dilluns, 21 de març de 2011

om



OM per a Ruth Fainlight (trad. Montserrat Abelló i Mireia Mur)
Jo conec el fons, diu. El conec per la meva arrel central;
És el que et fa por.
A mi no m’espanta, perquè ja hi he estat.

¿És el mar el que sents en mi,
les seves insatisfaccions?
O la veu del no-res que era la teva follia?

L’amor és una ombra.
Com menteixes i plores al seu darrere,
Sents aquest trepig? Ha fugit, com un cavall.

Tota la nit galoparé així, impetuosament,
fins que el cap se’t torni una pedra, i el coixí un tros de gespa
on l’eco seguirà l’eco.

O bé t’he de dur la remor dels verins?
Ara és la pluja, aquest gran silenci.
I aquest n’és el fruit; blanc d’estany, com l’arsènic.

He sofert l’atrocitat dels crepuscles.
Abrusats fins a l’arrel,
els meus filaments s’inflamen i es crispen, un manyoc de pues.

Ara esclato a bocins que salten com garrots.
Un vent de tanta violència
no tolera que l’ignorin: cal que xiscli.

Tampoc la lluna no té pietat: m’arrossegaria
cruelment, estèril com és.
M’escarneix la seva claror. O potser l’he atrapada?

La deixo anar. La deixo anar
plana i minvada, com després d’una extirpació.
Com em posseeixen i m’afaiçonen els teus malsons!

Dintre meu I viu un crit.
De nit surt a frec d’ala
i busca, amb les urpes, una cosa per estimar.

Em terroritza aquesta cosa fosca
que dorm en mi;
tot el dia que en sento aquest giravoltar suau de plomes, aquesta malvolença.

Els núvols passen i es dispersen.
Són aquestes les cares de l’amor, aquesta pal•lidesa irremeiable?
És per això que se’m trasbalsa el cor?

Sóc incapaç de saber-ne més.
¿Què és això, aquesta cara
homicida dins un nus de branques?

Els seus àcids viperins xiulen.
Petrifica la voluntat. Aquestes són les lentes faltes isolades
que maten, i maten, i maten





Elm for Ruth Fainlight

I know the bottom, she says. I know it with my great tap root;/It is what you fear./I do not fear it: I have been there.//Is it the sea you hear in me,/Its dissatisfactions?/Or the voice of nothing, that was your madness?//Love is a shadow./How you lie and cry after it./Listen: these are its hooves: it has gone off, like a horse.//All night I shall gallup thus, impetuously,/Till your head is a stone, your pillow a little turf,/
Echoing, echoing.//Or shall I bring you the sound of poisons?/This is rain now, the big hush./And this is the fruit of it: tin white, like arsenic.//I have suffered the atrocity of sunsets./Scorched to the root/My red filaments burn and stand,a hand of wires.//Now I break up in pieces that fly about like clubs./A wind of such violence/Will tolerate no bystanding: I must shriek.//The moon, also, is merciless: she would drag me/Cruelly, being barren./Her radiance scathes me. Or perhaps I have caught her.//I let her go. I let her go/Diminished and flat, as after radical surgery./How your bad dreams possess and endow me.//I am inhabited by a cry./Nightly it flaps out/Looking, with its hooks, for something to love.//I am terrified by this dark thing/That sleeps in me;/All day I feel its soft, feathery turnings, its malignity.//Clouds pass and disperse./Are those the faces of love, those pale irretrievables?/Is it for such I agitate my heart?//I am incapable of more knowledge./What is this, this face/So murderous in its strangle of branches? ----//Its snaky acids kiss./It petrifies the will. These are the isolate, slow faults/That kill, that kill, that kill.
19 d’abril de 1962

2 comentaris:

  1. He preferit llegir-lo en anglès, perquè en no entendre'n ni un borrall la meva ànima ha quedat molt més reposada.

    ResponElimina