Potser gone with the wind és l’exemple perfecte per conèixer l’edat daurada de Hollywood i el primer contacte que vam tenir molts amb el vell Sud, aquell territori que segons en Rhett Butler només tenia camps de cotó, esclaus i arrogància i que amb el temps (i una canya) vam acabar d’apreciar amb les novel•les de Faulkner. Una producció espectacular basada en un best-seller popular, elevades dosis de melodrama, direcció i guió competents, efectes especials i decorats majestuosos, una història d’amor amb un rerafons bèl•lic que conformen una nova totxana en l’edifici de l’èpica nacional.Mentre Scarlata O’Hara cuidava els soldats ferits de la confederació a Atlanta, Walt Whitman feia el mateix amb els ianquis als hospitals de Washington i composava els poemes de drums taps.
El film es va estrenar a Oxford (Mississipi) com a la resta de territoris el 1939; a l’hora i escaig de metratge, quan comença la part del setge d’Atlanta i en un rètol s’anomena per primer cop al general Sherman, la meitat de l’aforament es va aixecar dels seus seients i va fotre el camp del cinema.
Poso a Deu com testimoni, de que si aqui es fes una peli sobre la nostre guerra civil i es projectes segons a on, també la meitat de l'aforament se n'aniria.
ResponElimina...molt bona Aris, la veritat és que no m'imagino una peli espanyola tractant als republicans com els ianquis tracten els del Sud,...de totes maneres seguint amb les frases...frankly, my dear i don't give a damm
ResponElimina