dijous, 10 de març de 2011

el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i el nimfó de la bufanda


De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: "Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes". El conte era El petit príncep i, més enllà d'aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes. No em refio gaire de la memòria però recordo que, a principis dels setanta, hi va haver una passa de petitprincepisme. El llibre d'Antoine de Saint-Exupéry es considerava el més adequat per despertar la imaginació dels infants. Si Alícia en terra de meravelles i Peter Pan eren els mites imposats als nens anglosaxons, El petit príncep es va transformar en un referent pels pares moderns d'aquí.

Amb inquietud observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues. Per fer-me'n una idea, vaig triar la drecera poc honorable de mirar només les il·lustracions. Els dibuixos, però, no em van enlluernar. Jo estava acostumat al traç enèrgic de l'Astèrix i dels germans Dalton, i aquell príncep inexpressiu, jardiner d'un planeta amb volcans que calia escurar com si fossin xemeneies, no em feia el pes. L'Astèrix, en canvi, formava part d'un poble irreductible, tenia poders toxicomaníacs i caçava romans i senglars a mastegots, i els Dalton representaven un model de familia alternatiu i divertit. Tot i l'èxit que el conte tenia entre els amics, vaig adonar-me que l'important era no vantar-me de no haver-lo llegit. Va ser fàcil: no m'enorgullia de ser incapaç d'apreciar la dimensió metafísica d'aquella història. Així com, en altres casos, sí que em veia amb cor de fer bandera de la meva objecció lectora, en el de Saint-Exupéry em sentia culpable i una mica avergonyit. Pensava que, més endavant, repararia el greuge, i estava convençut que trobaria la clau per accedir a aquell univers tan inversemblant com fantàstic.

Van passar molts anys i la fama del personatge va continuar expandint-se (vuitanta milions d'exemplars venuts, traduccions a més de cent cinquanta llengües). Una nit, sopant a casa d'uns parents, vaig veure que havien decorat l'habitació del fill -sis anys- amb un paper pintat que reproduïa part de l'univers petitprincipesc: el be, el geògraf, els baobabs, la rosa, la guineu i, per descomptat, el nimfó de la bufanda. "La decoració deu ser el resultat d'una obsessió dels pares", recordo que vaig pensar. Quan vaig conèixer el nen, però, ho vaig entendre: era el petit príncep de les il·lustracions. Duia els cabells despentinats i un pijama amb un estampat poeticocòsmic. D'aleshores ençà, he comprovat que el mèrit més espectacular del llibre és haver creat reencarnacions humanes del protagonista...



Sergi Pàmies. "Papiroflèxia" A: La bicicleta estàtica. Quaderns Crema, 2010. P.57.



24 comentaris:

  1. Només em poso a escriure allò que m'obsessiona i que no puc escriure al diari. De vegades, l'obsessió per una revelació, com en el cas del conte que comença a la consulta d'un dietista: un dia, jo era en una sala d'espera d'aquestes i de sobte em vaig imaginar la història. En altres ocasions, un conte surt de les coses que et passen i ja en el moment que passen sospites que n'acabaràs escrivint alguna cosa. En tens una certesa. Per exemple, la mort del meu pare. També hi ha el cas dels contes com el del Petit Príncep, que en podríem anomenar conte d'opinió: és una idea que sempre hi ha estat, i un dia l'escrius. En tots els casos, però, faig com els artesans del cava, deixo que les històries reposin temps i temps i, de tant en tant, els faig fer una volta, com fan amb les ampolles.


    Entrevista a Sergi Pàmies. Serra d'Or. nº 614, febrer 2011

    ResponElimina
  2. Aquí la ressenya de l'amic Espai de llibres.

    ResponElimina
  3. T'imagines que el capità Achab de Moby Dick hagués tingut la mateixa fortuna? Imagines tot de nens amb la cama de fusta i aquell aspecte sinistre, corrent per casa? Sort que els pares progres són progres però no tontos, i han escollit el príncep innocentot (i una mica plasta).

    ResponElimina
  4. Llegint aquestes reflexions del Pàmies sobre el Petit Príncep només se m'ha acudit allò de: "perdoneu, però algú ho havia de dir" (El que em fa ràbia és nom haver esta jo). Als 70s vàrem construir un món artificial de petits prínceps i de plastilina, i encara en paguem les conseqüències.

    ResponElimina
  5. Provo d'imaginar-me'l, però no puc, Lluís. Tinc tot el disc dur ocupat amb un tio conill i pinces d'estendre la roba...´

    No he set mai devota del nimfó de la bufanda, jo; però lorsque j'avais dix ans, vaig haver de memoritzar dues pàgines. En francès. I el refotut del cas és que encara les puc recitar.

    ResponElimina
  6. Un excés de Rosasensatisme, vols dir, Brian?

    Bé, de tota manera, jo el que volia era recomanar-vos aquests contes d'en Pàmies, que estan molt i molt bé. Pel meu gust, és clar.

    ResponElimina
  7. Estic amb en Brian, quan vaig llegir el conte de Pàmies, jo també vaig pensar "algú ho havia de dir!". I és que li tinc una injusta mania al llibre de Saint-Ex per culpa dels decoradors de dormitoris infantils.

