La "difusión del conocimiento", clasificada habitualmente con entusiasmo y aprobación universal en la categoría de los progresos modernos, ha dado lugar incidentalmente a la producción de un nuevo vicio: el vicio de leer.
Ningún vicio es más difícil de erradicar que el que se considera popularmente una virtud. Entre estos vicios destaca el vicio de la lectura. Se admite de modo general que leer basura es un vicio; pero la lectura per se -el hábito de leer-, nuevo como es, ya está a la altura de virtudes tan acreditadas como el ahorro, la sobriedad, el levantarse temprano y el ejercicio regular. Hay, en verdad, algo peculiarmente agresivo en la actitud virtuosa del lector que lee por sentido del deber. [...]
La lectura llevada a cabo deliberadamente -lo que podríamos llamar la lectura volitiva- no es lectura, al igual que la erudición no es la cultura. La lectura verdadera es una acción refleja; el lector nato lee de forma tan inconsciente como respira; y, llevando la analogía un poco más lejos, la lectura no es más una virtud que el hecho de respirar. Cuanto más meritoria se considera, más estéril se vuelve. ¿Qué es la lectura, en última instancia, sino un intercambio de ideas entre el escritor y el lector? Si el libro penetra en la mente del lector tal como ha salido de la del escritor -sin ninguna de las adiciones y modificaciones que inevitablemente produce el contacto con un nuevo cuerpo de pensamiento-, se ha leído en vano. En estos casos la culpa, claro está, no es siempre del lector. Hay libros que son siempre iguales -incapaces de modificar o de ser modificados-, pero éstos no cuentan como factores literarios. El valor de los libros es proporcional a lo que podemos llamar su plasticidad: su cualidad de ser todas las cosas para todos los hombres, de ser modelados diversamente por el impacto de formas nuevas de pensamiento. Cuando, por una u otra razón, esta adaptabilidad recíproca está ausente, no puede haber ninguna relación real entre el libro y el lector. En este sentido se puede decir que no existe un criterio abstracto de valores en la literatura: los libros más grandes que se han escrito sólo valen para cada lector lo que éste puede sacar de ellos. Los mejores libros son aquellos de los que los mejores lectores han podido extraer la mayor cantidad de pensamiento de la mejor calidad; pero generalmente es de estos libros de los que el lector mediocre extrae menos.
Por consiguiente, ser un lector mediocre puede considerarse una desgracia, pero no, ciertamente, una falta. ¿Por qué deberíamos ser todos lectores? No se espera de todos nosotros que seamos músicos; pero debemos leer; y, así, los que no pueden leer creativamente leen mecánicamente, ¡como un hombre sin aptitudes para tocar el violín que considerara un logro equivalente el chirrido del organillo!...
Edith Wharton. El vicio de la lectura. José J. de Olañeta, editor, 2010. 46 P.
[The Vice of Reading va ser publicat l'octubre de 1903 en la North American Review.]
Hyde, Vilardekyll, Miquel V., o tres en uno (és que no sé com teniu muntat això de la lectura; qui de vosaltres llegeix, o si ho feu tots tres i cadascú va per les seves, vull dir). En fi. La qüestió és que he recordat que en una ocasió un de vosaltres va recomanar, ferventment, un conte (crec que es tractava d'un conte, tampoc podria assegurar-ho) de l'Edith Wharton. Doncs, res, que avera si em podríeu dir el títol. Us quedaria molt reconeguda.
ResponElimina...m'agrada el concepte de lectura creativa...
ResponEliminaL'aparició del vici de llegir lligat a la propagació de la cultura... una idea curiosa, i suposo que pròpia de l'època. Jo sóc dels qui quan està assegut a la tassa es llegeix les etiquetes dels gels de bany i demés potingues (alguns me'ls sé de memòria).
ResponEliminaAquest llibret (opuscle, hauríem de dir, que si ens posem estrictes no té prou pàgines -46 tan sols- per a arribar a la categoria "llibre", a banda que fa 14 cm. i recorda un breviari de butxaqueta)es podria incloure en "la plaga de les delicatessen, llibres petits de poques i gustoses pàgines", en paraules d' El llibreter, que ahir, justament, parlava d'aquestes joietes en l'apunt titulat Cortázar y los libros.
ResponEliminaLa Wharton planteja una idea paradoxal, a priori, si més no. Ve a dir que la massificació de la lectura produeix un tipus de lector que ella denomina "mecànic", i que és nociu per al desenvolupament d'una literatura de qualitat.
Va, un altre fragment:
"Leer no es una virtud; pero leer bien es un arte, un arte que sólo el lector innato puede adquirir. El don de la lectura no es ninguna excepción a la regla de que todos los dones naturales necesitan cultivarse mediante la práctica y la disciplina; pero si la aptitud innata no existe, la formación será inútil. El error del lector mecánico es creer que las intenciones pueden sustituir a la aptitud".
I això li dedico al meu amic Jordi, que, com que avui estarà de guàrdia, segur que ens llegirà. I li dedico perquè dissabte en parlàvem d'aquestes coses (som ben estranys) i ve a tomb i blablabla. Ell ja m'entendrà.
