l'ollie

La tenia a casa, no feia ni una setmana que l'Ester-sense-hac me l'havia recomanada, i llavors em trobo amb el meu amic Pep P. que m'explica, casualitats de la vida, que també l'està llegint perquè és el llibre del mes del club de lectura que organitzen uns mestres (professors, senyoretes, o com els hi volgueu dir) de l'Institut Jaume Callís. Tu quoque?, li dic; em fa gràcia coincidir en la novel·la i, encara molta més, el fet que a l'Institut tinguin muntat un sarau d'aquests de lectura. Els llibrefòrum es propaguen com la pesta. Alguna cosa deuen tenir.

Aprofito i li demano el què, que la seva opinió és de confiança (amb això no vull dir que menystingui la recomanació de l'Ester-sense-hac: recordeu que la novel·la és a casa per culpa seva), no tant perquè el meu amic es guanyi la vida amb això de la llengua i la literatura i, vulguis que no, se n'unta els dits i alguna cosa en deu quedar, dic jo, com pel fet que, ja fa uns quants anys, em va fer llegir Slawomir Mzoreck i no l'hi agrairé mai prou.

-L'has començada?, em demana.
-No encara. He llegit la contracoberta...no sé què d'una mestra de matemàtiques jubilada i un poble de Maine, o per allà, i que si el sentit de la vida i la condició humana i tot això, i m'he fet una mica enrere perquè m'ha semblat una història d'aquelles de r-e-l-a-c-i-o-n-s h-u-m-a-n-e-s, no sé si m'explico, d'aquelles que tiren d'emocions i sentiments i au, aquí me las den todas...i, a sobre, se m'ha aparegut la Jessica Fletcher, que també era professora jubilada, d'anglès, però..
-La Jessica Fletcher?
-Sí, una que vivia a Cabot Cove, a Maine, com l'Olive aquesta, però la Fletcher era gafe, que per on passava, sempre mataven algú -li dic- fins al punt d'haver de sortir del seu poble perquè representa que s'havia fet escriptora de novel·les de misteri, no sé si t'ho he dit això, i anava de promoció dels seus llibres, però que va, és que a Cabot Cove ja no es podia pelar ningú més...

El meu amic no veu gaire la tele, i, és clar, no té conversa.

Encara que el diàleg amb en Pep P. pugui fer pensar el contrari, no tinc res en contra de les emocions -més aviat en sóc víctima- però no m'agrada llegir novel·les que tan sols m'ofereixin una trama basada en dos que s'estimen -molt, però molt, no us podeu imaginar quant- i llavors ella es posa malalta i es mor, i ell conserva la seva habitació intacta, i allà no pot entrar ningú perquè és un santuari, amb les sabatilles d'ella tal i com les va deixar, pobreta, que és morta i, ell, desesperat de tant com s'estimava la difunta, li escriu una carta i la fica dins d'una ampolla de coca-cola i la llença al mar. A mi aquestes coses només me les pot explicar en Hitchcock.

-Res a veure amb tot això, Mati. Si mires el poble de l'Olive veuràs el món.
-Ah, buenu. Això és tota una altra cosa.

Com que mentre dura el nostre club de lectura haig d'anar intercalant els llibres de lliure elecció amb els obligatoris i els que se'n deriven, és fàcil que les lectures fora de programa es resenteixin i vagin quedant colgades sota les columnes de paperassa que decoren casa meva. I això és el que li ha passat a l'Olive Kitteridge (Ollie pels amics), dos mesos criant pols fins que li ha arribat el moment, santa paciència.
La primera mesura que he pres, un cop acabada la lectura, ha set passar el llibre a la Dolors Masferrer, ergo no vingueu a la biblioteca demanant per l'Ollie perquè serà fora un mes. Com a segon determini, us en volia fer una ressenya però no és pas el meu fort. Afortunadament, d'altres n'han parlat abans i millor, així que si busqueu raons, aneu ca l'Allau, ca l'Espolsada, o cal Time Out.

Per part meva, un fragment del relat que més m'ha agradat: el dedicat a l'Angie, la pianista.

"Quan va deduir que l'Angie tenia por escènica, en Joe no s'equivocava. Anys enrere l'Angie havia après a començar la sessió de vodka a un quart de sis i anar fent durant mitja hora fins que, arribat el moment de marxar, s'havia de refiar de la paret per poder baixar les escales de casa. Aleshores la caminada li esclaria el cap, però li deixava prou confiança en si mateixa per fer cap al piano, alçar la coberta del teclat, asseure's i tocar. El que més l'atemoria era el moment de les primeres notes, perquè aleshores era quan la gent escoltava de debò: en aquell moment ella alterava l'ambient de la sala i era precisament aquesta responsabilitat, el que l'atemoria. Era per això que tocava tres hores de carrera sense fer cap pausa, per evitar el silenci que es faria després a la sala, per evitar que la gent li tornés a somriure així que s'asseia de nou al piano: no, no li agradava gens cridar l'atenció. El que li agradava era tocar el piano."