dilluns, 9 de maig del 2011

john huston & carson mccullers (1)



John Huston. A libro abierto, memorias. Espasa Calpe, 1986.








Conocí a Carson McCullers durante la guerra cuando estuve visitando a Paulette Goddard y Burgess Meredith al norte del estado de Nueva York. Carson vivía carca de ellos, y un día cuando Buzz y yo habíamos salido a dar un paseo nos llamó desde la puerta de su casa. Ella tenía entonces poco más de veinte años, y ya había sufrido el primero de una serie de ataques que la convertirían en una enferma crónica antes de llegar a los treinta. La recuerdo como una criatura frágil con grandes ojos luminosos y un temblor en su mano cuando estrechó la mía. No era por la parálisis, sino más bien un estremecimiento debido a su timidez instintiva. Pero no había nada de timidez o debilidad en el modo en que Carson McCullers se enfrentaba a la vida. Y a medida que aumentaban sus sufrimientos, ella se hacía más fuerte.
Algo más de unos veinte años después Ray Stark y yo decidimos que nuestra segunda película juntos fuera Reflejos en un ojo dorado de Carson McCullers. Propuse que fuera Chapman Mortimer el hombre que escribiera el guión y Ray estuvo de acuerdo.
.............................................................................................................................................
Envié el guión a Carson, y después de que lo leyera me pidió que fuera a verla a su casa de Nyack, un poco al norte de la ciudad de Nueva York. Cuando llegué, estaba en la cama, apoyada sobre almohadones, esperándome. Pidió bebidas y nos las trajo Ida Reeder, su amiga negra y compañera, quien vivía con ella desde hacía muchos años.
Había algo infinitamente enternecedor en esa figura yacente, tan inteligente, tan despierta, tan terriblemente castigada. Por entonces la parálisis había progresado hasta tal punto que sólo le quedaba un uso parcial de los brazos. No podía mover las piernas en absoluto.
Carson sorbía bourbon de una pequeña copa de plata que tenía su n ombre grabado y habló en primer lugar sobre el guión. Los ataques habían hecho que su forma de hablar fuera más lenta y algunas palabras eran confusas, pero sus observaciones eran agudas y acertadas. Autorizó el guión. Luego quiso que le hablara de Irlanda. Le hablé del país y de su gente y le describí St. Clerans. A medida que yo hablaba, sus ojos adoptaban una expresión que me empujó a decirle:
-Carson, debes venir a verme a Irlanda.
Fue algo que no dije en serio. Era inconcebible para mí que pudiera hacer este viaje en las condiciones en que estaba. Pero, para mi sorpresa, carson aceptó mi invitación.
-¿Cuando te gustaría que fuera?
Vi que hablaba completamente en serio, y esto me hizo corresponder a su seriedad, así que le dije:
-Tan pronto como haya terminado el rodaje de Reflejos y haya vuelto a casa
-De acuerdo, iré. Debo prepararlo. Debo prepararme para ello.
-Hazlo. Estoy deseandolo. Estaremos en contacto.
Esto fue en septiembre de 1966. Gladys y yo nos pusimos entonces a trabajar en Reflejos, incorporando las ideas que Carson tenía y perfilando los diálogos.

15 comentaris:

  1. Houston era l'artista ideal per adaptar Reflejos com ho va ser per Els morts de Joyce o Sota el volcà de Lowry. Jo, que no sóc gens amant de les adaptacions, considero que Houston sabia traslladar com ningú la literatura, la bona, la difícil, a imatges.
    Post molt interessant com ho és tota aquesta serie.
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Hola GLÒRIA, estic bastant d'acord amb tu, fins i tot l'adaptació que va fer de Moby Dick, m'agrada....ara, els morts és una bestiessa, a mi m'agrada molt i és un testament cinematogràfic excel·lent...té de confesar, però, que vaig trigar a que m'agradés Huston, cocomenjat com estava pels de cahiers de cinema creia que era un director mediocre que no tenia estil propi i perfectament obiable, però, saps quina peli em va fer canviar d'opinió El tesoro de sierra madre, quan vaig veure aquesta peli vaig pensar que la critica de la nouvelle vague hauria de passar al racó,....i també és una adaptació...

    gràcies per passar per aqulí i la sèrie continua...

    ResponElimina
  3. Hola Robert!
    Cahiers és molt interessant però perillosament elitista i pontificadora. Ah, la qualité! Amb el temps el que mana és el nostre propi criteri. El tesoro de Sierra Madre és molt bona i també El hilo rojo sobre Freud per la qual va contractar al mateix J.P. Sartre i el va instal·lar a escriure al guió al seu castell d'Irlanda. "Espasa Biografías" té editat el llibre "John Huston, Memorias" que és interessantíssim. Ara m'adono que li escrivia malament el nom, Huston i no Houston...És un plaer passar per casa teva, Robert.

