dilluns, 5 de desembre de 2011

el camp de l'erra



"Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l’Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l'amo d'aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d’altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s’ha de pensar a deixar tancat.
Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina “castanyera” (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d’un conill que li ha sortit al final del Camp de l’Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l’Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l’Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m’he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms".


[Apunt publicat al bloc El camp de l'Erra: crònica d'uns temps trasmudats, el 8 de març de 2007]

3 comentaris:

  1. Sobre aquest costum quasi obsessiu de posar noms a les coses podríem parlar durant deu anys seguits. Justament ahir estava llegint una novel·la juvenil on tracta el tema. Una nena li demana a un gat que parla com es diu, i el gat li respòn:
    -Els gats som gats, no tenim nom. Sou els humans que necessiteu noms, perquè no sabeu qui sou.

    ResponElimina
  2. Això de si el nom fa la cosa, o no, és cosa de filòsofs, Occam i cia., sí Lluís. No m'hi embolicaré, que encara prendré mal.
    I amb això del gat, he recordat la Biblia, el Gènesis, Adam i Eva, allà al Paradís, batejant els animals. No deixa de ser una manera d'indicar qui és superior, qui mana. Mana el qui bateja.

    I pel que fa a les preguntes finals que es (ens) planteja l'Erra, no sé què passarà el dia que es perdin els noms, però, tal i com li va dir en Mitchum en el seu moment, "la terra per a qui la mena", i aquest camp, per a l'Erra.

    ResponElimina
  3. Conxo, ara, amb això que diu "als pobles tot té nom", he pensat en un asturià, Xuan Bello i la seva Història universal de Paniceiros. N'haig de parlar, d'aquest llibre; és un d'aquells "compromesos", que diria en Ferran Ràfols. Vull dir que si el recomanes i no agrada, saps que no t'acabaràs d'entendre mai amb la persona en qüestió.

    "Un arbre és quelcom ben complicat. Allò que un de ciutat anomena arbre, un del camp ho anomena roure, castanyer, vern, om, freixe, moixera de guilla, pomera, presseguer i centenars de noms més. Així mateix, un arbre consta de la capçada (que es divideix en branques, fulla i cimadal) i el tronc. El tronc és més complicat: es divideix en corfa (o escorça), albeca, fusta i cor. I d'aquesta manera hi ha diferents menes de troncs segons el gruix: hi ha rolls i torades, i moltes altres consideracions de fuster que vaig aprendre quan era un nen i que ara he oblidat. El que sí que tinc clar és que un arbre és un dels éssers vivents on resulta més fàcil de veure què és la bellesa: una suma equilibrada d'imperfeccions. La bellesa, no ho oblidem davant el bombardeig impietós i analfabet dels dissenyadors contemporanis, és una cosa que, simplement, s'esdevé."

    ResponElimina