diumenge, 25 de desembre del 2011

a l'antiga

A la Núria que té una llibreta, el meu primer Houellebecq.
"El sopar de cada any tindria lloc aquest cop en una cerveseria de l'avinguda Bosquet que es deia Chez Papa. En Jed l'havia triat de la guia Pariscope refiant-se de l'anunci que prometia una qualitat tradicional, a l'antiga, i la promesa, en conjunt, es complia. El menjador, amb tot de pares Noel i avets guarnits amb garlandes, era mig buit. L'ocupaven bàsicament grupets de gent gran, molt gran en alguns casos, que mastegaven amb cura, a consciència i gairebé amb ferocitat, plats de cuina tradicional. Hi havia senglar, garrí, gall dindi. De postres, naturalment, s'oferia una bûche, el braç típic de Nadal a l'antiga. Els cambrers de l'establiment, educats, discrets, servien en silenci, com en una unitat de cremats d'un hospital.
[...]Uns metres més enllà, a l'esquerra, tres dones octogenàries semblaven recollir-se davant de la macedònia; potser en homenatge als seus difunts marits. Una d'elles va atansar la mà a la copa de xampany, però la mà li va caure a la taula; amb l'esforç se li alçava el pit. Al cap d'uns segons, ho va tornar a intentar, li tremolava la mà terriblement, la concentració li crispava la cara. En Jed no gosava intervenir, no estava en condicions d'intervenir. Ni tan sols el cambrer, que, dret a pocs metres, vigilava l'operació amb una mirada neguitosa, no estava en condicions d'intervenir; aquella dona ara estava en contacte directe amb Déu. Probablement estava més a prop dels noranta que dels vuitanta. 
Per completar l'àpat, van servir les postres. Amb resignació, el pare d'en Jed va atacar la bûche de pastisseria tradicional. Ara ja no quedava gaire estona. Entre ells, el temps transcorria d'una manera estranya: tot i que no deien res, i que el silenci que s'havia imposat al voltant de la taula podia fer la sensació d'una pesantor absoluta, semblava que els segons, i fins i tot els minuts, s'escolessin amb una rapidesa fulminant. Mitja hora més tard, sense que de fet cap pensament li hagués ocupat la ment, en Jed va acompanyar al seu pare fins a la parada de taxis. Només eren les deu de la nit, però en Jed sabia que els altres avis de la residència ja consideraven el seu pare un privilegiat; per haver estat amb algú, unes hores, la nit de Nadal."

Michel Houellebecq. El mapa i el territori. Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué. Empúries/Anagrama, 2011. P. 17-21.

4 comentaris:

  1. Ves, quina alegria! Que tingueu molt bones festes Matilde i Mitch!

    ResponElimina
  2. Un retrat brutal... al Houellebecq li iuen de tot, i en gran part és perquè et canta la canya tal com sona, sense miraments. En fi, bon diumenge de desembre.

    ResponElimina
  3. Aquests cops de puny realistes contrasten amb els bucòlics i ensucrats happy christmas que es veuen arreu. No ens donen molts motius per a l'alegria, però malgrat això: Que el tall de la tia pepa sigui generós....

    ResponElimina
  4. Sembla una conxorxa, però el nadal em persegueix fins i tot en els llibres que tinc entre mans!
    Clar que ara els he d'abandonar, per exigències del Viatge al fons de la nit(la propera lectura del club, que no em permet estar per res més.

    Trobo que programar Céline en aquestes dates tan assenyalades té la seva conya. És un antídot perfecte per als atacs de "Qué bello es vivir!", cas que es produeixin. És ben bé que som de la broma.
    Bones festes, Allau i Eulàlia. I bon dilluns de desembre, Lluís.

    ResponElimina