dimarts, 6 de març de 2012

gombrowicz i els meus amics que no ho són (però pel cas)


"L'AGOST del 1939 Gombrowicz va fer un viatge a bord del transatlàntic Chrobry, que inaugurava una línia de Gdynia a Buenos Aires. El dia 1 de setembre va esclatar la Segona Guerra Mundial, i Gombrovicz, un veritable nàufrag de la història, es va quedar en terra argentina sense mitjans de subsistència i amb un passatge de tornada a un país que havia deixat d'existir. El fracàs estrepitós de tots els seus esforços per fer-se lloc en el món literari de l'Argentina i una aspra visió de la cultura i la tradició europees des de la perspectiva de l'altre costat de l'Atlàntic, són elements que envaeixen obsessivament les pàgines del dietari i formen també el canemàs de la novel·la Trans-Atlàntic (1953).

[...] En el Dietari, Gombrowicz renuncia d'entrada a la veracitat que s'acostuma a donar a aquesta mena d'escrits -pretensió que tan sols serveix per posar en evidència la fal·làcia dels seus autors-, i així ho declara en la seva famosa frase-manifest: "Mai no em veureu despullat". El Dietari és, doncs, una provatura conscient d'"autocreació", d'imposar al lector la imatge d'un Gombrowicz inventat per ell mateix. Segons l'autor, hi ha una contradicció dolorosa entre allò que volem ser i allò que els altres volen que siguem, i el deure sagrat de l'artista és dedicar la vida a crear la seva persona mitjançant l'obra amb un acte de voluntat que venci la resistència natural dels altres".

Jerzy Slawomirski. "Introducció" a: Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. 

I l'he començat a llegir per culpa de Ferran Ràfols de la màquina de fer llibres.

10 comentaris:

  1. Els dietaris aquests sí que els hauria de llegir. Certs autors també semblen que siguin amics nostres, sense ser-ho, més enllà d'agradar-te o admirar-los, no sabries dir ben bé perquè, i en Witold per mi és un d'ells. "Ferdydurke", "Ivonne, princesa de Borgonya", em van encantar! També li conec un opuscle molt curiós "Contra els poetes".

    ResponElimina
  2. Doncs no els podràs llegir sencers i en català, que aquest volum és l'únic que han traduït i encara ens en falten un parell i en Ferran Ràfols fa campanya aviam si algun editor s'anima, però es veu que no hi ha res a fer, que tal dia farà dotze anys i la cosa segueix igual. Grrr.

    ResponElimina
  3. El de Contra els poetes em va fer sentir molt còmoda, em cau bé el tipus, fins i tot sense saber dir bé el seu nom.

    ResponElimina
  4. Doncs jo no recordo haver llegit res de Gombrowicz. Ferdydurke em sona vagament, però no el tinc gens present, així que, o no em va agradar gens, o no vaig triar un bon moment per llegir-lo, que de vegades passen aquestes coses.

    Ara estic amb el Dietari per culpa d'en Ferran, però també perquè he llegit en algun lloc que, com a comiat, quan ja tornava cap a Europa, després de passar 23 o 24 anys a Argentina, va deixar anar un "Maten a Borges!" en resposta a un periodista que li havia demanat què carai havia de fer la literatura argentina per tal d'assolir maduresa. Per no parlar d'un fragment que li dedica a una vaca, a la mirada d'una vaca, de fet, que és un animal que a mi em dóna molta pau, per alguna cosa em dic MU. Els camins dels llibres són inescrutables.

    ResponElimina
  5. Doncs has de saber, benvolguda Mati (si se'm permet la confiança), que la teva lectura gombrowicziana ha servit perquè el post que enllaces deixi de ser el menys llegit de la història del meu humil blog. Visca!

    Recordo molt bé la sensació que em van produir les primeres pàgines. Un senyors exiliats parlaven de cultura, tot noms amb moltes sz i moltes cw i l aquelles amb la ratlleta... I semblava ben bé que parlessin de Catalunya! I unes pàgiunes més endavant, el tema, el gran tema, com ens relacionem amb els llibres, amb l'art, amb la musica, sense desfigurar-nos, sense impostar, sense fer-nos passar per qui no som... Gombrowciz és enorme.

    Ara només em queda esperar que no me'l llencis (virtualment) pel cap i poder dir, pensant en l'Ibargüengoitia: dos de dos! (Gairebé m'agradaria haver-te'l recomanat jo, el lloro, per millorar encara més l'estadística, però què hi farem.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins i tot em pots dir MU, mira que et dic!
      Malgrat que acabo de començar i és una mica precipitat, crec que no has de patir gota: sospito que seran dos de dos. Millorar l'estadística només és qüestió de temps, sospito. Quina sort, la meva!

      Elimina
  6. Per cert, m'ha semblat detectar el teu rastre virtual pel tuiter... Ja trigues a piular!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hi he tret el cap, encuriosida. Em costa piular, però; ja saps, sóc més de mugir!

      Elimina
  7. Veí de ves a saber on7/3/12 19:15

    Encara que només sigui com excusa, en una època vaig viure encisat en les lletres d'aquest home, vaig trigar anys a reunir l'obra completa (un cop aconseguida, poc després, es va tornar a editar en castellà, coses de la vida). M'ho vaig llegir tot, menys l'obra que esmentes. Potser per deixar-me alguna cosa pel futur,no sigui que em quedi sense un bri d'esperança. No sé exactament què m'atreia de l'autor, potser més que res, aquest humor que destil·la contra l'ostentació de la cultura, tan falsa i estereotipada, quan vol semblar dir més que cap altra cosa. I tot l'embalum que hi arrossega. És com si, com a lectors, no haguéssim entès res, malgrat cremar-nos les celles o fer-ho veure. Tan se val.

    No se'm prengui aquest comentari com una crítica a res proper, m'ha sortit així, en una mena d'inspiració aliena d'un esperit còsmic, passat de voltes i de drogues. Només volia saludar-vos, a tu, Matilde i al Robert. Feu molt bona feina. Espero que us cuideu tal com us mereixeu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veí? Veí abans resident a Les Corts??? Aiiiii, que se m'escapen les aigües d'emoció!!! Pos si ets tu, primer t'abraço, i després la reprimenda, que ja et val, això de desaparèixer com una fantasma qualsevol i ni una trista postal des d'on sigui que ara mates mosques, brivall. Aiiiiii, amb això sí que no hi comptava! Quina alegria!

      Elimina