    ResponElimina
  4. ..quina raó tens en això de Cahiers, GLÒRIA,potser Positif no és tant elitiste però deunido, , tot i que si que cahiers és molt interessant, gràcies a ella vaig aprendre, per exemple a mirar Ozu i Mizogushi, conèixes la versió espanyola?
    respecte a la peli que dius de Freud jo tinc el guió a casa, firmat, efectivament, per JP Sartre, el van editar a començaments del 80, no sé si a Alianza,...la vaig veure fa temps a la tele però no l'he pogut aconseguir en dvd, la tenia enregistrada en una cinta VHS però ves a saber on para, però, i ara m'has fet venir ganes de tornar-la a veure,...

    ResponElimina
  5. Dr. Vilardekyll10/5/11 15:50

    Jo trobo John Huston molt desigual. Ja sé que és un tòpic, però el trobo excel.lent com a dialoguista - que no guionista - però li falta alguna cosa com a director. El gran John Ford el detestava, i d'entre
    els directors "joves" preferia Sam Fuller. Suposo que "ni tanto, ni tampoco"...A mi m'agrada molt també "El tesoro de Sierra Madre", "La jungla de asfalto", "Els morts" i alguna més. "Reflejos..." la vaig veure fa anys, però no m'acabà de convèncer.

    ResponElimina
  6. Hi doc, estic segur que si John Ford hagués pogut veure els morts hagués canviat d'opinió,..i com adaptador de novel·les, mira, a mi m'agrada, el falcó maltès p.ex, és una gran adaptació,..jo he llegit una autobiografia, no sé si és el mateix del que parla GLÒRIA, però és molt divertit i interesant,...jo he pogut tornar a veure reflejos no fa gaire i la considero una adaptació modèlica,....si que hi ha però una peli de Huston que no em va agradar gens, però no sé com es titula, hi surt la seva filla angèlica de joveneta i jipi...és una peli molt d'aquella època,...paseo por el amor y la muerte o alguna cosa així,...definitivament pobre.

    ResponElimina
  7. Dr. Vilardekyll10/5/11 22:41

    Estic d'acord, Robert, amb això de les adaptacions. I també sobre el passeig aquest que dius tu. Però de Huston també trobo irritants altres pelis, com la broma de "Beat the devil", la pesada "Nit de la iguana" o la insofrible "Sota el volcà" - i això que és una adaptació d'una obra mestra -. A part, quan penso que va ser el director de "La Bíblia" és que se'm cauen per terra....Sort que tot ho salva "THE DEAD" !!

    ResponElimina
  8. És cert que és desigual. El seu cinema també li ha servit per fer diners i més diners i tenir castell i terres a Irlanda com a megalòman que era però les coses que ha fet bé, estan molt bé. No estic d'acord amb el Doctor sobre "Sota el volcà" i, molt menys sobre "La nit de la Iguana". Són dues excel·lents pel·lícules que a ell no li deuen agradar.
    Suposo, Robert que estàs utilitzant el mateix llibre que jo et vaig citar ahir.
    Anoto que John Ford era molt prepotent i no podia veure a ningú. Com que només tenia un ull es mirava a sí mateix. Era genial, cap dubte.

    ResponElimina
  9. El falcó maltès és infinítament millor signat per Huston que per Hammett!!
    Jo sóc de John Ford hasta las trancas, però no em faria res cinc minuts de mediocritat com per a signar The dead. James o John, tant me fa.

    ResponElimina
  10. Dr. Vilardekyll11/5/11 17:53

    Més que prepotent, Glòria, jo crec que John Ford tenia un humor sorneguer irlandès molt peculiar. Ara, és evident que això va a gustos, però la novel.la de Lowry, per a mi, és molt superior a l'adaptació de Huston, que redueix el conflicte a una mena d'amargura de borratxo. Per altra banda, penso que el defecte d'alguns films de Huston és el subratllat oral, l'excessiva verborrea, perquè s'agafa massa al peu de la lletra, i sembla que el respecti a totes, l'origen literari dels guions ; és el que hi trobo a "La nit de la iguana" i a "The misfits", on els guions de Miller o Williams - molt bon escriptors, per altra banda - estan molt bé com a obres de teatre, però no per a una narrativa cinematogràfica.
    Però bé, repeteixo : jo li perdono TOOOT a Huston només per haver fet "The Dead".

    ResponElimina
  11. miquel hyde11/5/11 17:58

    per cert : per què aquesta punyetera mania d'adjectivar de "prepotent" a tot aquell que manifesta una opinió visceral, equivocada o no ? n'estic fins als dallonses de sentir que es bateja així a persones que manifesten un criteri molt personal, només perquè disenteixen dels gustos majoritaris

    ResponElimina
  12. Penso que tot sovint confonem assertivitat amb prepotència, Hyde.

    ResponElimina
  13. Ah, i em fot estar d'acord amb tu.

    ResponElimina
  14. miquel hyde11/5/11 19:42

    a mi també em fot estar d'acord amb mi mateix !!

    ResponElimina
  15. Y además, eso!, que deia algú.

    ResponElimina