dilluns, 24 d’octubre de 2011

consumar un sacrifici


"Menjar massa és un vici romà, però jo he estat sobri amb voluptuositat. Hermògenes no ha hagut de modificar en res el meu règim, llevat potser d'aquella impaciència que em feia devorar, no importa on ni a quina hora, el primer plat que em vingués a mà, com per enllestir d'una sola vegada l'exigència de la meva fam. No cal dir que un home ric, que mai no ha conegut sinó la indigència voluntària o només n'ha fet l'experiència a títol provisional, com si es tractés d'un dels incidents més o menys excitants de la guerra o d'un viatge, tindria ben poc mèrit a vantar-se de no haver-se empatxat mai. Atipar-se en determinats dies de festa ha estat sempre l'ambició, el goig i l'orgull natural dels pobles. A mi m'agradava l'aroma de carn rostida i el soroll de marmites escurades en els festeigs de l'exèrcit, i que els banquets de campanya (o el que en campanya era un banquet) fossin el que sempre haurien de ser, un joiós i rústec contrapés a les privacions dels dies feiners; i tolerava força bé l'olor de fregit a les places públiques durant les Saturnals. Però els festins de Roma em provocaven tant d'enuig i repugnància que, si algun cop m'he cregut a punt de morir en el transcurs d'una exploració o d'una expedició militar, per reconfortar-me em deia a mi mateix que almenys així ja no em caldria tornar a fer aquelles menjades.
No em facis la injúria de prendre'm per un vulgar renunciador: una operació que es produeix dos o tres cops al dia, amb la finalitat d'alimentar la vida, mereix indiscutiblement totes les nostres atencions. Menjar una fruita és fer entrar dins nostre un bell objecte viu, que ens és estrany, nodrit i afavorit com nosaltres per la terra; és consumar un sacrifici en el qual ens preferim per damunt de les coses. Mai no he mossegat una fogassa de pa de les casernes sense meravellar-me pel fet que la digestió feixuga i matussera que comporta sàpiga transformar-se en sang, en calor, potser en coratge.
Ah, per què el meu esperit, en els seus millors dies, no posseeix sinó només una part dels poders assimiladors d'un cos?"

Marguerite Yourcenar. Memòries d'Adrià. Proa, 1990. P. 18.


Que l'Allau m'agarre confessà.


13 comentaris:

  1. Recordo una discussió de fa anys, amb una mena de sant que havia penjat els hàbits de monjo de Montserrat. Viu en una comuna anarcoide al Moianès, on té un hort i uns quants animals. Li vaig preguntar com podia agafar una gallina, matar-la i cuinar-la, donat que la gallina també és una criatura de Déu.
    -M'ho prenc com una celebració, és una ofrena. I arribarà un dia que el meu cos també serà aliment d'altres animals.
    -D'acord -li deuria respondre jo, més o menys- Però no entenc el sofriment de l'animal. No seria millor que tots fóssim vegetarians?
    -I tu com saps que una col no pateix quan l'arrenques? -em va respondre amb aquell enginy clàssic de monjo.

    ResponElimina
  2. L'al·lusió és evident: enfront dels enfebrats per la revifada de l'asceta Tintín (gens donat als banquets..., només a les menges de supervivència), tu contraataques amb els fastos del gal jacobí: des de quan un bretó ha sigut gal???

    ResponElimina
  3. Xactament, Lluís. Si déu nostro senyor m'ha posat un parell d'ullals, per alguna cosa deu ser. La veritat és que jo mato més cols i enciams que vedells, però no em faria mai vegetariana, perquè no professo cap creença; ni quan m'alimento.

    ResponElimina
  4. És broma, Girb, si jo el que vull és que també m'agradi en Tintín!!
    Em sembla que aquest divendres és el dia dels enfebrats. Tant de bo l'Spilberg se n'hagi sortit.

    ResponElimina
  5. El fragment triat és excel·lent i em recorda que encara no he llegit tampoc aquest llibre. Una col no posseeix sistema nerviós, i per tant no pateix quan l’arrenquen. Matilde, segur que no fas moltes coses (diria que no fas la majoria de coses que un humà pot arribar a fer) perquè t’ho impedeixen les teves creences ètiques. Doncs això mateix passa amb els vegetarians que ho fan per això, i a mi em sembla molt bé. Reconec sense embuts que en això estan èticament per sobre meu. Jo ho vaig intentar un cop fer-me vegetarià i vaig fracassar: m’agrada massa la carn i el peix. O sigui que reconec que els menjo per vici i me’n sento d’alguna manera culpable, però com tampoc no tinc vocació de sant... El que està clar és que no podria menjar-me mai una gallina que hagués conegut personalment. Estan bojos aquests tintinòlegs!

    ResponElimina
  6. Bé, hi ha vegetarianismes i vegetarianismes, això també és cert! S'ha de ser sensat i en cap cas perjudicar la salut, com pot passar en certs casos. Tenir cintura és un gran valor ètic!

    ResponElimina
  7. Bé, perjudicar la salut pròpia entra dins la llibertat de cadascú (i pot ser divertit), però mai l'aliena.

    ResponElimina
  8. A mi també em sembla molt bé, Òscar, i ho respecto moltíssim, i a sobre, no discuteixo mai ni de política, ni de futbol ni de religió.
    I quant això que dius de la gallina, deu ser perquè totes les que has conegut te les han presentades al mercat, de cos present. Jo me n'he cruspit unes quantes criades en família. De fet, les meves germanes i jo som la primera generació que les compra sempre ben mortes.
    Estan bojos, aquests urbanites!

    ResponElimina
  9. Jo no puc anar, per exemple, a restaurants on tenen llagostes vives a la peixera. De fet, detesto aquesta mena de restaurants.

    A qui votaràs? Què et va semblar el partit del Barça? Quin ha estat el teu Papa favorit? No cal que m'ho diguis, el teu papà. Avui ja tindré el lloro, deu ser per això que estic una mica lloro, a veure si callo!

    ResponElimina
  10. L'ètica sempre m'ha semblat una branca de la teologia, jo sóc més de processos morals individuals (no sé pas què coi estic dient; consti).
    Hem d'incorporar un filòsof a la plantilla amb caràcter d'urgència!!

    ResponElimina
  11. Al meu papà el vaig haver de pelar -metafòricament parlant- per allò de fer-me gran. Si és que sóc infrahumana, ara ho veig!

    ResponElimina
  12. No imaginava que la cosa aniria cap aquí, però confesso que jo he estat vegetarià durat dues etapes de la vida. Es van sumar factors ètics i també de salut: cal reconèixer que el cos funciona molt millor amb menys carn. La més llarga de les dues etapes va durar dos anys. Es va acabar el dia que vaig somniar un bocata de xorisso. Em vaig llevar, vaig anar al súper i vaig complir el somni.

    ResponElimina
  13. I ben bo que el devies trobar!

    A mi el que m'agrada és la idea aquesta de la Yourcenar de "consumar un sacrifici en el qual ens preferim per damunt de les coses". Sigui vedella o tomàquet, allò pot arribar a transformar-se en coratge, per exemple. Plasplasplas.

    ResponElimina