diumenge, 16 d’octubre del 2011

el cronista musical sord


"Va ser un misteri com vaig entrar a La Vanguardia per fer-me càrrec de la crítica de música clàssica quan Xavier Montsalvatge ja va trobar-se massa gran per fer-ho assíduament. Francesc Noy, director del diari i catedràtic de Literatures Romàniques, que em coneixia, em va demanar de fer-ho perquè creia que era millor delegar aquesta feina en una persona de cultura general, i melòman, que en un musicòleg aciençat. Jo li vaig dir que seria millor triar una altra persona perquè, ja en aquells anys, sordejava de l'orella esquerra -matís important si un ha de fer crítica de música-, oïda que finalment vaig perdre del tot. Francesc Noy va respondre: "No et preocupis; el crític de cinema no hi veu". Era l'ínclit José Luis Guarner, el qual, això és cert, hi veia tan poc que al cine havia de seure a la primera fila: per això parlava tan bé dels detalls d'una pel·lícula que solen passar desapercebuts al públic general. És un misteri com es publiquen cada dia tants diaris i amb tantes pàgines."

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat: l'eclipsi de les humanitats. Galàxia Gutenberg, 2011. P. 152.

2 comentaris:

  1. El llibre d'en Llovet és inesperadament ple de de referències. Dic "inesperadament" perquè la veritat és que fins que no publicar aquest llibre no el coneixia de res. Fa poc el vaig poder llegir en una biblioteca pública i de poble, i segurament acabaré per comprar-lo. Cosa que ja no faig massa sovint.

    ResponElimina
  2. Doncs jo el vaig conèixer molt de prop, fa cosa de 25 anys, quan a la facultat de Filologia es van inventar aquella assignatura que es deia "Introducció als estudis literaris" (la millor que jo hagi cursat mai a la universitat). Jo anava a la classe d'en Vallcorba Plana, però molts dels meus amics eren alumnes (alguns, fins i tot, deixebles, hauria de dir) d'en Llovet. Si demà me'l trobés pel carrer, el pobre no em podria saludar ni res, vindria a ser com si em veiés per primera vegada en sa vida; ara, si li dic dos o tres noms, aniríem a fer una cervesa i recordaríem vells temps. Segur.
    El llibre, a mig camí entre l'autobiografia acadèmica i una anàlisi de l'estat de la qüestió de les humanitats, és interessantíssim, amé, distret...i, a sobre, el tio escriu com déu, pel meu gust. Altament recomanable.

    Ah, i aprofito per agrair-te l'empenteta que em vas fotre cap al "lloro d'en Barnes". Em sembla que, hores d'ara, no cal que digui que m'ha agradat molt. Però mooooolt. Consti.

    ResponElimina