dimecres, 26 d’octubre de 2011

el principi de realitat

Al doctor Vilardekyll, en agraïment per la seva campanya del domund, 
sense engruna d'ironia.

"La influencia de lo imaginario, de las "ficciones supremas", como las llamaba Wallace Stevens, sobre la conciencia humana es hipnótica. Lo imaginario, la abstracción conceptual, son capaces de invadir y de obsesionar la morada de nuestra sensibilidad. Nadie ha explicado íntegramente la génesis del personaje de ficción sacado del espíritu del escritor a partir de los garabatos de su pluma sobre el papel. Pero ese personaje es capaz de adquirir una fuerza vital, un poder sobre el tiempo y el olvido que superan con mucho el poder de cualquier individuo.
¿Quién de nosotros posee aunque sólo sea una fracción de la vitalidad, de la "presencia real" que emana de la odisea homérica, de Hamlet, de Falstaff, de Tom Sawyer? Balzac agonizante apela a los médicos que había inventado en su Comedia humana. Para Shelley, un hombre verdaderamente enamorado de la Antígona de Sófocles nunca podrá vivir una pasión semejante con una mujer real. Flaubert se ve morir como un perro mientras que "esa puta" de Emma Bovary va a vivir eternamente.

Después de haber pasado horas, días, semanas leyendo, aprendiendo de memoria, explicándonos a nosotros mismos o explicando a otros una de las trascendentes odas de Horacio, un canto del Infierno, los actos III i IV de El rey Lear o las páginas sobre la muerte de Bergotte de la novela de Proust, volvemos a nuestros pequeños asuntos domésticos e insignificantes.
Pero seguimos poseídos. El grito en la calle suena lejano a nuestros oídos, si es que lo oímos siquiera. Nos habla de una realidad caótica, contingente, vulgar y transitoria, que no se puede comparar con aquella de la que nuestra conciencia está poseída. ¿Qué vale ese grito en la calle al lado del de Lear a Cordelia, o al de Acab atado a su demonio blanco? Miles, centenares de miles de personas mueren cada día, en las pantallas de televisión de un mundo aseptizado, en una completa monotonía. La destrucción de lejanas estatuas por fanáticos afganos, la mutilación de una obra maestra en un museo, nos hieren en el alma. El erudito, el verdadero lector, el hacedor de libros está saturado por la intensidad terrible de la ficción. Su formación le predispone a no identificarse de la manera más intensa sino con las realidades textuales, con la ficción. Esta formación, esta manera de centrarse en las antenas y órganos de la empatía -cuyo alcance nunca es ilimitado-, pueden suponerle una desventaja en su relación con lo que Freud denominaba "el principio de realidad".

Es tal vez en este sentido, paradójico, en el que el culto y la dedicación a las humanidades, la frecuentación del libro a grandes dosis y el estudio son factores de deshumanización. Pueden hacer más difícil nuestra respuesta activa a una intensa realidad política y social, nuestro compromiso total con las realidades circunstanciales. Un vientecillo de inhumanidad sopla en la torre de los libros de Montaigne, en las reglas decretadas por Yeats de que el hombre debe elegir entre la perfección de la vida y la del arte, en la certidumbre de Wagner de que nada debe a quienes le han ayudado en su vida porque su sola presencia en las notas de su biografía los hará inmortales.

En tanto que profesor para quien la literatura, la filosofía, la música, las artes, son la materia misma de la vida, ¿cómo puedo traducir esta necesidad? ¿Cómo puedo convertirla en lucidez moral, consciente de las necesidades humanas y de la injusticia que hasta tal punto hace posible una cultura tan elevada? Las torres que nos aíslan son más sólidas que el marfil. No conozco ninguna respuesta satisfactoria a esta pregunta.

Y sin embargo hay que buscarla. Si queremos merecer este privilegio que son nuestras pasiones, tener en nuestras manos el milagro que es un libro nuevo -Cui dono lepidum novum libellum? [¿a quién le doy el ingenioso librito nuevo?], preguntaba Catulo-, si queremos participar, aunque sea modestamente, del orgullo nostálgico que impregna su plegaria: quod, o patrona virgo / plus uno meneat perenne saeclo! [¡Oh, Musa, déjanos vivir un siglo o dos más!]."


