dijous, 17 de març de 2011

límit



El desembre de 1962, Sylvia Plath, a dresgrat, va signar els papers del divorci. Patia amb la idea de que els seus fills es quedéssin sense pare perquè en Ted vivia amb una altra dona i arrossegava un constipat mal curat que s’agreujà fins a mijans de gener amb sinusítis i grip.


Aquest és el darrer poema que va escriure.






Edge
Por Sylvia PlathVersión: Agustina Jojart/Xoán Abeleira
La mujer se ha perfeccionado.
Su cuerpo
Muerto luce la sonrisa de la realización,
La ilusión de un anhelo griego
Fluye de los pergaminos de su toga,
Sus pies
Descalzos parecen decir:
Hasta aquí hemos llegado, se terminó.
Cada niño muerto, enroscado en sí,
Una serpiente blanca, no a cada lado de
Su jarrita de leche,ya vacía.
Ella los ha plegado.
De nuevo hacia su cuerpo, como se cierran
Los pétalos de una rosa cuando el jardín.
Se fortalece y los perfumes sangran
De las dulces gargantas profundas de la flor de la noche.
La luna no tiene porqué entristecerse.
Está acostumbrada a este tipo de cosas.
Mirando fijamente desde su capucha de hueso.
Sus negras vestimentas crujen y se arrastran.


The woman is perfected./ Her dead/Body wears the smile of accomplishment,/The illusion of a Greek necessity/Flows in the scrolls of her toga,/Her bare/Feet seem to be saying:/We have come so far, it is over./Each dead child coiled, a white serpent,/One at each little/Pitcher of milk, now empty./She has folded/ Them back into her body as petals/ Of a rose close when the garden/Stiffens and odors bleed/From the sweet, deep throats of the night flower./The moon has nothing to be sad about,/Staring from her hood of bone./She is used to this sort of thing./Her blacks crackle and drag.

Versió de Montserrat Abelló:La dona s’ha perfet./El cos/mort té el somriure de l’acompliment,/la il·lusió d’un requisit grec/ llisca pels plecs de la toga,/els peus/nus sembla qule diguin:/ja hem caminat prou, s’ha acabat./Cada infant mort es cargola, com un blanc serpent,/a cada petit/bol de llet, ara eixut./Ells els ha replegat/endins del seu cos com els pètals/d’una rosa que es tanca quan el jardí/s’espesseix i sagnen olots/de les goles dolces i profundes de la flor de nit./La lluna no té per què entristir-se,/mentre sotja des de la caputxa d’os./ Està acostumada a aquestes coses./Les seves foscors s’arrosseguen i cruixen.

12 comentaris:

  1. Té, que m'ha vingut Medea al cap. Ja sé que no, però són coses que passen.

    ResponElimina
  2. ...no vas gens mal encaminada Clidice, gens, en Ted com a Jasón i la Sylvia com Medea, sort, però que no va arribar fins l'extrem,...tot i que a la Plath li escau més Electra.
    De totes maneres la foto del post, com deia una amiga aquest matí, fa una mica de yuyu...

    ResponElimina
  3. El tema cau una mica lluny de Medea, coi, no fotem. Si tots els divorcis fossin medeics (per posar un adejctius) aniríem apanyats. Esperem que quan li demanin l'inevitable divorci a na Clidice no acabi tan malament, però mai no se sap.

    ResponElimina
  4. Excel·lent aquesta serie que esteu fent sobre la Plath. Jo vaig publicar el mateix poema, l'últim que va escriure.
    És cert que Sylvia no és, ni de lluny, Medea però va deixar dos infants sense mare, un d'ells, el noi, se li va suïcidar fa mesos.
    La vida de l'estimat Ted està feta de tragèdies.

    ResponElimina
  5. Us vull recomanar aquest article d'Eduardo Lago: "Hughes y el fantasma de Sylvia Plath" .
    Tela marinera, la vida de Hughes, a qui se li va suïcidar molta gent: Sylvia, Nicholas i Assia Wevill, "l'altra dona".

    La historia cobró tintes siniestros cuando Assia Wevill, tras dar muerte a la hija que había tenido con Ted Hughes, Shura, de dos años de edad, se suicidó empleando el mismo método que Sylvia Plath: la asfixia por gas.

    Perlamordedéu.

    ResponElimina
  6. Pel que vaig seguint... (des de la barrera, deixa'm dir...)em sembla que tens raó matilde.

