El títol original de la novel·la que en català coneixem com Un món feliç, Brave New World (en francès el van traduir com Le meilleur des mondes, en castellà com Un mundo feliz i en italià senzillament com Il mondo nuovo), és una expressió manllevada, amb intenció irònica, a La tempestat de Shakespeare. A l’acte V de La tempestat Miranda, que sempre ha viscut amb el seu pare Pròspero sense cap més companyia humana a l’illa on els van desterrar, quan descobreix els ben plantats soldats que hi han naufragat exclama:
O, wonder!How many goodly creatures are there here!How beauteous mankind is! O brave new world,That has such people in’t!
Uns versos que Sagarra va traduir com
Oh prodigi!Quin escampall de belles criatures!Oh, senyor, quin goig fa la humanitat!Oh, nou món, que ets esplèndid si aixopluguesuna gent com aquesta.
A la novel·la que ara tenim a les mans, al capítol VIII sincerament emocionat després d’haver conegut Lenina, però després al capítol XI i al capítol XV per fer evident el seu rebuig amb una “befa cínica” quan constata l’horror a què ha desembocat l’homogeneïtzació genètica de cada casta, el Salvatge que llegeix Shakespeare també exclama:
Quantes i que belles criatures hi ha ací!
Quina formosa humanitat!
Oh meravellós nou món on viuen persones com aquestes.
Amb això ja podem situar d’entrada la novel·la de Huxley dins els dos carrils pels quals circula. D’una banda, invocant Shakespeare ja des del títol, vol inscriure’s dins la tradició de la “gran literatura”, la que utilitza el seu art per anar bastint la biografia mítica de la humanitat; no és doncs cap obra menor de fantasia evasiva (i no hem d’oblidar que La tempestat, com Un somni de nit de Sant Joan i altres comèdies fantàstiques shakespearianes, és una obra de fantasia amb mags i prodigis, però que com tota obra literària profunda no deixa de radiografiar la natura humana), sinó una greu reflexió sobre els reptes presents i les perspectives futures de la humanitat, dins la noble tradició de la literatura utòpica (en aquest cas, de la utopia negativa o distopia; gairebé una destrucció del mite de la utopia), que ara solem enquadrar dins el marc més ample que anomenem ciència-ficció. D’altra banda, amb la utilització irònica del títol (és clar que el nou món que ens presenta l’obra no té res de meravellós ni de feliç) l’autor ja ens informa que la seva voluntat no és de fer cap profecia (el paper visionari que abusivament sovint s’atribueix a la literatura utòpica i a la ciència-ficció), sinó una caricatura incisiva de la situació a què podria menar, i de fet ja menava i mena, la suïcida evasió dels dos problemes bàsics de la humanitat que més preocupaven Huxley: la superpoblació i la superorganització, dues qüestions estretament vinculades.
A. Munné-Jordà. "Introducció i propostes de treball" A: Un món feliç. Aldous Huxley. Proa, 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada