Sonet CCXVI
De dia ploro, i en ser de nit, quan
prenen repòs els malaurats mortals,
em trobo en plor, i redoblen els meus mals:
així el meu temps esmerço llagrimant.
En trist humor els ulls vaig esgotant,
i el cor en dol; i sóc dels animals
el darrer, tal que els trets d’amor fatals
la pau tothora em lleven del davant.
Ai las, que jo de l’un a l’altre sol,
i de l’una ombra a l’altra he ja seguit
el més d’aquesta mort que en diuen vida.
Més l’error d’altri que el meu mal em dol:
la viva Pietat, que em veu bleït
per foc roent, el meu ajut descuida.
Trad.Miquel Desclot
Tutto ’l dí piango; et poi la notte, quando/ prendon riposo i miseri mortali,/trovomi in pianto, et raddoppiansi i mali:/cosí spendo ’l mio tempo lagrimando.
5In tristo humor vo li occhi comsumando,/e ’l cor in doglia; et son fra li animali/l’ultimo, sí che li amorosi strali/mi tengon ad ogni or di pace in bando.
Lasso, che pur da l’un a l’altro sole,/et da l’una ombra a l’altra, ò già ’l piú corso/
di questa morte, che si chiama vita.
Piú l’altrui fallo che ’l mi’ mal mi dole:/ché Pietà viva, e ’l mio fido soccorso,/
vèdem’ arder nel foco, et non m’aita.
5In tristo humor vo li occhi comsumando,/e ’l cor in doglia; et son fra li animali/l’ultimo, sí che li amorosi strali/mi tengon ad ogni or di pace in bando.
Lasso, che pur da l’un a l’altro sole,/et da l’una ombra a l’altra, ò già ’l piú corso/
di questa morte, che si chiama vita.
Piú l’altrui fallo che ’l mi’ mal mi dole:/ché Pietà viva, e ’l mio fido soccorso,/
vèdem’ arder nel foco, et non m’aita.
Petrarca, amb el permís dels trobadors, va inventar l'amor. Si més no, això és el que assegurava un professor meu a la universitat, que el venerava. Jo, sincerament, no ho sé. Només sé que aquests versos són contemporanis.
ResponElimina