amb erra de rail

Hi ha un parell de personatges que no poden faltar mai en un auditori com déu mana, tan imprescindibles, posem per cas, com el caganer del pessebre: un metge i un que seu al fons i mira amb cara de "tu vés dient que a mi no em foteràs". I és en aquest segon en qui penso, ara que agafo el micròfon per anunciar que el proper divendres, dia 20 d'abril, a dos quarts de vuit del vespre, en Ramon Erra serà a la biblioteca de Vic presentant el seu darrer llibre, La vida per rail. No és que hi pensi, és que el busco perquè em digui, i amb un mig somriure mofeta, si no és molt demanar, "vindrà com va venir el 20 de desembre, oi?".

Llavors, servidora, en comptes de llançar-li una sabata pel cap, que és, sens dubte, el que es mereixeria, aprofitarà per explicar que, efectivament, en Ramon Erra havia d'assistir a la trobada dedicada a la seva novel·la Escolta, Volòdia!, però que al final no va poder ser, perquè va haver d'anar a recollir un premi: acabava de guanyar el Mercè Rodoreda amb el llibre que ara s'ha entestat a presentar a la Biblioteca. I dic entestar, volent emfatitzar la seva obstinació, ja que, en un principi, la presentació vigatana del seu nou recull de relats s'havia de celebrar a la llibreria Muntanya de llibres, però la insistència d'en Ramon, a qui, ens consta, va saber molt i molt greu no poder assistir a la sessió del club de lectura, ha set la causa del canvi d'escenari. Honor que ens fa.

"Febres de malta, qui us té por?

L'he vist damunt la taula de fòrmica: madurat, la pell florida. Li he vist els fongs a la pell, he contemplat el seu color grisblau, que és el cel damunt el santuari de la Quar, davant l'abisme, quan la nit es comença a fer dia. L'he tallat, era cremós; l'he mirat per dins, era nítid; l'he tastat, era un punt àcid. Mentre se'm fonia al paladar he notat com el cos se'm tensava, com el pèl se m'enfortia, com el cap em feia mal (un mal d'home que viu enganyat). I després se me n'anava lluny; vull dir que el cap em marxava. Perseguia el perfum aspre d'una herbota, a la punta d'un penyasegat, i des d'allà he vist el mar Egeu. He dit en veu alta: febres de Malta, qui us té por? I l'Egeu m'ha retornat les paraules. He pensat -si es pot pensar en aquestes dramàtiques condicions- que un regust molt antic m'estava tornant boig. Sóc una cabra. M'han sortit banyes. I tot havia començat al paladar."

Ramon Erra. "Formatge madurat de pell florida" A: La vida per rail. Proa, 2012. P. 45.