dimecres, 11 de gener de 2012

dedicatòria


A Elisabeth Craig



"CUANDO CONOCÍ a Louis, acababa él de vivir la única historia importante que había tenido en su vida: Elisabeth.
Cuando se marchó a Estados Unidos para buscarla, yo hubiera aceptado vivir en triángulo, si hubiera podido traérsela. Para él, se mantuvo como un ideal, pues no la vio envejecer y, más adelante, la recreó. Le fascinaba precisamente por no querer saber nada de él. Se acostaba con todos sus amigos, carecía de moral y de compasión. Era una americana muy preocupada por la higiene, que detestaba a la pobre gente que Céline cuidaba en los dispensarios.
Hace unos años, un profesor fue a verla a Estados Unidos y le dijo que había sido a ella a quien Céline había dedicado el Viaje. Fue poco antes de su muerte y ya no recordaba nada. No había seguido la carrera de Céline, no estaba al corriente de su celebridad y el pasado quedaba tan lejos..."Clichy, ah, sí el pequeño Destouches", fue todo lo que dijo.
No había nada que añadir, todo estaba dicho sobre la magia de la escritura, la transposición, el desfase entre dos vidas. Pese a todo, habían podido rescatarse algunos insignificantes recuerdos y, con ellos, hacer un libro."

Lucette Destouches i Véronique Robert. Céline secreto. Traducció de José María Solé. Veintisieteletras, 2009. P. 52.


6 comentaris:

  1. Ara que ja quasi bé l'estic acabant, puc dir que només en tres ocasions la visió cínica, crua i desenganyada de Bardamu ens ofereix una petita treva.
    La primera, a colònies. Alcide, que viu en l'infern aquell i envia calés a una nebodeta que ha quedat òrfena i pateix paràlisi infantil:

    "Evidentment Alcide evolucionava en el sublim amb comoditat i, per dir-ho així, amb familiaritat; tutejava els àngels, el xicot, i com aquell qui res. Havia ofert, sense gairebé dubtar-ne, a una nena vagament emparentada anys de tortura, l'anihilament de la seva pobra vida dins aquella monotonia tòrrida, sense condicions, sense regateig, sense altre interès que el del seu bon cor. Oferia a aquella nena llunyana prou tendresa com per refer un món sencer i allò no es notava.
    S'adormí de cop, a la claror de l'espelma. Vaig acabar llevant-me per mirar tranquil·lament els seus trets a la llum. Dormia com tothom. Tenia un aspecte ben ordinari. Tanmateix, no hauria estat tan estúpid si hi hagués alguna cosa per distingir els bons dels dolents
    ".

    La segona, a Amèrica, quan parla de Molly, la prostituta:

    "Bona, admirable Molly, vull, si encara em pot llegir, en un indret que jo no conegui, que sàpiga que no he canviat per ella, que l'estimo encara i sempre a la meva manera, que pot venir aquí quan vulgui a compartir el meu pa i el meu destí furtiu. Si ja no és bella, doncs bé, què hi farem! Ens apanyarem! He guardat tanta bellesa seva en mi, tan viva, tan càlida, que en tinc prou per als dos i almenys encara per vint anys, el temps d'enllestir.
    Per deixar-la, certament, havia d'estar boig, i tenir una manera de ser freda i grollera. De totes maneres, fins ara he defensat la meva ànima i, si la mort, demà, vingués a endur-se'm, mai no seria, n'estic segur, tan fred, vil, ni barroer com els altres, tanta generositat i il·lusió em regalà Molly en el decurs d'aquells pocs mesos d'Amèrica.
    "

    La tercera, amb la mort del nen Bébert.

    Segons la vídua, la Lucette, el personatge de Molly està inspirat en una barreja entre l'Elisabeth Craig i la Suzanne Nebout, la primera esposa de Céline. En tot cas, això no té cap mena d'importància. La Molly és la Molly i prou.

    ResponElimina
  2. Tens raó, la realitat poc importa al davant del geni creador. Encara que ens esfereeixi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia aquell, la veritat també s'inventa, Clidi.

      Elimina
  3. Dr. Vilardekyll11/1/12 16:59

    Bona observació sobre aquests tres fragments, MU. Contrasten amb el to general. Fins i tot les (poques) descripcions d'ambients - els carrers de Nova York, el barri de Rancy - estan tenyides per la misantropia del narrador.
    Seguint amb el xafardeig : sobre Suzanne Nebout (que inspirà directament la mena de Lolita que apareix a "Guignol's band") es dóna una altra versió de l'anul.lació del seu matrimoni (Henri Godard ho anota a l'edició d'aquest llibre) i és que la noia no tenia ni setze anys quan es va casar amb Céline (ell en tenia 21).

    ResponElimina
  4. Dr. Vilardekyll11/1/12 17:05

    Ara, la que descobreixo com a tot un personatge és a Lucette. Això d'acceptar viure en triangle m'ha arribat. Gràcies per aquests apunts, MU. Entro en contradicció, ara, amb les meves idees sobre les biografies, però aquest testimoni ajuda una mica a entendre al novel.lista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res, Doctor. Ja saps que a mi tampoc no m'agrada gota parlar de les vides, però la Lucette s'ho val. A més, ella no és escriptora.
      El mes de juny passat, una seixantena de persones es van trobar al cementiri de Meudon per tal de recordar el 50è aniversari de la mort de Céline. La vídua es va quedar a casa. I un detall tonto, però que em fa gràcia. Si et fixes en la tomba, està previst que ella vagi a parar al mateix forat. Hi consta el seu nom, la data de naixement i la de la mort, prevista per al segle passat. 1912-19 . Ja no li serveix.
      Aquí .
      A banda, sempre s'ha negat a reeditar els pamflets de Céline. Diu que són els culpables de tot el malditisme de Céline, i que no són representatius de la seva literatura.

      Elimina