George Steiner. El silencio de los libros. Siruela, 2011. P. 56-60.


21 comentaris:

  1. Dimonis de Steiner! Em farà gastar quartos. Trobo que el fragment és super interessant... I m'enganxa durant la lectura de "El lloro de F.", de manera que estava pensant en aquest renec (una mica prepotent) del pobre Gustave, xacrós i emprenyat amb el món.

    ResponElimina
  2. Onze leuros, o cosa semblant, Lluís. La fotografia és quasi tamany real, vull dir que és com un breviari, 88 pàgines.
    M'ha fet rumiar, el tio, i crec que no hi estic d'acord amb això que diu "la frecuentación del libro a grandes dosis y el estudio son factores de deshumanización". No m'agrada, concretament, l'ús de la paraula "deshumanización". No m'acaba de convèncer, la paradoxa, no. Jo no diria "deshumanitza"; jo diria agreuja la sociopatia, que també és pròpia de la natura humana. D'alguns humans, si més no.

    I ara que ho dius, demà una miqueta més del lloro d'en Barnes. Prometo que aviat posaré el punt i final a l'ofensiva, que sóc una pelma.

    ResponElimina
  3. A la torre de Montaigne no bufa un ventet d'inhumanitat, sinó de misantropia, i que Steiner em perdoni.

    ResponElimina
  4. Jo diria que això de la "deshumanització" sona malament a les nostres orelles, i no sé si és un problema de prejudici o de traducció. Però recordes allò de "La deshumanización del arte"?

    ResponElimina
  5. Vagament, Lluís, crec que aquell dia em vaig clapar a classe. Sóc tan humana!!!!
    Bromes a banda, jo crec que allò de llogar un filòsof comença a ser prioritari.

    ResponElimina
  6. Ara se m'ha acudit anar a demanar a en Bauçà sobre l'intricat assumpte aquest de la realitat. Diu:

    Realitat, La.
    Existeix. Si més no d'una manera suficient que permet d'escriure novel·les naturalistes.
    [...]
    La realitat seria tot allò familiar, compartit i, per tant, paralitzant: seria un carrer, amb les cases, les noies, els busos, els pensaments de la població -els dits, els no dits; els silents i els proferits- els bitllets del metro, les senyores que es diuen Xelo, els cecs, les farmacèutiques i les forneres, els immigrants, els senyors que fan mala cara, la TV, l'idioma dels nostres enemics, la mar i les muntanyes, les cadires, els partits de futbol, les bombetes elèctriques, els gats, el lleidatà, la farigola, la pluja, les parròquies, etc., i no només això, per dir millor, tot allò que es manté en el grau zero de comunicació. Per contra, un poema, Déu, l'enveja, l'arrel quadrada, jo mateix, Catalunya, la SIDA, l'ecologia, el capitalisme, el cinema, l'islamisme, els somnis, el carrer Rosselló, els assassinats, la Guerra de Troia, Hopkins, la circulació de la sang, el naixement i la mort, tenir ganes de boixar, l'Imperi Britànic etc., tot això no serien coses reals.

    ResponElimina
  7. Si volies llogar un filòsof i tries en Bauçà només puc dir que Déu t'agafi confessada.
    Hi ha una novel·la divertidíssima ("El libro de los desastres", I. von Kieseritzki) on un home ofereix els seus serveis com a filòsof particular per a resoldre qüestions i munta un consultori. Tenint en compte el títol de la novel·la, pots deduir com acaba l'invent.

    ResponElimina
  8. No, a en Bauçà no el tinc com a filòsof de capçalera, què dius ara; només com a animal de companyia...

    M'apunto el llibre aquest dels desatres, gràcies. Pinta molt bé.

    ResponElimina
  9. Ahir vaig començar a llegir “El lloro de Flaubert” a un bar. Quan vaig acabar la cervesa i vaig tancar el llibre, la cambrera continuava darrera la barra i vaig haver de pagar la consumició.

