

    ResponElimina