dimecres, 14 de setembre del 2011

si lees no reseñes



Fui un gran lector de novelas hasta que empecé a reseñarlas y, como es natural, tuve que dejar de leerlas. No quiero decir que cometiera una gran injusticia; al contrario: las estudié y critiqué con la intención de ser lo más justo posible, pero a eso no lo llamo “leer novelas” en el antiguo y delicioso sentido que tenía antes. Aunque las leyera enteras, seguía leyéndolas a toda prisa, lo que va en contra de mis instintos por el mero placer de la lectura. Cuando era niño y caía en mis manos una nueva novela de aventuras, cuando era joven y leía mis primeras novelas de detectives, no me gustaba la precipitación sino que disfrutaba demorándome en ellas. El placer era tan intenso que siempre procuraba dilatarlo. Uno de los dos o tres mayores errores de la moralidad moderna consiste en suponer que el mayor entusiasmo se expresa siempre en forma de frugalidad. Por eso la Revolución Francesa fue francesa y no inglesa, por eso los cuidadosos campesinos han puesto el mundo patas arriba, mientras los descuidados trabajadores lo dejaban alegremente tal y como estaba. Cuando el alma infantil se encuentra extasiada por la glotonería, lo que desea es quedarse el pastel, no comérselo. Como buen inglés, nunca he podido ser frugal con ninguna otra cosa. 

G.K. Chesterton. Cómo escribir relatos policíacos. Acantilado, 2011. P. 125.

14 comentaris:

  1. Adorable. Per tipus com aquest tinc tirada a la cosa britànica, més que no pas a la sarkozinada :)

    ResponElimina
  2. ah! salut i tot aquest tipus de coses :)

    ResponElimina
  3. ^^ m'encanta el tipus de l'afotu, fa cara de riure's del mort i de qui el vetlla :)

    ResponElimina
  4. Saps, Clidi, de vegades penso que riure és l'única manera d'agafar-s'ho en seriu.

    ResponElimina
  5. Chesterton es dedicava a donar conferències per Europa, i diuen que hi anava molt de públic. A Barcelona hi va haver un ple complet. Un tipus curiosíssim. A mi la literatura amglesa em costa i em fatiga, però hi ha excepcions com aquesta.
    Com que vaig llegir massa de pressa "L'home que fou dijous", vaig decidir llegir-la dues vegades més. D'aquesta manera i sense saber-ho vaig practicar aquesta lentitud que ell predica, en forma de repetició.

    ResponElimina
  6. Bosch, no en tenia ni idea de les visites de Chesterton a Barcelona. Sembla que van ser dues. La primera, convidat pel PEN Club, amb una conferència a la Universitat de Barcelona. Es veu que va començar el seu speech dient: "L'art de parlar és, realment, l'art de saber acabar de parlar". Després, sopar de gala al Ritz, Josep M. de Sagarra inclòs. Ho he trobat aquí .
    Ostres, gràcies.
    I d'això de les teves excepcions amb la literatura anglesa, jo m'atreviria a dir que Julian Barnes és una altra, oi?

    ResponElimina
  7. Crec recordar que al passeig marítim de Sitges hi ha un bust de Chesterton. Hi va ser més d'una vegada, no crec que fos per l'ambient.

    ResponElimina
  8. Vaig llegir aquesta crònica del Chesterton a Catalunya fa uns anys i m'ha agradat molt retroba-la. Es veu que era molt enginyós parlant, tal com tu mateixa expliques...
    Sobre Julian Barnes tan sols una cosa: estic llegint també per tercer cop "El lloro". I em torno a emocionar per com està escrita, però sobretot em peto de riure. Brutal.

    ResponElimina
  9. Dr.Vilardekyll14/9/11 22:28

    De Chesterton només he llegit el primer títol de la sèrie del pare Brown, i no me'n recordo gaire. Tot i que no és un autor massa apreciat, l'encerta molt aquí. Llegir i ressenyar és com allò del "llegir fa perdre l'escriure", que deien els vells.
    A mi sí que em tira molt la cosa anglosaxona, però crec que, a aquestes alçades, hauríem de prescindir de diferències lingüísticonacionals, ja que cada literatura té coses bones i dolentes, i sovint, llengua a banda, hi ha més semblances que diferències entre elles.
    I quant a humor, els anglesos en són famosos, però no tenen pas la patent (recordem Rabelais, Cervantes, Quevedo, Boccaccio, Bontempelli, Calders...)

    ResponElimina
  10. Dr. Vilardekyll14/9/11 22:35

    I recordant fotos d'escriptors que tenen cara de riure's del mort i de qui el vetlla, com diu la Clídice, sempre m'ha impressionat una de George Bernard Shaw, ja vell, amb unes celles espesses i blanques, corbades sota el front arrugat en un menyspreu sarcàstic i mofeta que em sembla que no he vist mai més en cap altre (escriptor o no).
    I una altra de semblant : la d'en Mark Twain.

    ResponElimina
  11. Ai, Allau, no m'ho facis això, que m'acabo d'imaginar Chesterton(amb tota la parafernàlia ambiental que vulguis, que no me n'he descuidat ni un detall) + carrer del pecat + carnestoltes i...Això, iiiii!
    En la primera visita a Catalunya va passar uns dies a Sitges, llegeixo, hostatjat a l'Hotel Subur. Els amics de les Arts (el originals)li van donar la benvinguda amb clavells i no sé què més. I en Ricart, el gravador, -jo el conec pels gravats de l'Odissea de l'edició de Riba- el va dibuixar, prenent-se un cafè. I ara em faria molta gràcia veure el dibuix. Se m'ha girat feina.

    ResponElimina
  12. Lluís, encara no he llegit El lloro de Flaubert i mira que fa més de dos anys que el tinc a la pila, després d'una magnífica recomanació de l'amic Espai de llibres. S'ha acabat la misèria. L'acabo de començar.

    ResponElimina
  13. Jo li he llegit alguns pares Browns, i cosetes d'aquelles sobre escriptors, Doctor. Sobre Dickens i Stevenson, per exemple. Encara recordo com defensava l'Stevenson dels crítics que l'acusaven d'estar massa influenciat per Poe. "No creo que nadie pueda confundir el cuervo de Poe con el loro de John Silver", va dir Chesterton.

    I avera si trobo les fotos aquestes i les penjo.

    ResponElimina