dimarts, 10 de gener del 2012

chez madame céline, née almansor


André Malraux decía que para conocer a Louis-Ferdinand Céline convenía acercarse a Lucette Destouches, la segunda mujer del escritor y quien lo acompañó los últimos veinticinco años de su vida, de 1936 a 1961, plenos de avatares vitales en un tiempo histórico convulso.

Con inusual sinceridad y sin concesiones, en un largo monólogo que Véronique Robert reproduce con estricta fidelidad, Lucette Destouches repasa lo que fue una turbulenta existencia compartida.
Lucette conoce a Céline cuando es una incipiente bailarina de veintitrés años y él ya ha revolucionado el panorama literario europeo con Viaje al fin de la noche, "novela del pesimismo, dictada por el espanto ante la vida y el hastío que ella ocasiona", en palabras de León Trotsky. Residen en distintas ciudades; atraviesan estrecheces económicas -él trabaja como médico en los arrabales, ella da clases de danza- y comparten su amor por los animales. En este tiempo será testigo de su febril creación literaria así como de su pasión por las mujeres. Durante los años treinta, Céline manifiesta su ánimo antisemita en varios escritos panfletarios y su simpatía por el III Reich aun con Francia ocupada por los alemanes. Cuando cae el gobierno colaboracionista de Vichy, la pareja se oculta en Sigmaringen, "ese castillo de opereta", en el que se refugia la jefatura pro-nazi y sus acólitos, a quienes asiste como médico. Posteriormente, escapa a Dinamarca. Allí Céline es descubierto; se le juzga y condena a prisión. Ambos no podrán regresar a Francia hasta 1951. Vuelven quebrantados por las privaciones, las acusaciones y la cárcel; y se establecen en Meudon, donde viven hasta la muerte del escritor, ocurrida diez años después.

Un testimonio vivo, directo, único, que nos acerca a uno de los más grandes escritores del siglo XX sin ocultarnos sus fulgores y su penumbra. [Text de la contracoberta]



13 comentaris:

  1. Testimoni contundent.

    Per cert, Malraux és un dels molts escriptors que tinc pendent de llegir.

    Gràcies per l'apunt.

    Bon dia!

    ResponElimina
  2. En principi era molt reticent a llegir res sobre la vida de Céline, però mira, aquest ha caigut.

    Céline es va casar tres cops, passa que el primer matrimoni, amb Suzanne Nebout, no es va oficialitzar davant el consulat, i per tant no consta com a vàlid.
    Tres anys després, el 1919 es casa amb Édith Follet, amb qui tindrà una filla: Colette Destouches, i finalment, el 1943, es casa amb Lucette Almansor.

    La filla, Colette Destouches, va morir el nou de maig passat, als 91 anys. Aquí teniu més informació.

    Lucette Destouches, que aquest any en farà cent, encara és viva. A Meudon.

    I parlant d'una altra cosa, aquest any volíem fer La condició humana de Malraux, però vam considerar que després de Faulkner i Céline, no calia abusar de la paciència dels clubaires. L'any que ve, potser.
    I bon dia tinguis, Gemma!

    ResponElimina
  3. I ara faré com en Hyde:

    "A mediados de agosto, iniciamos los trámites para comprar una casa que habíamos encontrado en Meudon, en el número 25 ter del camino des Gardes.
    Gracias a la venta de dos granjas que poseía yo en Normandía, pudimos adquirirla y nos instalamos allí en octubre.
    En ese momento, Louis hizo modificar nuestro contrato de matrimonio y pasamos del régimen de comunidad al de separación de bienes. Quería protegerme y hacer de mí la única propietaria de la casa. Sabía que, a su muerte, su hija trataría de echarme de ella, lo que efectivamente intentó.
    Céline decía: "Puedes ponerme en la calle cuando quieras". Era un riesgo que corría ya que, si yo moría antes, sería mi madre la que con toda seguridad lo echase a él".
    P. 78.
    [En Larsson de la trilogia hauria d'haver fet testament o algu, se m'acut ara]

    ResponElimina
  4. "Cuando se ha estado en la cárcel, ya nada vuelve a ser igual; es como si uno se convirtiese en un fantasma.
    En dos años, Louis se había convertido en otro hombre, se había hecho viejo. Andaba con un bastón y todos los días tenía alguna molestia, aparte de sus habituales crisis de paludismo.
    La primera guerra había partido por la mitad a un hombre, dejándole con un solo oído, un solo brazo y una cabeza en ebullición. La prisión acabó con él. Hizo de él un muerto viviente. En Meudon, durante los diez años que precedieron a su muerte, ya no estaba allí."

    ResponElimina
  5. "Era un sentimental, un fetichista que lo guardaba todo, incluida la vieja cacerola rota de su madre. Necesité veinticinco años para conocerlo. Es más fácil de comprender que de explicar, pues habitualmente decía lo contrario de lo que pensaba. No quería mostrar su ternura y entonces se ponía agresivo e incluso conmigo podía comportarse de una forma horrible. En Meudon vivió diez años de agonía. No soportaba mi ausencia, no quería que trabajase tanto, me insistía para que comiese y chillaba sin parar. Nadie lo comprendía, pero es que él me quería demasiado."

