A mig matí ens aturem a la Vall de Sant Francisco. Fa anys m'havia commogut l'harmonia d'aquesta obra ingent de pedra seca, que des de La Fatarella davalla fins a l'Ebre, i ara tocava que l'Anna també la conegués. Aquí, en una mitja hora de passeig pels bancals d'oliveres d'empeltre, hem aplegat un ram d'espàrrecs dels que no et caben a la mà. Més tard, conduint camí del pont de Flix, raono sobre la festa de l'espàrrec que estem vivint (de fet, una Festa Major que ja fa quatre dies celebrem).
Que si podríem comparar-la amb aquell desfici boletaire capaç de mobilitzar a un país sencer...
Tanmateix, més que fer sociologia de la nostra passió recol·lectora, m'interessa la poètica entre antic i novell que genera.
Aquella que s'estableix entre la centenària identitat de les oliveres, o la memòria de l'esforç per dreçar les espones de pedra, i la tendresa dels nouvinguts brots d'esparreguera. Vull endevinar-hi una aliança mutual entre la pacient militància en l'eficàcia de la immobilitat per part de les unes, i l'aleatori desplegament tàctic dels altres. "I el cas és que la saviesa pagesa ho propicia. Si no, no s'entendria l'escampall de flonges esparregueres als peus de les quasi minerals oliveres. Queda clar que de cap manera són enteses com males herbes!"
Creuat lo Riu seguim, tomba i tomba, fins a La Palma d'Ebre.
- No et pensis, que no serem ni els primers ni els últims a fer un romiatge literari a aquest poble.
- No crec que la crida literària sigui capaç de mobilitzar a legions de passavolants... Dubto que la Palma esdevingui un nou Margalef, ara un destí preferent per a gent dels cinc continents, situat només dos termes més enllà.
- Com vols comparar la força del muscle amb la de la reflexió!
- No dissimulis ara el teu èxtasi davant els cossos fibrats dels escaladors que vas veure a Margalef...
En standby a la pàgina 13, vaig traginant pel món l'ETCÈTERA de la Rojals i ara li ofereixo un breu circuit per la proa del seu poble nadiu.
L'Anna -que fa temps ha llegit la novel·la- sabrà veure-hi unes coses i jo unes altres, tot i que siguin les mateixes: Els queviures (no acabem d'abastir-nos al mercat de Flix?), el cafè de la Cooperativa a la plaça, les dues esglésies i les dues piscines (la vella i la nova en ambdós casos), les escoles...
No posarem peu a terra fins passada la costa del barri dels xalets, fins arribar al Pi de lo Pino; un argument major en pro de la bondat d'arrelar en aquest poble. Mira si arriben a ser-ne de vulgars els pins blancs... Arbre-símbol de l'abandonament de la terra, i en tenim desenes de milions de peus, i que només sembla aspirar a l'hora de l'incendi que li permeti estendre la seva llavor. Tanmateix, admirant la vigoria i el port d'aquest pi més de quatre cops centenari, sento un fort moment santuari, de reconciliació definitiva amb la seva espècie.
- Si se'l pot veure des d'un avió, com vaig poder comprovar al Google Earth! Ja sé què il·lustrarà el Primavera, estiu...
Aquí ens interromp una amplificada veu rogallosa provinent dels altaveus del poble. Només arribarem a entendre vespre, assaig, processó.
- Processó, ha dit? I quan de mal fan aquelles processons que només van per dins.
Ostres, quina sort la nostra, Girb, que gaudim d'un elenc de col·laboradors de categoria (Anna inclosa, que la intueixo, igualeta que O Cristo redentor do Corcovado, però amb els braços plegats, en comptes d'en creu!
ResponEliminaGràcies pel vostre romiatge.
[I potser passaves per la pàgina 13, però si havies vist el Pi de lo Pino al Google Earth, ja havies arribat a l'Etcètera!]
Ep, i una altra cosa, la guia encara no es pot consultar. Sap greu.
ResponEliminaJa va, ja vaaaa. Avera si aquesta tarda. Dispenseu les molèsties.
Oi tant que ja he arribat al punt i seguit final! I vaig fer-ho com cal, d'una sola tirada intensiva -com exigeix la super-estructura policíaca que va bastir la Rojals-, i amb el record present dels paisatges "palmeros" (o són "palmencs"?).
ResponEliminaPer cert, quan parlo del Google Earth menteixo, que no suporto la seva toponímia raquítica quan no ortopèdica. Sóc més del nostre http://www.icc.cat/vissir3/ on sí pots adelitar-te amb el devessall de noms de lloc resistents. Fixa't, el terme de La Palma el tanca pel sud la suggeridora "Serra del Rovelló". Oi que promet?
Calla, imprudent! Ara sí que m'imagino la corrua de boletaires abandonant les retencions a l'altura de Guardiola de Berguedà i cap a la Ribera d'Ebre falta gent!
ResponEliminaI sobre això que dius de la "super-estructura policíaca", doncs penso que tens raó. La Rojals va deixant pistes del final (i s'entén final quan s'acaba l'hivern, prescindint del "etcètera". Passa que ara no en puc parlar, en deferència als qui encara no l'hagin acabada. Però no me'n puc estar de deixar un parell de preguntes. Què fa que la Joana plegui de l'Institut de Flix, a mig tercer, i vulgui anar interna a la Laboral de Tarragona? Què li passa, un dia que es tanca al seu quarto i la consola el Trau? Com és que la tieta i el pare Pedró, quan són al tros collint aulives, s'estimen més anar a fer la migdiada a casa, mentre les nenes es queden sota un arbre? A casa s'està més fresc? I hasta aquí puedo leer.
EliminaI un advertiment (per part de l'Èlia) recurrent al llarg de tota la novel·la:
Elimina"i quan ets Pedrona, sempre saps, encara que no t'ho hagi explicat ningú, que hi ha coses que més val no furgar" (P.19)
"A cal Pedró no es pregunta. A cal Pedró, les coses passen i el temps les colga i tal dia farà un any" (P. 59)
"no puc evitar de fer-li un parell de pinzellades sobre el canvi de caràcter de ma germana, les coses que es diuen i les que no es diuen a cal Pedró...el temor de preguntar-li res, les paraules que fan mal, el mal que fa mal." (P. 264)
Què bé trobar-lo per aquí en Girb! I fent-nos regals! Xxxxxt! Res de dir on es troben: els bolets? a la muntanya i espavil!
ResponEliminaNo n'he trobat cap en tota ma vida! Bé, un dia en vaig trepitjar un, i mon pare encara no m'ho ha perdonat. No m'ha tornat a deixar anar amb ell mai més.
Elimina