dijous, 3 de març del 2011

trescar per monta(i)gne





Hi ha llibres que no podré llegir mai a la platja, i no tant per allò d'incórrer en una contradictio in terminis -oxímorons a mi- com pel fet que requereixen unes condicions especials de lectura, una certa comoditat, una certa absència de distraccions externes que són impossibles d'assolir al mig de la humanitat tal i com aquesta es troba exposada a les platges. Penso en La muntanya màgica, per exemple, o en els Assaigs de Monta(i)gne, el llibre que m'ocupa en aquests moments. Fa dos anys que volta per casa, i, finalment, m'he decidit a atacar-lo. No ho faré, però, d'una manera convencional, vull dir de cap a peus i d'una tacada. No. M'hi enfrontaré de la mateixa manera que ho faig amb els trencaclosques de mil peces: col·loco el suro emmarcat on el munto a la taula del menjador, i vaig fent, fins que l'acabo. De vegades passo per davant, camí del lavabo, i hi col·loco un parell de peces. D'altres, passen dies i dies sense que el pobre experimenti cap modificació, tret de criar pols. Doncs allà estan els Assaigs de Montaigne (Llibre primer), a sobre de la taula del menjador, en un faristol. Som-hi.

Al lector

Ací tens, lector, un llibre de bona fe. Des de l'inici t'adverteix que no m'hi he proposat cap altre fi que no siga domèstic i privat. No he tingut en compte cap consideració sobre el teu servei, ni sobre la meua glòria. Les meues forces no són capaces d'un tal disseny. L'he consagrat a la comoditat particular dels meus parents i amics, de manera que, quan m'hagen perdut (fet que prompte els succeirà), hi puguen retrobar alguns trets de les meues condicions i humors, i així nodriran més íntegrament i vivament el coneixement que han tingut de mi. Si haguera buscat el favor del món, m'hauria engalanat millor i m'hauria presentat amb una conducta estudiada. Vull que se m'hi veja en el meu costat simple, natural i ordinari, sense contenció i artifici: perquè sóc jo que em pinte. Els meus defectes s'hi llegiran de viu en viu, com també la meua forma natural de ser, tant com el respecte públic me l'ha permesa. Si haguera estat entre aquelles nacions que, segons diuen, encara viuen sota la dolça llibertat de les primeres lleis de la natura, t'assegure que de gust m'hi hauria pintat tot sencer, i tot nu. Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre: no és cap raó perquè esmerces el teu lleure en un assumpte tan frívol i tan va. Adéu, doncs; de Montaigne estant, aquest primer de març de 1580.


Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre primer. Traducció de Vicent Alonso. Proa, 2007.


9 comentaris:

  1. A la cita hi ha un parell de frases que m'han emocionat. Especialment aquesta sobre les nacions que viuen sota la llibertat i on t'hi pintaries sencer i nu. Tenint en compte que som a Catalunya, ens pintarem fragmentaris i ben tapats, al gust de la Consellera Ortega.

    ResponElimina
  2. A mi també m'han emocionat un parell de frases.
    "Ací tens, lector, un llibre de bona fe"; "Des de l'inici t'adverteix que no m'hi he proposat cap altre fi que no siga domèstic i privat"; "No he tingut en compte cap consideració sobre el teu servei, ni sobre la meua glòria"; "Si haguera buscat el favor del món, m'hauria engalanat millor i m'hauria presentat amb una conducta estudiada"; "Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre: no és cap raó perquè esmerces el teu lleure en un assumpte tan frívol i tan va"...
    De fet, he tornat a escriure el text sencer...

    ResponElimina
  3. Coi, Matilde, que un parell vol dir dues. Però ja t'entenc. A mi aquest home em parla més a les emocions que no pas a la intel·ligència, no hi puc fer més.

    ResponElimina
  4. Uns bons llibres per tenir en un faristol i fer com amb el teu puzzle, anar passant. Sempre hi trobaràs un punt des d'on partir.

    ResponElimina
  5. Ai sí, Clidi, aquest home tan tancadet ell en aquell castell que tenia i tot això, i la companyia que fa, el punyetero. Estic contenta. Em fa que no me'n penediré.

    ResponElimina
  6. Vols dir que paga la pena llegir un llibre si no es pot fer a la platja? ;)

    ResponElimina
  7. Jo no en sé, de llegir a la platja, buscaquit'hapegat. Si hi ha gent, perquè hi ha gent, i sempre trobo un cul que mirar i coses així. Si no hi ha gent (recordo una vegada, al cap de creus, sola, ben sola) no m'hi puc estar gaire estona. A mi el sorollet aquell m'hipnotitza i m'enerva (en el sentit estricte del terme). Pa mi el mar (sense humans) és la banda sonora perfecta pels cinc minuts abans de palmar-la. M'hi quedaria, tujuru.

    ResponElimina
  8. Jo en aquestes línies hi he vist com la declaració de principis d'un bloc:

    "Vull que se m'hi veja en el meu costat simple, natural i ordinari, sense contenció i artifici: perquè sóc jo que em pinte. Els meus defectes s'hi llegiran de viu en viu, com també la meua forma natural de ser..."

    No és així com ho definiríem? I és que de fet, els Assaigs, son com una mena de apunts de bloc...

    ResponElimina
  9. No et dic que no, Brian. Podria tractar-se de la declaració de principis d'un bloc de bona fe, consagrat a la comoditat particular dels parents i amics...

    ResponElimina