aquest mes m'he comprat uns llibres

Aquest mes m'he comprat uns llibres. Molts de mesos
anava jo darrera d'aquests llibres que dic.
Amb ells entre les mans, he passat dies purs,
he passat dies plens, he tocat de vegades
el cel amb una mà, fins he estat innocent,
assegut als taulells, llegint, sempre llegint
quasi, no he discutit quasi, no he menjat quasi,
tot em semblava pur, i llegia, i llegia,
i cada nit anava a treballar com sempre.
Hi ha hagut pau en ma casa, una pau de cristall.
Venien els meus pares i estaven admirats
de la meua alegria, donant mercés a Déu.
La meua dona reia com no reia fa temps.
Tot era pur i alegre, i fins era innocent.
Ara, però, resulta que els diners no ens arriben
més que al divendres pròxim, que encara és 22,
i no tinc més remei que escriure, escriure, escriure
del divorci de Rita Hayworth, sobre les noces
de Rainiero i Grace, sobre el que diu Vittorio
de Sica de Sofia Loren o de la Lollo,
i quina, de les dues, té més grans les mamelles.
No tinc altre remei, no hi ha solució.
He d'escriure i a més a més he de recórrer
diaris i revistes per tal que m'ho publiquen,
per tal que em paguen bé, per tal que m'asseguren
nou dies de menjar, exactament nou dies.
I hauré de donar gràcies, perquè a la fi amb això
conclourem, si Déu vol, sense deure ni un cèntim,
sense restar-nos res, del tot en pau i en blanc.
I això és tot, això és tot, això és tot, això és tot.
Però -és el que em pregunte-, ¿arribàrem amb pau,
allò que es diu amb pau, allò que es diu amb pau?
I no vull preguntar si arribarem en blanc,
allò que es deia en blanc, allò que es diu en blanc...

Vicent Andrés Estellés, de Les nits que van fent la nit. A: Mort i pam: antologia poètica. Carena, 2004. P. 3