diumenge, 1 de gener del 2012

a favor de l'enveja lectora com a motor

Apunt gentilesa de Lluís Anglada.

"M'AGRADEN els rànquings, fins i tot els que no em crec. Ahir vaig repassar el dels llibres de l'any segons aquest diari i algun altre, per si hi trobava a faltar el que m'havia agradat més, i per apuntar-me a la llista els que no vull que em quedin pendents. Comentant els que ja havia llegit, una amiga em va confessar que li havia fet mandra encetar Llibertat de Jonathan Franzen, però que ara hi estava enganxadíssima. Ho va dir amb un somriure de plaer tan creïble, tan de dins, que va ser suficient per convence'm. Ja el tinc. Reivindico l'enveja lectora com a estímul, i si hagués de fer un pla per promoure la literatura enviaria al carrer gent que presumís de la satisfacció que ha obtingut. És infal·lible."

Carles Capdevila. ara. dijous, 29 de desembre del 2011. (A la columna "iaquí", p. 2)

11 comentaris:

  1. Rarament llegeixo llibres nous el mateix any que han estat publicats, potser no sóc tan fidel als autors a qui sóc fidel? Potser tots als qui sóc més fidel són morts, com acostuma a passar? Celebro que l'enveja que em provocava sentir-te parlar del lloro em portes a llegir-lo, per mi també ha estat el llibre de l'any (passat). Bon any 2012

    ResponElimina
  2. El meu (i el teu, pel que veig) llibre del 2011 va ser publicat...el 1984!! Amb això ja està tot dit, Òscar. Qui sap, potser llavors va ocupar un lloc destacat en les llistes dels millors llibres de l'any. I anant bé, per a mi el llibre d'aquell any (del 84, vull dir) devia ser Rayuela, que ja portava 21 anys publicat quan em va caure a les mans, just l'any que en Cortázar la palmava. I així anar fent.

    Bona anyada, Òscar, i que sigui ben granada!

    ResponElimina
  3. Jo vaig llegir Rayuela uns quants anys més tard que tu, és clar que tu ets molt més gran que jo.
    També em va agradar força, però a un altre nivell, no em facis dir quin exactament.

    ResponElimina
  4. un blog pistonut per començar la navegada de l'any amb força, t'esperem amb lletres, bimbes i bon humor.

    ResponElimina
  5. Coi, Òscar, tampoc calia ser cruel!

    Benvinguts, penyabogarde. De bon humor en vaig prou bé, ara, en això de les pilotes, no sé com m'ho faig, però sempre les acabo tirant totes fora.

    ResponElimina
  6. Jo sóc molt envejosa! Així em va! Amb un prestatge de pendents que rebenta!

    Els meus del 2011 són del 79/81/83/85, un del 2000, un del 2008, un del 2005 i un del 2011, per no quedar malament amb l'any.

    Ah.. que se n'havia de posar només un?

    ResponElimina
  7. I jo molt curiosa! I molt juganera. Així em va, també.

    79/81/83 i 85, està chupat: Zuckerman encadenado de Philip Roth.

    2000: Jo voto La fiesta del chivo tot i que no s'ha de descartar Cinc nits de febrer.

    2005: Aquí dic Contra el fanatismo Amos Oz.

    2011: Tot i que podrien ser en Franzen o l'Houellebecq, m'arrisco i dic Chroniques de Jérusalem.

    Què, ni una, oi?
    Una sí, en Roth està assegurat.

    [Per cert, si haguessis de triar alguna cosa de Philip Roth per fer un club de lectura, quina proposaries?]

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encertadora!
      El 2011 ... sí, amb les Chroniques...he gaudit molt, però reconec que hi ha tingut molt a veure el viatge de l'estiu i en com vaig descobrir el llibre i tot una sèrie de detalls molt íntims i personals, en Franzen i en Houellebecq podrien haver sigut, però finalment em vaig decantar per L'ultim dia abans de demà, en el moment de la lectura va ser tot un impacte.

      Me'n falten molts del Roth, però dels que si que he llegit si n'hagués de recomanar un per a un club de lectura et diria que depen... depen del tipus de lector i del tarannà del club, si són gent seriosa o tenen ganes de riure..
      Patrimonio em va colpir i em va agradar molt, amb El teatro de Sabath em vaig fer un tip de riure, i de pensar. I gairebé totes les de Zuckerman són molt i molt recomanables.

      Crec que Roth és una molt bona opció per a un club de lectura. Tot i que la meva opinió no es pot dir que sigui imparcial, sento una certa debilitat pel vell Philip!

      Elimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Màrquez! Saps, em costa molt. No ens acabem d'entendre prou bé.

    Jo també sóc molt rothera o rothaire, inevitable no riure de la brometa fàcil que se'n deriva. I, justament, no he llegit El teatre de Sabbath i fa dies que li tinc ganes. Clar que potser se m'escandalitzaran, els clubaires, i es quedaran en la part bèstia i prou. Ai, cada cop em ve més de gust, mira que et dic, Núria.

    Pel que fa a Patrimoni, doncs jo el vaig llegir en un moment en què la meva biografia me'l feia molt i molt proper, així que no puc ser gens objectiva, amb aquest llibre (ni amb res en general, de fet, ara que hi penso). En el meu cas, transcendeix el fet literari i pesa més a la vida. És així. Sempre he pensat que Patrimoni és a Roth el que Straight Story a David Lynch.
    I gràcies per la recomanació. Tota ajuda és poca.

    ResponElimina
  10. Ara se m'ha acudit que amb la fama que ens hem creat amb el cas Erra -programar un autor i aquell mes li cau un premi- potser si ens decidim per en Roth i el llegim el mes d'octubre, posem per cas, els de noruega li concedirien el nobel. Ho dic perquè cada any és l'etern aspirant.

    ResponElimina