dissabte, 2 d’abril de 2011

anotar, doblegar, potser subratllar


El arco y la lira d'Octavio Paz, anotat i subrallat per Julio Cortázar.

Mi generación ha crecido en una filosofia de respeto reverencial al libro, ya lo he contado. En mi casa, recuerdo que cada libro que se leía era previamente forrado y no estaba permitido, por supuesto, escribir o señalar nada. Yo, desde luego, soy incapaz de subrayar un libro, ni siquiera aquellos con los que trabajo o que me sirven de documentación. Cuando algo me interesa dejo un post-it o un pedazo de papel marcando la página, y si acaso una imperceptible señal con lápiz, tan imperceptible a veces que me obliga a leer de nuevo la página completa hasta que encuentro lo que me había interesado.

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Fórcola, 2010.  P. 70.


4 comentaris:

  1. Dr. Vilardekyll i & miquel hyde2/4/11 13:46

    entenem la visió reverencial envers els llibres que expressa Marchamalo, però nosaltres els hi tenim bastant poc respecte, en aquest sentit. per a nosaltres, el llibre és només un objecte de transmissió, un suport, del que s'ha escrit, i un cop l'hem adquirit, no el tractem gaire bé que diguem : subratllats en bolígraf, de qualsevol manera, pàgines doblegades...això no treu que si hi ha algun exemplar rar o molt ben enquadernat, no l'hi donguem un tracte millor, però dels subratllats no se n'escapa cap..
    per cert, algú ha llegit "Auto de fe" d'Elias Canetti ? el protagonista és un bibliòfil patològic

    ResponElimina
  2. Per fi un tema on tota la familía manifesta el seu acord!! Però no m'ha vingut de nou, ja ho sabia, perquè el dia de la trobada per a parlar de Jim Thompson vaig comprovar que el vostre papà tenia l'exemplar subratllat amb bolígraf i les guardes plenes de notes.
    Jo sóc reverencial de mena amb els llibres, potser perquè a casa no en teníem gaires. M'he passat la vida omplint-los de paperets amb anotacions. Fa poc he començat a doblegar pàgines, en senyal de respecte profund i afectuós.

    ResponElimina
  3. Encara no he llegit Auto de fe. I aquest "encara" seguit de negació vol indicar que aviat hi posaré remei perquè fa uns quants dies que remeno el volum primer de l'obra completa de Canetti. He començat per Testigo de oído.
    La culpa la té Claudio Magris. Resulta que fa poc he llegit Alfabets i en un dels articles parlava d'Auto de fe>. Vaig copiar-lo senceret, per tal de publicar-lo aquí, però una mà negra (que no siguin els enanitus de l'Sgae, perquè em passava pel folre tota la llei Sinde sencereta i el reproduïa íntegrament) s'ha encarregat de fer-lo desaparèixer. S'ha fos. Era llarguíssim, l'article, i magnífic.
    Tan sols conservo aquest fragment:

    "Kafka deia que un llibre ha de colpir com un cop de puny, sacsejar violentament el lector i la seva habitual visió de les coses. Rebre un cop de puny no és gens agradable; segons Kafka, una autèntica literatura, per tant, al costat del joc, del plaer, del gust pel món i per la seva reinvenció, ha de ser una mica desagradable, tenir un to irritant que desconcerta i fa sentir a disgust.

    Pocs llibres saben tenir en compte aquest aspecte desagradable, de vegades insuportable, de la vida que és una veritat i no pot ser evitat ni suavitzat. Són els llibres que obliguen el lector a travessar els deserts de l'existència, sense donar-li la mà i sense ajudar-lo a esquivar les arenes movedisses -tal com ho fa la literatura benintencionada i tranquil·litzadora-, sinó que li fan refer el mateix camí de l'escriptor i el forcen a empantanegar-se en el desassossec i el fang d'aquell camí, en comptes d'oferir-li un balcó panoràmic des del qual pugui admirar tranquil·lament els inferns i els abismes sense sentir-se amenaçat o engolit.
    Un d'aquests llibres, un exemple, és Auto de fe, de Canetti, que no concedeix res al lector, sinó que li clava un cop a l'estómac, el posa davant del deliri del món i del pensament; no diu que la realitat és desencaixada i deforme, sinó que desencaixa la vista del lector i el força a veure-la desencaixada ell mateix amb els seus ulls, com les imatges d'una pel·lícula mirades per un espectador assegut a pocs centímetres de distància de la pantalla. Per això és un llibre que -igual que tots els grans llibres desagradables- es pot apreciar a fons, reconeixent-ne la insuportable però enlluernadora grandesa, o bé rebutjar en bloc, però no es pot apreciar moderadament; se'l considera una obra mestra o un desastre, però mai un bon llibre mitjà".

    ResponElimina
  4. Dr. Vilardekyll & miquel hyde3/4/11 12:22

    encara no l'hem acabat de llegir, el d'en Canetti, però el comentari d'en Magris - que pot servir per a molts altres llibres - és encertadíssim

    ResponElimina