dissabte, 24 de desembre de 2011

a cal dispeser



"Els dispesers no són de la família!, deia la mare. Quan s'acostava Nadal, aquesta sentència prenia una dimensió nova: intimitat. I és que d'intimitat la nostra família n'anava curta. Només en tenia en el breu parèntesi que va de la vigília de Nadal a la tarda de Sant Esteve; qualsevol intrusió dins aquest parèntesi era una violació! Els clients, els fixos i tot, marxaven la tarda del vint-i-quatre i això ja era una victòria.
Un taxi que s'aturava, un familiar que carregava una bossa, un petó a la galta, una carícia als cabells i adéu, bones festes! I quasi mai era grisa, aquella tarda; sempre era solella, però amb llum de biaix que se n'anava cap al taronja. I l'endemà se sentia un fortíssim clong, clong, clong del rellotge del campanar. La llar de foc del menjadoret de dalt treia voliaines que s'enfilaven per la xemeneia i devien sortir per dalt, però ningú no les veia, i feia molta pudor de sutge, perquè no l'enceníem gaire i no la netejàvem mai. Clong, clong i clong i la mare ja pujava les escales, mudada per a l'ocasió, per al nostre teatre, la nostra representació de la intimitat. I apareixia el pare, amb corbatí, per fer encara més teatre. I a taula hi havia una cassola de terrissa amb una pularda, també guarnida, amb pinyons i orellanes. Llavors es van sentir uns forts cops a la porta del carrer i una veu, que van sonar com una transgressió:
-Gent, gent meva, obriu o què?
El cor em va fer un salt. El cor li va fer un salt a la mare, que va deixar de tallar la pularda i em va mirar, no sé per què a mi. I esclar, la veu que violava el parèntesi, la intimitat, era la veu mig afònica i solitària i esgarrifosa de Carlov. I esclar, Carlov no era de casa.
[...]Em va tocar a mi. Els assumptes delicats de Carlov sempre em tocaven a mi. Vaig baixar i vaig obrir la porta del carrer i li ho vaig dir amb la veu més neutra que vaig trobar.
[...] No sé on va poder anar a passar aquell migdia de Nadal. No sé si va entrar al bosc i va buscar un petit refugi vora un cabanot [...] o si va començar a caminar per les carreteres desertes, amb el ventre buit, per arribar a algun lloc, algun bar, alguna taverna improbable que tingués les portes obertes la tarda de Nadal. No ho sé. Són quatre o cinc hores, aquestes del migdia de Nadal, que es fa difícil imaginar com deuen ser els carrers i els boscos i els camins i les benzineres. Hi ha una suspensió del temps. [...] Passades aquestes quatre o cinc hores es comencen a animar els carrers, els televisors, els gossos, les persones, els cotxes, les portes dels garatges..."
Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P.73-74.

6 comentaris:

  1. És el fragment indicat per aquestes dates tan assenyalades (i que n'és de retòrica la fórmula!). De fet l'estava esperant.

    ResponElimina
  2. Retòrica la fórmula i retòriques les dates assenyalades, Girb; però què hi farem.

    Bon nadal, doncs, a qui correspongui, és a dir, als qui el celebren. La resta, res, feu com qui sent ploure.

    ResponElimina
  3. Jo sóc dels que fa com qui sent ploure, però això no vol dir que no vulgui el millor per als altres (no per a tots, és clar: els que em retallen no s'ho mereixen).

    ResponElimina
  4. Que tinguis una bona nit, Lluís, a cobert de la pluja!

    ResponElimina
  5. miquel hyde25/12/11 0:03

    jo no puc fer com qui sent ploure
    de fet, als nostres amos què els importa el que poguem sentir els seus xaiets votants, treballadors i submisos ?
    per això, que es fotin al cul el seu nadalet hipòcrita de merda !
    a la resta, que tingueu una bona vida !!

    ResponElimina
  6. Beeeeeeee, Hyde, beeeeee, respon l'ovelleta.

    ResponElimina