    ResponElimina
  8. Et va agradar La bicicleta estàtica, Allau?

    ResponElimina
  9. I tant, Matilde, ho vaig deixar dit "en passant" a un dels meus cèlebres apunts oblidats:

    http://allausz.blogspot.com/2010/12/sere-breu.html

    ResponElimina
  10. Ah, tinc coartada: el 10 de desembre era fora i no tenia connexió!!!
    Uala, curiosament menciones "Papiroflexia". Coses.

    ResponElimina
  11. Això, Coses, què m'has de dir?

    ResponElimina
  12. És la veritat, prou que ho saps, que em vaig deixar perdre un suquet de peix!!

    ResponElimina
  13. No hi havia color: entre la condemna a la solitud del príncep i els tinyosos "proscritos" del Guillermo, no hi havia color. Apart de què, mentre l'un s'exhauria en ell mateix, el goig de l'altre es perllongava volum rere volum. I, no és aquesta convivència duradora un dels goigs majors de la lectura infantil?
    Ara, de grans, els petits prínceps llegeixen al Coelho i escolten commoguts la filosofia barata del Gaspar Hernández.

    ResponElimina
  14. Ostres, pobre gent, Girb.
    Qui sap com deu ser el seu dormitori. Vull dir què se n'ha fet dels baobabs i el be de les parets infantils...Feng shui de manual, potser?

    ResponElimina
  15. No sigueu tan dolentots, que tot és combinable ;) es pot estimar el Petit Príncep i abominar amb molt de gust d'en Coelho, Hernández, el feng shui i la mare que els va matricular :D

    ResponElimina
  16. I parlant de mares, Clidi, no recordo si el nimfó de la bufanda havia tingut mai pares(si era orfe, o coses així...què sé jo) o va nèixer per generació espontània. Avera si l'hauré de tornar a llegir, que jo no em quedo amb el dubte.

    ResponElimina
  17. A mi, el que més em va agradar, va ser la part de la guineu, més que les boes obertes o tancades. I les roses, també tenen el seu què.

    ResponElimina
  18. Mecàsumlapus, que he començat a dir en veu alta les dues pàgines que em sé de memòria, i només hi surt "grandes personnes" "de gens sérieux"...

    ResponElimina
  19. I sí, algunes roses tenen el seu què, mal m'està el dir-ho...
    [Ai, que ara hauria de fer allò de ;)]

    ResponElimina
  20. Si algun amable lector d'aquesta casa s'ha sentit ofès (què sé jo, un lector entusiasta de Gaspar Hernández, per exemple) li prego que no ho faci, que ofendre's és la via fàcil.


    "El don de la lectura, como lo he llamado, no es común, ni generalmente comprendido. Consiste, primero que todo, en una vasta cualidad intelectual —una gracia, creo que debo llamarla— mediante la cual un hombre comprende que no está absolutamente en lo cierto, ni que aquellos de quienes difiere están absolutamente en el error. Puede sostener dogmas, puede defenderlos apasionadamente; puede ver que otros los defienden con frialdad, o diferentemente, o definitivamente no los defienden. Pues bien, si tiene el don de la lectura, los dogmas ajenos pueden ser sustanciosos para él. Verá el otro lado de las proposiciones, el otro lado de las virtudes; lo cual, aunque no supone abandonar sus dogmas, puede permitirle considerarlos diferentemente, incluso llegar a algunas deducciones. Una verdad humana, que es siempre en alguna medida una mentira, esconde mucho de la vida al exponérsela. Son los hombres que defienden otras verdades, o, quizás, según nuestro parecer, peligrosas mentiras, quienes pueden ampliar nuestro reducido campo de conocimiento y despertar nuestras conciencias dormidas; algo que parece completamente novedoso, insolentemente falso o muy peligroso, es la prueba de un buen lector. Si trata de comprender su significado, la verdad que lo redime, tiene el talento y debe, pues, leer. Si solo lo hiere, lo ofende, o clama contra las tonterías del autor, mejor que se ocupe de los periódicos; jamás será un lector."

    Doncs, això.

    [Ho dic perquè acabo de rebre un correu anònim i enfadat]

    ResponElimina
  21. Aquest sermó ens el va clavar l'Stevenson ara fa pocs dies.

    ResponElimina
  22. Hi ha molta gent incapaç de comprendre aquest text, el de l'Stevenson vull dir. O sigui que no t'hi amoïnis massa.

    ResponElimina
  23. miquel hyde11/3/11 18:22

    no consenteixo que en diguis sermó d'aquest raonament brillant del papà Bob, Matilde !!
    quant al pobre principitu, què vols que et digui ? per molt naïf que sigui, el prefereixo a l'aprenent aquest de bruixot que llegeixen els nanos d'ara

    ResponElimina
  24. Doncs no sé per què no, Hyde, que ja saps que el teu papà Bob hi tenia tirada. En té un de Nadal molt bonic, per cert.

    No t'ho prengui's tan a pit, home.

    ResponElimina