    ResponElimina
  7. Ahir en Mitchum i jo parlàvem del llibre; ell, que ja fa uns quants anys que l'havia llegit, em comentava que no ho veu un llibre xungo, ans al contrari, que la cosa va de baixar a l'infern per a renèixer de les cendres, i resulta que quan més m'acosto al final, més clar ho veig. Hi estic d'acord.
    Coincideix amb la lectura que Hughes feia de La campana

    "Hughes propone leer La campana de cristal como un escenario ritual de la muerte y el renacimiento simbólicos de la protagonista. Este esquema mítico –piensan Hughes y no pocos otros estudiosos de Plath– se convertiría en la clave de su obra: un ritual de iniciación violenta en el que se inmola el viejo yo a fin de permitir el nacimiento de uno nuevo. Para renacer es preciso descender a los infiernos, al igual que Osiris, navegando en el barco del sol viaja desde su muerte en el poniente para renacer como un niño en el oriente"

    Doncs això.

    ResponElimina
  8. Doncs jo segueixo pensant que EL POEMA si que té a veure amb la història de Medea, jo no li veig el tema del divorci per enlloc ni que aquest sigui mai inevitable, potser algunes vegades és necessari, però inevitable?
    I no crec que ningú que tingui dos dits de front li demani el divorci a la Clídice....
    Gloria a mi, m’agrada molt la poesia de la Plath, em va agradar la primera vegada que la vaig llegir traduïda per Montserrat Abelló, però ara que la puc mig llegir en anglès i de forma completa la trobo molt més fascinant, és genial, em fa pensar en Rimbaud....per la presentació del club també he llegit els contes i n’hi ha de molt macos, suposo que els deuria escriure més que res per pasta com els seus primers poemes però són força macos i són útils per endinsar-te a la campana de vidre,...parlarem del paper de Hughes a la vida de Plath, la veritat és que la seva edició (dels vuitanta) de la poesia completa va ajudar molt a considerar-la una gran poeta, és un monument, els comentaris, les notes....

    La MU diu: “Ahir en Mitchum i jo parlàvem del llibre; ell, que ja fa uns quants anys que l'havia llegit,....” ...això sol ja és motiu de joia, boncapdesetmana.

    ResponElimina
  9. Dr. Vilardekyll18/3/11 19:25

    No voldria ser un esgarriacries com el meu anti germà Miquel Hyde,però aquest "baixar a l'infern per renéixer de les cendres" que dius tu Matilde, jo no li sé veure per enlloc. Per a mi baixa a l'infern, i s'hi queda, rostida; poèticament si es vol, però rostida (L'Ellen de la novel.la, vull dir, no pas la Sylvia real, que va sortir del foc per caure a les brases d'en Ted).

    ResponElimina
  10. Estherrrr! La rostida, que dius tu, és diu Esther, doctor.

    ResponElimina
  11. Doctor, ara que ja l'he acabat, te'n podria parlar de la cerimònia d'iniciació. I no em puc treure del cap en Richard Harris i "Un hombre llamado caballo", ja veus si estic perjudicada del cap.
    Mira, la cosa comença abans de marxar de Nova York, quan l'Esther es desfà de tota la roba xula que s'ha comprat i torna a casa vestida amb una faldilleta i una brusa prestades (una faldilleta i una brusa que vestirà al llarg de quasi tota la segona part).
    I el ritus culmina amb un bany de sang, la pèrdua de la virginitat. Diu:
    "Jo volia que el primer home amb qui me n'anés a dormir fos intel·ligent, de manera que el pogués respectar. [...]A més a més, per anar més segura, volia algú que no conegués i que no veiés més -una mena d'oficiant impersonal, sacerdotal, com els que surten a les històries dels ritus tribals".
    I al final de la novel·la:
    "Hi hauria d'haver, pensava, algun ritual per quan es neix dues vegades: apedaçada, reenfilada i aprovada per sortir al carrer, intentava d'imaginar-ne un d'escaient...

    Si ens limitem a llegir la novel·la i oblidem que és autobiogràfica, i que sabem com va acabar la cosa de debó, l'Esther ha tornat a nèixer. Apedaçada, això sí.

    És un ritus d'iniciació que es complica amb una malaltia (o desordre, o com carai li vulguis dir) mental.

    ResponElimina