dimecres, 18 de gener del 2012

bébert

Who's there, David?
(A manera de dedicatòria)

Céline i Bébert a Dinamarca.
Esta reseña debería versar sobre un gato, el más ilustre e irresistible de la historia de la literatura.
Bébert era un gato atigrado de Montparnasse, nacido probablemente en 1935. Encontró a su segundo amo en el París ocupado a finales de 1942. A Bébert —“la magia misma, el tacto por longitud de onda”, como lo describió su amo— se hizo necesario abandonarlo cuando el amo y la esposa, Lucette, se esfumaron en dirección a Alemania en la pavorosa primavera de 1944. Bébert no aceptó la separación. Fue transportado en el saco de viaje. El periplo los condujo por cráteres lunares de bombas, ferrocarriles destrozados y ciudades ardiendo como antorchas enloquecidas. Bajo los bombardeos, Bébert, medio muerto de hambre, se perdió, pero volvió a encontrar a su amo y a madame. El trío cruzó y volvió a cruzar el Reich en pleno hundimiento. En un último y desesperado empujón, llegaron a Copenhague. Cuando la policía danesa fue a detener a aquellos huéspedes inoportunos, Bébert se escabulló por un tejado. Luego de que lo atraparon, el legendario animal fue enjaulado en la perrera de una clínica veterinaria. Cuando su amo fue liberado de la cárcel y se recuperaba, Bébert tuvo que ser operado de un tumor canceroso. Pero el felino de Montmartre estaba de vuelta de todo. Resistió el trauma y tuvo una rápida recuperación, con la serenidad, más lenta y sabia, de los gatos que van envejeciendo; fiel, silencioso y enigmático.
Amnistiado, el patrón de Bébert tomó el camino de su casa a finales de junio de 1951. Cuatro gatos menores —Thomine, Poupine, Mouchette y Flúte— les acompañaron en el viaje. Con aspecto de esfinge desde hacía años, Bébert, que compartía tantos secretos, murió en un suburbio de París a finales de 1952.
[...] Es sobre Bébert sobre el que quiero escribir: Bébert, el archisuperviviente y la encarnación del ingenio francés. Pero tengo ante mí una voluminosa bibliografía de su desdichado dueño, de ese médico loco que, bajo el nombre de Céline (tomado de su abuela) produjo algunas de las narraciones y de las obras de "ficción real" más sensacionales no sólo de este siglo sino de la historia de la literatura occidental.
 Sería un placer informar sobre Bébert. Sobre Céline, no. 

George Steiner. "El hombre gato". A: George Steiner en The New Yorker. Siruela, 2009. P. 239-240.


Ce chat n'est pas Bébert, pour l'amour de dieu!


















4 comentaris:

  1. Dr. Vilardekyll18/1/12 16:24

    Desconeixia la història sencera de Bébert, i ja és ben curiosa. Molt ben expressat per Steiner l'abisme entre els dos Céline.
    La foto de l'esquerra jo la tinc comprada fa més de vint anys, com a postal, a un "bouquiniste" parisenc, i sé que pertany a una sessió fotogràfica per a una de les seves darreres entrevistes, cap el 59 o 60, i per tant el gat no pot pas ser Bébert, dic jo.

    ResponElimina
  2. Coi, tens raó, Doctor Sherlockyll, la foto correspon a una entrevista que li va fer a Meudon, el 1955, un tal André Parinaud; ergo el pobre Bébert ja havia estirat la pota feia tres anys! M'estalvio la broma de les set vides. Efectivament, el gat no pot ser Bébert de cap de les maneres. Deies bé, Doctor. Gràcies!

    És ben veritat que per la xarxa s'ha d'anar amb guants, mascareta i pinces!

    Aquests que segueixen, emboliquen la troca amb el fals Bébert:

    http://malibummm.blogspot.com/2011/11/celines-cat-bebert.html
    http://www.fondation-pb-ysl.net/fr/Rencontres-30.html
    http://voyages.ideoz.fr/louis-ferdinand-celine-et-son-chat-bebert-litterature-francaise/
    http://gatopardo.blogia.com/2005/032701-hotel-celine.php

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per la dedicatòria! No coneixia aquest text de Steiner, tan lúcid i irònic com sempre. No se m'havia acudit que Céline fos boig. Ara fins i tot dubto una mica: si era boig potser no sabia què s'empatollava en aquells pamflets repugnants que va escriure amb tant desfici, oi? Mèu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, a disposar!
      Bé, ara tampoc no ens hem d'agafar el diagnòstic de l'Steiner com atenuant, dic jo, David; al cap i a la fi, és doctor -sí- però en literatura -no?-. I per Oxford, ni menus.
      Ja veus, aquí, provant de fer-me la irònica. Grrr.

      Bromes a banda, el text és molt interessant. Planteja la gran qüestió: la creativitat estètica, encara que sigui extraordinària, justifica la presència de la inhumanitat? No sé a quina conclusió arriba Steiner. L'he llegit a Google books i justament m'han tallat el rotllo en la pàgina decisiva. Me'l procuraré en paper.
      Mèu, mèu...

      Elimina