"El 6 d’octubre de 2007, amb motiu de la Fira del llibre de Frankfurt, el suplement de llibres del diari El País, Babelia, va dedicar un monogràfic a la literatura catalana sota el títol genèric de “Viaje a la cultura catalana”. A partir d’una votació oberta incitada pel periodista Carles Geli i el seu equip en la qual participa el bo i millor de les lletres catalanes actuals, s’hi escullen “Los 15 mejores libros de 800 años de literatura”. Entre aquests quinze llibres, al costat de la poesia d’Ausiàs March i del Tirant lo Blanc, hi figura finalment Incerta glòria, de Joan Sales.
En una altra enquesta, realitzada fa trenta cinc anys, el 1973 i limitada a sis dels crítics més representatius del moment –Josep Maria Castellet, Joan Ferraté, Albert Manent, Joan Lluís Marfany, Joaquim Molas i Joan Triadú-, Incerta glòria no apareix entre les cinquanta obres que configuraran la Guia de la literatura catalana contemporània a cura de Jordi Castellanos. La taula de votacions és prou clara: dels sis crítics, només Joan Triadú vota per la novel·la. Han calgut cinquanta anys perquè la novel·la de Sales entri a formar part del cànon de la literatura catalana. Poden estar ben satisfets, doncs, els crítics que han treballat amb tanta empenta i tenacitat per aconseguir-ho: Joan Triadú i, en aquests darrers temps, Xavier Pla, que reivindica Incerta glòria com a novel·la “ambiciosa y polémica” que “se erige como un monumento, bello y solitario, de la novela catalana de posguerra”.
Com s’explica que, durant tots aquests anys, com no es cansen d’afirmar Triadú i Pla, la crítica literària catalana hagi silenciat la novel·la de Joan Sales? Un problema de capelletes? Incompetència lectora de la crítica d’aquest país des de la postguerra fins avui mateix? Així sembla insinuar-ho el més jove dels dos crítics, no pas sense deixar ben clar que el més vell ha estat “l’únic [...] que ha sabut valorar veritablement l’abast d’aquesta novel·la”.
Margarida Casacuberta. “Incerta glòria, una novel·la desventurada?” A: L’Avenç, núm. 333, març 2008. P. 41.
Jo diria capelletes i tendències polítiques. Catalunya té bonics paisatges i cerveses no massa dolentes, però és un país petit ple d'enveges. El problema és que tothom es coneix, i que més o menys, tothom li ha vist el cul a l'altre. Curiosament un conservador com Triadú (conservador però independent) va ser capaç de defensar Sales, però entre els altres intueixo qui no estava deisposat a votar per ell.
ResponEliminaJo diria que el país no té qui l'arregli (i menys avui, que ens manen els senyors de la trencadissa), però com a mínim sabem recuperar les obres que s'ho valen. Jo vaig llegir l versió cnsurada als 20 anys i la complerta als 40 (si fa no fa, i si non è vero è ben trobato) i he de dir que em sembla una gran novel·la de guerra, de personatges, de pensament, etc. I en Sales és un home polièdric, tant, que fins i tot assistia a les sessions d'espiritisme que organitzava el seu amic Lluís Companys.
Ep, existeix una altra enquesta, encarregada per la revista Serra d'Or, l'any 1964. Resulta que van demanar a dinou crítics (no sé qui eren):
ResponElimina"Quines són per a vós les tres obres més importants de novel·la, narració, poesia, assaig, teatre, biografia-memòries, publicades en català en el període 1939-1963?"
Els resultats:
La plaça del diamant
Bearn
Incerta glòria
El testament, Xavier Benguerel
Érem quatre, Ferran de Pol
No ho sap ningú, Nicolau M. Rubió
Tots som iguals, Josep M. Espinàs
K.L. Reich, de J. Amat-Piniella.
Jo veig un crític i arrenco a córrer com ànima que fuig del diable, així que no estic gens al dia de les seves misèries.
I Incerta glòria, ara que la llegeixo per primer cop, em sembla una novelassa...d'amor!! D'amor, tujuru, i d'aquelles de "tesi", amb missatge i CRISPADAMENT catòlica, sí. Li haig de donar la raó a en Fuster.
Que el missatge sigui catòlic (potser deixem-ho en cristià, que en Fuster tampoc no és Déu) no ho discuteixo gens. També ho és el missatge de Lars von Trier a "Breaking the waves".
ResponEliminaEl rànking m'ha deixat una mica poc catòlic, també: Espinàs i Ferran de Pol? Coi de país, no hi ha qui l'entengui.
I ara que dius "Bearn"... quina obra mestra!
No tinc cap problema amb els missatges cristians, jo(en Fuster potser sí, no ho sé); com vols que tingui problemes amb això si fins els 12 anys vaig voler ser missionera en la isla de los leprosos, Molokai, se'n deia, com una madre Damiana qualsevol...
ResponEliminaM'ha crispat una mica la conversió de l'anarquista i el seu bateig, a la segona part, per exemple. Però no tant pel tema, com perquè no s'acabava mai!!!
En fi.
Ja ho vaig dir que les paraules de Fuster eren agudíssimes... Qui ho havia de dir que la novel·la es crisparia tant, llegint les aventures d'en Lluís i la carlana?
ResponEliminaPel que fa a la sort crítica d'Incerta glòria, sense que jo sigui qui per dir-ho, sempre m'ha semblat que hi havia una mandra dissimulada en el cànon català, que tot plegat era massa lineal. En tinc prou amb la recent recuperació de Girbal Jaume per saber que massa coses havien passat desapercebudes. A banda de la tendència, per sort força superada, a deixar de banda Pla perquè tal, Sagarra perquè qual, Trabal perquè feia broma, Sales perquè escrivia massa com es parla i Rodoreda perquè tenia una vida personal reprobable...
Girbal Jaume, dius? LA TRAGÈDIA DE CAL PERE LLARG!!! Magnífic, espaterrant. Quina llengua tan musculosa, perlamordedéu. Quin tip de riure! Ara tinc pendent L'estrella amb cua, molt vindicada per en Casasses.
ResponEliminaI sí, l'adverbi d'en Fuster és molt agut. Tenies raó.
Veig que coincidim (com a mínim una mica) en els gustos...
ResponEliminaPotser és cosa de l'ordre en què les vaig llegir, però L'estrella amb cua no em va agradar tant com La tragèdia de cal Pere Llarg, ni de bon tros. Però és que la tragèdia em va entusiasmar!
Com t'ho fas per posar cursives als comentaris?
A mi també!
ResponEliminaAixò de les cursives t'ho explico al correu, perquè aquí és impossible, no me'n surto.
T'expliques molt bé.
ResponEliminaplasplasplas!
ResponElimina