Doncs et podríem incloure en una categoria fixada per en Millàs, Lluís: el lector de prospectes. Dissabte et dedicaré un apunt, au.
ResponEliminaLa veritat és que mai m'he preguntat si quan llegeixo estic fent un acte virtuós o viciós. I, francament, em toca una mica el voraviu que me'n demanin justificacions, ni que sigui amb cent anys d'antelació.
ResponEliminaMatilde, explicar la nostra personalitat és complicat i ho deixaré per un altre dia. Queda't amb la idea que són només dos ulls els qui llegeixen però més de tres personalitats les que s'ho pensen.
ResponEliminaEl conte en qüestió és "Fiebres romanas", i pertany a un llibre recomanat per en Robert, l'Antologia del cuento norteamericano.
Però, a part d'això, la Wharton és l'autora d'una novel.la que, per a mi, supera "L'edat de la innocència" : "La casa de l'alegria" (Losada).
Ah, i les seves idees sobre la lectura no em semblen pas tan paradoxals, si t'atures a pensar-ho bé.
Llavors deus ser un lector innat, Brian. En aquest cas no calen preguntes ni justificacions ni res.
ResponEliminaCaram, Doctor, això vostre és ben distret. Quin calidoscopi tan fenomenal!
ResponEliminaGràcies per la recomanació. En prenc nota, que em va agradar molt "L'edat de la innocència".
A mi tampoc em semblen paradoxals les idees de la Wharton; és per això, precisament, que dic "a priori, si més no", perquè a posteriori hi estic d'acord.
Em permeto unir-me als qui recomanen La casa de l'alegria. És un llibre excel·lent i està considerat el millor de l'autora però...no deixeu passar per alt la breu novel·la Ethan Fromme -crec que he escrit bé el títol. Mínima i màxima al mateix temps.
ResponEliminaEi, no em deixa entrar amb el meu perfil de "ggogle". Disculpeu però l'"anònim" és una anònima i té nom,
ResponEliminaGlòria
http://ARBREDEFOC.blogs.pot.com
Ningú no és un lector ideal, per això sempre ens farà falta llegir més llibres. El lector ideal hauria trobat ja el llibre ideal i passaria la resta de la seva vida rellegint-lo, meditant-lo, estudiant-lo, paint-lo... Vaja, és una idea peregrina que se m'ha acudit ara mateix. D'altra banda, sóc un gran partidari dels llibres curts, m'atreuen més que els totxos, que aquests acostumen a ser paradoxalment per la gent que llegeix menys. Bé, això potser és una altra idea peregrina meva...
ResponEliminaDoncs aquesta serà la meva propera lectura, anònima Glòria. Ja us diré el què.
ResponEliminaLa bona lectura és vida, un exercici de reflexió i gaudiment apassionant i enriquidor.
ResponEliminaL'ideal, per a Plató. I per a les estàtues, també, Òscar. La imperfecció dóna més joc, on vas a parar.
ResponEliminaUn lector innat es guardarà prou de trobar el llibre ideal, crec, perquè el que vol es llegir i punt; llegir com qui respira.
D'això que dius de "llegir menys" o poc, l'experiència em fa dir que els lectors mecànics (hi ha cap a la sala, per cert?)generalment consumeixen una enorme quantitat de pàgines; s'empassen totxos colossals que no requereixen més esforç que el fet d'anar passant els fulls i fer servir els ulls. Són devoradors de ficció trivial. Consumidors de llibres i prou. No hi ha res de mal en això, tret, potser, que generen demanda de literatura mediocre, i, en conseqüència, faciliten la carrera dels escriptors mediocres.
El que emprenya (al menys a mi) és quan aquest tipus de lector fa un passet més, tot envalentonat, i es permet judicis morals i intel·lectuals sobre literatura, fent anar l'argument aquell de "a mi m'agrada". No saps quants "aquí no teniu prous llibres bons" m'he hagut de sentir. En fi. I de totxos, n'hi ha de tota mena, "Esglèsies del mar", sí, però també "Guerres i paus" i "Glòries incertes", per exemple.
M'agrada llegir, Gemma, sembla que va quedant prou clar; el millor regal que m'ha fet mai mon pare va ser justament ensenyar-me a fer-ho. Però sospito que la vida és una altra cosa, la vida és allà fora, out there. Ara penso en una cosa que va dir el cieguito (=Borges), tan llegit, ell, tan "sesudo": He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer. No he sido feliz.
ResponEliminaAvui m'he llevat trepitjafarigoles, veig, i no em fa cosa ficar-me la paraula feliç a la boca. No sempre és així.
I gràcies per passar per aquí i tenir coses a dir i dir-les.
Molt bona la cita de Borges.
ResponEliminaTrobo que parleu dels "lectors" com si fossin un club esportiu o una empresa, o una ideologia política, amb graus d'implicació diversa, però com si tots s'haguessin de semblar o buscar el mateix. S'idealitza massa el llegir. He conegut gent que coincideixen amb mi en gustos de lectura, però no els puc ni veure com a persones. Per tant, ja en tinc ben prou que m'hi relacionin com a membre de la mateixa espècia com perquè, a sobre, hi hagi de tenir relació com a lector.