dimarts, 6 de desembre de 2011

l'estramoni


Ramon Erra. La flor blanca de l’estramoni. La magrana, juny de 2001.
Tres mesos després de l’edició de la novel·la juvenil (que deuria llegir bona part de la població escolaritzada d’aquell temps), va aparèixer a les llibreries un recull de contes publicat per la Magrana. Tenia un títol llarg i difícil de recordar, els que sabien què era l’estramoni en coneixien més la condició de metzina que la de sedant, més la grana que la flor; però, noi, un cop llegides les històries era difícil deixar de pensar-hi. No només estaven ben escrites i trenades sinó que ja començaven a mostrar un món propi, una Santaeulàliadepuigoriol mental que amb pinzellades de la verda Irlanda augurava els inicis d’un escriptor, d’un gran escriptor i quan acabàvem si això fos Amèrica, el darrer dels 14 relats aplegats al volum ens entrava un fal·lera immensa de conèixer en John Maizena.
La infusió de flor d’estramoni té propietats hipnòtiques, és gairebé màgica. Com els catorze contes d’aquest llibre, que atrapen el lector en un univers absolutament excepcional, fora de tota convenció. Una carta tacada d’oli, [del de després de fer una truita], un ós ballarí, un incendi a pagès, la pervivència d’una iaia, personatges i situacions que acaben teixint un món literari ple de joc, d’imaginació. Un món literari tan arriscat com una sobredosi d’estramoni, tan dinàmic i innovador que captiva des del primer glop. Tot un descobriment. [de la contraportada]

2 comentaris:

  1. Doncs mira, confesso que tot i ser lector de literatura infantil (per una mena d'obligació ètica, com si diguéssim) no coneixia el títol. Provaré d'esmenar-ho, després de llegir una apologia tan breu com convincent. Ja en diré res.

    ResponElimina
  2. Dels temps de les provatures esbojarrades recordo la cocció de granes d'estramoni que ens vàrem prendre amb una total inconsciència. Passat el llimb resplendent de reflexes metàl·lics vingué l'hora crua de deslliurar-nos de la metzina entre grans cruiximents. Tan ingrata fou la torna que a ningú li van quedar ganes de tornar-hi.

    ResponElimina