diumenge, 29 de gener de 2012

lectura ràpida


Tomé un curso de lectura rápida y fui capaz de leerme Guerra y paz en veinte minutos.
Creo que decía algo de Rusia.
Woody Allen (Llegit a "Saturados de información". El País semanal. 8/1/2012).

8 comentaris:

  1. Jo porto 61 pàgines de lectura megalenta de "Les botigues de color canyella" i encara no sé de què va. Encara hauré de fer aquest curset que diu en Woody.

    En un altre ordre de coses, recomano "El traston de Portnoy" de Philiph Roth, que està molt bé. A més, pot anar molt bé per animar el personal del vostre club de tortura.

    ResponElimina
  2. Jo en porto 70 i, ara com ara, et diria que va del pare. Clar que aquí, a diferència de Kafka, és el pare qui pateix transformacions, no el fill. Potser és que no va de res. És una estranya forma de vida i prou.
    El que sap greu és que t'hagis gastat els leuros i no t'agradi. Per assegurar el tret, primer s'ha de tirar de biblioteca, home. Càsumlatintaseca: ara em sento una mica culpable del dispendi, ves.

    Prenc nota del suggeriment. Vull fer un Roth, però sense abusar de la paciència de les pobres víctimes. Al final ens engegaran a pastar fang.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he dit que no m'agradi, he dit que no sé de què va, que és diferent. El llenguatge és flipant i va bé provar lectures realment diferents. Segueixo pensant que m'acabarà agradant, tot i que costi una mica, d'entrada. Últimament no m'he pogut concentrar massa en llegir, per això vaig lent, també.

      El trastorn és molt bo i molt diver, però m'imagino que fortet per segons quins paladars, clar.

      Elimina
    2. Saps, en 70 pàgines he hagut de fer uns quants viatges al diccionari! Encara que només sigui per això, ja haurà valgut la pena. I em passa el mateix que a tu, vaig a pas de cargol. Mentrestant, m'he empassat un parell de totxos com qui res. Ahir, sense anar gaire més lluny, vaig començar El teatro de Sabbath i ja me n'he cruspit 130 pàgines. Pim-pam. Amb les botigues, per contra, passa que no puc llegir més de deu o dotze seguides. Remugo, però no de rondinar, no, remugo com les vaques. I clar, això vol el seu temps. Cada llibre té el seu què. I el seu com, també, oi?

      Elimina
  3. Sí, cada llibre té el seu què i el seu com, i en Bruno Shulz definitivament és molt seu. El que està clar des de les primeres pàgines és que era un escriptor d'aquells "autèntics", dels que ho porten a l'adn, i si no hi arribem molt probablement serà culpa nostra, no pas seva. Jo també avanço més amb altres llibres mentre aquest em reclama petites dosis. Bé, espero que l'acabem abans no s'acabi l'any.

    Com me'n refio molt del criteri de l'estricta governanta del club de tortura, quan vulgui repetir amb en Roth m'apunto "El teatro de Sabbath".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pos la governanta aquesta -de vegades em fa pensar en la de Rebeca- ja ha decidit, pel seu compte, tres lectures per l'any que ve:

      -El cinquè en joc, Robertson Davies.
      -Quatre germanes, Jetta Carleton.
      ...i ANNA KARÈNINA, Lev Tolstoi. (ho avanço per si algú es vol apuntar a un curs d'aquests de lectura ràpida. No cal, però, que la llegirem durant dos mesos: desembre i gener)

      Elimina
  4. Roth : "El teatro de Sabath" és encara més directe i groller que "El trastorn de Portnoy", com ja m'has dit, Matilde, però el trobo una novel.la genial, cosa que no veig en el "Portnoy" ; ara, per un club de lectura, no sé... I si no vols triar "Patrimonio", crec que són molt bones "La taca de l'home" i "L'animal moribund", per bé que giren de nou al voltant de la vellesa, la proximitat de la mort, el sexe amb joves...En un sol volum hi ha les tres primeres novel.les de Zuckermann, l'alter ego de Roth, però tot i que les trobo súper divertides i molt bones, no sé si l'aspecte meta narratiu de les obres pot atreure o rebutjar-la.
    Desconec Jetta Carleton.Qui és ? I de Robertson Davies porto anys volent llegir alguna cosa i no m'atreveixo. Ara tinc un bon pretext.
    Encara que "Anna Karènina" és una senyora novel.la, una obra mestra indiscutible, etc., Tòlstoi té dues petites joies que per a mi estan entre el millor de la literatura de tots els temps : "Sonata a Kreuzer" i "La mort d'Ivan Ílitx" (aquesta darrera és, per a mi, una lectura de capçalera)
    A propòsit de Woody Allen i Tòlstoi, sempre m'ha fet gràcia el final de "L'última nit de Borís Gruixenko" en que el protagonista li sap greu morir-se perquè no ha tingut temps d'acabar la lectura de "Guerra i pau".

    ResponElimina
  5. Em sembla que pel club (pobres, pateixen conformats i en silenci) el millor és llegir Patrimonio.

    Farem la Karènina, però durant dos mesos. És que la trobada de desembre sempre és molt inconvenient, per força major nadalenca i tota la pesca, així que l'eliminarem, i dedicarem desembre i gener a Tolstoi. Jo (i qui vulgui, és clar) aprofitaré per llegir l'Ílitx, que li tinc ganes. Una autèntica Tolstoiada, vaja.

    En Davies m'agrada molt, no tant com a en Ramon Ferrer, el de l'Atlàntida, que n'és un admirador incondicional i ha acceptat fer-nos de presentador.

    I la Carleton no sé qui és. Qui era, vaja, que és morta. És un cas d'aquells d'exhumació, a càrrec de la gent de l'Asteroide. Quatre germanes és la seva primera i única novel·la. Però me n'han parlat tant i tan bé, m'han jurat i perjurat per la memòria de Gutenberg que és ideal per a un club de lectura, que la gent quedarà encantada de la vida i tot això, que mira, la farem.

    Total, aquests són els que vull fer, però -tret d'en Davies- encara no tinc les corresponents víctimes propiciatòries.

    I tinc tres víctimes confirmades, però no sé què triaran: Jordi Anglada, Pep Paré i David Serrador...i una quarta, quasi que també, l'Isàvena Opisso.
    I així vaig passant la vida, ja veus.

    ResponElimina