dijous, 24 de novembre del 2011

la dicotomia Banville-Black



La bona literatura no sap de gèneres 
John Banville torna amb el pseudònim que tan bons relats ha aportat a la novel·la negra, àmbit en el qual se sent ben a gust, tot i que no li agrada fer distincions entre gèneres: "Només hi ha escriptura bona i dolenta, i la bona es pot donar en qualsevol gènere. Canviaria una dotzena de novel·les considerades "literàries" per una de Georges Simenon, Richard Stark o Raymond Chandler", aclareix. Benjamin Black signa una narració rodona, àgil, amb les paraules mesurades, sense ornaments innecessaris, i amb la voluntat d'airejar la narració amb dosis d'humor. "És molt difícil tenir sentit de l'humor en la novel·la negra, no estic segur per què."

Banville vs. Black
I la dicotomia Banville-Black el fa sentir com si fos dos escriptors en una sola persona? "Durant 35 anys em vaig guanyar la vida treballant en diaris, no escrivint com a periodista sinó com a editor. Feia la meva pròpia feina literària durant el dia, i anava a l'oficina a la nit. Per tant, durant tots aquells anys, jo era, efectivament, dues persones. Per això la transició entre ser Banville i Black no va ser un pas tan gran", raona. Però com és Banville, com és Black? "Tinc totalment separades les maneres de treballar. Banville escriu molt lentament, amb ploma estilogràfica; Black treballa molt ràpid, directament a la pantalla de l'ordinador. L'ordinador és massa ràpid per a Banville, i la ploma massa lenta per a Black. Sempre faig aquesta distinció: el treball de Banville és el resultat de la concentració, el de Black és el de l'espontaneïtat", respon. I aquesta espontaneïtat el porta a fer créixer uns personatges que el van acompanyant després d'El secret de Christinne Falls i L'altre nom de Laura. La sèrie, de moment, no té final, i el forense Quirke és un personatge que pot tenir molt recorregut en la imaginació del narrador. "Penso en Quirke com una ànima perduda, atrapat entre els morts. Potser la meva tasca és recatar-lo del submón i portar-lo de nou entre els vius. Quants llibres em costarà fer-ho? Uns quants", afirma l'escriptor.


Raül Maigí. "John Banville". A: L'illa. Revista de Lletres, núm. 58 (tardor 2011), P. 14-15.

8 comentaris:

  1. Just la setmana passada en un curset de novel·la negra en Sebastià Bennassar ens va parlar, entre altres grans autors, de Benjamint Black, al que jo només coneixia com a John Banville. Ara mateix m'esperen un munt de lectures fosquíssimes. La primera una que sé que t'apassiona, les 1.280 ànimes...

    ResponElimina
  2. I mira que és estripada, la novel·la d'en Thompson, Bibliotossa. Molt. I m'encanta, sí.
    Has llegit l'Ibargüengoitia?

    ResponElimina
  3. Sóc ben estranya. Resulta que he llegit els dos primers Benjamins Blacks, i res de Banville, jo!

    En Black està molt bé, m'agrada. Dublín, anys cinquanta i el personatge, en Quirke, d'aquells a qui agafes carinyo. Fa de prosector. Mai abans de llegir en Black havia sentit aquesta paraula. Persona que s’ocupa de la preparació anatòmica dels cadàvers, especialment de la seva dissecció. La ignorància no es queda mai sense recompensa.

    ResponElimina
  4. "La bona literatura no sap de gèneres", exactament. Però també és cert que estadísticament em sembla que hi ha més mala literatura en la de "gènere". Però igual m'equivoco, em sembla que no he triat mai cap llibre pel seu "gènere". Mentre m'agradi la portada... Recordes el gos aquell de Goya? Ara està a la portada de "Tombuctú" del Paul Auster en l'edició castellana d'Anagrama i queda molt bé.

    ResponElimina
  5. Jo el que sé és que s'edita molt, massa. I sí, els gèneres són molt llaminers per a la indústria editorial; i vinga a posar pilars i construir catedrals i esglésies; vinga maons i maçons; vinga càtars; vinga matar a Suècia. Però de literatura poca, em sembla.

    Acabo de veure la portada; sí, el perro semihundido! Quin gran animal, Goya!

    ResponElimina
  6. De les meves èpoques de llegir Stephen King, recordo una novel·la (potser "La meitat fosca"), on hi apareix un escriptor que es desdobla per a escriure relats de por i fa servir el pseudònim "Black". Ho vaig trobar massa fàcil, però ara descobreixo que potser no era a la babalà.

    ResponElimina
  7. No s'ha escalfat (gota) el cap amb el cognom del pseudònim, no, en Banville. Benjamin està més bé, pel que té de "fill petit i predilecte". El petit de casa que es dedica a la novel·la negra, vindria a ser. Acceptem pop.

    Jo d'en King sempre he vist les pelis, i a mitges, que més que veure hauria de dir entrellucar (ja saps, mà en cara, a través d'aquella escletxa que formen els dits); pobre home, encara és hora que li obri un llibre.
    L'Espai de llibres se l'estima molt i molt (li diu oncle Steve) i ja saps com va això, els oncles dels meus amics són els meus oncles, en una mena de família infinita.

    ResponElimina