    ResponElimina
  6. "Cuando nos conocimos, yo tenía veintitrés años y él, cuarenta y uno. Me citaba en el Luxembourg y nunca me hablaba; solamente buscaba mi fuerza.
    Cuando nos sentábamos a una mesa para almorzar, él pedía dos filetes; devoraba el suyo en cinco minutos y me decía: "Vámonos", antes de que yo hubiera podido tocar mi plato.
    Del mismo modo, cuando íbamos al cine, veía las primeras imágenes de la película y me arrastraba afuera. Abría los libros al azar, la primera página, luego una del centro y dos o tres hasta el final. Recorría algunas líneas leyendo en voz alta, luego cerraba el libro y me decía: "Ya lo has entendido". Era el Hombre apresurado de Paul Morand."

    ResponElimina
  7. Dr. Vilardekyll10/1/12 16:34

    A jutjar per aquesta traducció, ella escrivia molt bé, veig.
    Trencant el meu jurament solemne de no parlar de la seva vida - el xafarder guanya al coherent -, i ja que presentes el quadre sentimental de Céline,es veu que una de les seves relacions més apassionades i arrebatades fou amb una altra ballarina, però nord-americana, de nom Elizabeth Craig. Es veu que Céline la va conèixer a Ginebra, l'any 26, quan hi treballava de metge per la Societat de Nacions, i van conviure fins l'any 33, quan ella el va deixar. Ell l'anà a buscar a Califòrnia, però quan va trobar-la ja estava casada...amb un jueu !!
    Quant a Lucette, s'han publicat les cartes que des de la presó li va escriure Céline. Són dures, escrites amb el seu estil de sempre, però, llevat de l'aspecte xafarder, no em sembla que aportin gran cosa.

    ResponElimina
  8. miquel hyde10/1/12 16:41

    ofensiva Céline 11 (un dels meus fragments preferits de tota la literatura universal):
    UNA NIT CALDRÀ ADORMIR TOTALMENT ALS FELIÇOS. I MENTRE DORMEN, JA T'HO DIC, ACABAR AMB ELLS I LA SEVA FELICITAT D'UNA VEGADA. AL MATÍ SEGÜENT JA NO ES PARLARÀ MÉS DE LA SEVA FELICITAT I SEREM LLIURES DE SENTIR-NOS TAN DESGRACIATS COM VOLGUEM (...)

    ResponElimina
  9. Doctor,
    Bé, una mica d'Hola! de tant en tant no ens pot fer cap mena de mal. Crec que fins i tot deu ser saludable.

    De l'Elisabeth Craig en parlaré demà. I de les cartes, la setmana que ve.

    ResponElimina
  10. Hyde, ara m'has fet pensar en una cosa que deia la meva sogra: Vindrà una guerra que matarà tots els pobres, llavors els rics haureu de treballar.

    ResponElimina
  11. Interessantíssim el personatge que va revolucionar la llengua francesa. M'anoto el llibre, Matilde. Per cert, no sé si saps que Celine era el nom de bateix de l'àvia de Louis Ferdinand sinò de què tindria un cognom tan femení?
    Suggereixo un coetani excel·lent escriptor i també antisemita, Pierre Drieu la Rochella. Convé tenir precaució amb els malvats però cal llegir-los si són bons.
    Salutacions senyoreta Urbach!

    ResponElimina
  12. Ah, sí, la Rochelle, otro que tal baila. Sembla que molts d'aquests que van patir la gran guerra van acabar flirtejant amb una mena d'antisemitisme que, com molt bé deia l'altre dia el Doctor Vilardekyll, és més aviat racisme en general. Però no el practicava en privat. Ho dic perquè la seva primera dona, Colette Jeramec, era jueva. I jueus eren, també, els amics a qui va fotre cop de mà. I unes quantes amants que va tenir, també jueves.
    En fi. Una època endimoniada.

    Ahir vaig haver de recuperar el meu casc. Ho dic perquè em van tirar pel cap (metafòricament parlant)tres exemplars del Viatge. No està agradant gens.[ Miquel V., em sembla que a Céline només li quedem tu i jo. I en Mitch, si l'ha tornat a llegir i ens acompanya.]
    Què hi farem!
    Salutacions cordials, Glòria!

    ResponElimina
  13. Dr. Vilardekyll11/1/12 16:47

    No em ve de nou el rebuig. I és que, fins i tot agradant, no sempre ve de gust llegir-lo.
    Drieu La Rochelle, efectivament, és un escriptor semblant a Céline ; clar que, formalment, més clàssic. Però igual de dur.
    Les contradiccions vitals de Céline són enormes; malgrat el seu racisme, tant als anys vint com els darrers de la seva vida, i fos pel jurament hipocràtic, per convicció personal o perquè no hi tenia més remei, va tenir bastants pacients d'origen africà, que es veu que estaven encantats amb ell.

    ResponElimina