    ResponElimina
  10. Estava bona? Ai, no, volia dir "t'està agradant, o què"?

    ResponElimina
  11. es deia Xelo? (la cambrera, sí, la cambrera)

    ResponElimina
  12. La cambrera no estava bona i no sé com es diu. Si vols el proper dia li pregunto de part teva. Espero que arribi aviat el dia en que els que llegim "El lloro de Flaubert" ho tinguem tot pagat.

    ResponElimina
  13. La cambrera és diu Xelo, segur.
    El lloro és güai, eh? (dispensa el cultisme)

    ResponElimina
  14. Dr. Vilardekyll per al.lusions26/10/11 17:07

    Gràcies, Matilde (sense ombra d'ironia).
    Steiner és un "pope" que gaudeix de menys prestigi que Sant Harold Matamosques, però jo penso que és més lúcid, encertat i millor escriptor que el seu col.lega. El text aquest el trobo molt bo...Ara, no sé quina relació té amb la meva campanya del domund i d'intermón..

    ResponElimina
  15. miquel hyde26/10/11 17:11

    sí, matilde, la misantropia és massa humana
    potser l'Steiner quan escriu "deshumanització" pensa en salvatgia, asilvestrament, antropofàgia..si és així, m'està molt bé, però què cal llegir o fer per convertir-s'hi ?

    ResponElimina
  16. miquel hyde26/10/11 17:19

    ah, i se m'oblidava ! per acabar-me de c...r en això de la fam vital o del què caram sigui, com que tant el papa miquel com el doctor, estem passant uns dies de vòmits i diarrees, l'últim que vull llegir ara són discursets sobre fam de qualsevol mena, sigui en format de biografia, autobiografia, iconografia, ecografia, electroxoc, estudi tècnic, sermó de diumenge, èxtasi poètic, sofisme filosòfic, o altres menges indigestes ; i és que, a vegades, és pitjor el remei que la malaltia (i tampoc hi ha ironia en tot això, eh !)

    ResponElimina
  17. miquel hyde26/10/11 17:28

    no em toqueu al meu homònim Bauçà, Lluís i Matilde !
    no crec ni que pretengui ser un filòsof ni tampoc un animal de companyia - ja ho sé que ho dius amb respecte, MU - ; era un Poeta original i fenomenal, extrem en les seves idees, inclassificable, radical, i que no se li ha fet justícia
    el fragment d'"El canvi" que has triat parla per si sol

    ResponElimina
  18. —Hola, Xelo. Em poses una Voll-Damm?
    —¿Disculpa...?
    —Hola, Xelo. ¿Me pones una Voll-Damm?
    —Ah, una Voll-Damm. No te había entendido. Por cierto, ¿como sabes mi nombre?
    —Me lo ha dicho Matilde. Tu ni la conoces. En realidad ni yo la conozco. Ni se llama Matilde, tampoco. La verdad es que ni sé como se llama. Pero me ha recomendado este libro. (Li ensenyo el lloro.)
    —Yo tenia un perrito, pero se me murió.
    —Bueno, piensa que así ahora ya no sufre. La próxima vez comprate un loro, que viven mucho más.
    —Lo haré.

    Ara ja ho saps, Matilde. En algun lloc de Barcelona hi ha una cambrera que té un altre lloro per culpa teva. El principi de la realitat era això.

    ResponElimina
  19. El que sospitava, Òscar, la realitat també s'inventa. Plasplasplas.

    ResponElimina
  20. Hyde, doctor i tota la colla,
    Ai, que heu agafat la passa de la panxa. Res, arròs bullit, pa amb oli i poma ratllada. Dieta tova, en diuen. Que no sigui res.

    Quant a la dedicatòria, doncs res, com que estàvem tan entretingudets -que si fam d'això, que si fam d'allò- i ens vas cridar l'altu -coi que hi ha gent que en passa molta-, doncs això, "realidad caótica, contingente, vulgar y transitoria" llama a tu puerta. No hi ha més misteri.

    ResponElimina