dijous, 12 d’abril del 2012

el fenomen Rojals


L'origen del rebombori Rojals s'ha d'anar a cercar als blocs. En el principi fou l'entusiasme de l'artista abans conegut com Subal Quinina, que va donar el tret de sortida. Després s'hi va afegir El llibreter, que va acabar-ho d'adobar amb la nominació al premi Exhaurim-lo 2011. I així, de bit a orella*, Primavera, estiu, etcètera ja va per la sisena edició.

La Rojals, ningú l'ha vista; s'entesta en un misteriós anonimat amb el que s'ha guanyat a pols el qualificatiu de "la Salinger catalana". I doncs? Estratègia editorial? Timidesa? Conxorxa? Broma? Jo, que estic com un cencerro, voto rotllo Pirandello. La Rojals no existeix, se l'ha inventada la Pedrona. I, perquè no fos dit, i pel bé de la versemblança, li ha proporcionat una biografia mínima: arquitecta, nascuda l'any 75. En això, l'Èlia no s'hi ha trencat gaire les banyes, la veritat.


*******
·"Una novel·la pot ser bona per raons molt diverses. Aquesta ho és per la gràcia amb què s'explica la protagonista, pel món descrit (tant l'interior com el físic), pel tremp narratiu de l'autora. Això és té o no es té, i Marta Rojals demostra una gran frescor estilística en convertir la sinceritat en literatura. [...] Marta Rojals fa parlar els seus personatges amb el català col·loquial de la Ribera d'Ebre. No comparteixo alguns criteris lingüístics que usa, però celebro que una obra d'avui reprodueixi d'una manera desacomplexada una varietat tan viva com poc reconeguda de la nostra llengua" (Ramon Solsona. "L'Eliete es fa estimar". Avui, 20/3/2011).

·"Amb la seva primera novel·la, Primavera, estiu, etcètera, Rojals proposa un llibre intens i il·luminador, una obra emotiva i divertida, una història d'amor i arrelament, que situa Èlia, la seva narradora i protagonista, en el camp de la paradoxa vital i com una lúcida observadora de la vida de poble a les terres de l'Ebre. 34 anys, arquitecta, acabada de separar, l'Èlia de cal Pedró, irònica, tímida, tossuda, torna al seu poble per Tots Sants. Fa molts anys que viu a Barcelona però se n'ha cansat, i ara que no se sent ni de la ciutat ni del poble observa el seu entorn amb més sensibilitat que mai i se li fan més evidents les inèrcies i les rutines, els silencis, la xafarderia i, és clar, la memòria". (Xavier Pla. "La terra no embruta". Avui, 14/4/2011)

·"Com un imant. Així captura la primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, que La Magrana ha publicat per celebrar que ja ha parat la taula de 300 llibres. I la celebració és oli en un llum perquè el llibre enxampa com un atrapamosques i les més de 350 pàgines s’engoleixen d’una única mossada. De bona gana i de gust. Escrita amb la variant dialectal occidental –l’autora és filla de la Palma d’Ebre– i amb una gran naturalitat expressiva, la novel·la repassa la vida d’una jove arquitecta de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble per passar un cap de setmana llarg amb la família i, de passada, per oblidar-se del seu company, de qui s’ha separat fa molt poc temps. (Gemma Casamajó i Solé. Time Out Cultura. 30gener-5 febrer, 2011)

·"El gran Francisco Ayala deia que n’hi havia prou amb les primeres pàgines d’un llibre per saber si valia la pena continuar-ne la lectura. Els passarà amb aquesta novel·la de la Marta Rojals, que en tindran prou, de fet, amb les primeres línies per no deixar-la anar, perquè, diguem-ho ja d’entrada, aquest és un llibre excel·lent que es llegeix d’una revolada i que sap greu d’acabar.
L’autora enceta la seva entrada al món de la literatura amb una novel·la que ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va nèixer per mirar de recompondre la seva vida i trobar la manera de tornar a començar. Al poble, la protagonista es retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa i inicia un viatge al passat en el que aprendrà que, en períples com aquest, les coses no són ben bé com un les recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult". (Pepa Sobredo. Benzina. 27/9/2011)



Miquel Adam, cap el minut 20.


Marina Espasa, cap el minut 21.


___________________________
P.S.: Això de "bit a orella" ho he manllevat de l'Assumpció Maresma i Matas. Consti.


13 comentaris:

  1. El fenomen Rojals em sembla una mena de construcció curiosa. Té l'atractiu d'haver arrencat dels blogs, i de tractar-se d'una autora no-mediàtica, ni tertuliana ni columnista de La Vanguardia. Ara bé, el text... suporta tota aquesta construcció? Assistim a una nova fórmula de best-seller? Amb una mica de sort, tenim fins a final de mes per anar debatent per aquí, no?

    ResponElimina
  2. Interpreto que la Rojals no ha reeixit prou, Lluís? Home, per tractar-se d'una primera novel·la (d'una autora que es declara no-escriptora)la cosa no està tan malament, no? Jo sóc més de la primera part (pel que fa a construcció i eixes merdes). Però a posar els maons es pot aprendre -a base de llegir molt i escriure més, crec-, ara, a mi el que em commou d'aquest cas és la veu narrativa. El puto do en estat pur (tinc la secreta (ha!) teoria que la Rojals no ha llegit molt molt que diguem, i que això la fa "autèntica", "fresca", lliure de la llosa de la literatura; una narradora nata, vaja). M'estimo més això que la perfecció estilística amb tuf de taller d'escriptura creativa.
    Au, parlem-ne, doncs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, i em fa pensar en l'Àgueda, a qui també li ha set concedit el do.

      Elimina
  3. Confio que ens divertirem discutint de totes aquestes coses, perquè aquí hi ha la tela de veritat, em sembla. I també me n'alegro de llegir narrativa que no ha passat per les escoles de novel·la. Pel què fa a l'Àgueda, crec que és indiscutiblement posseïdora del do. Si fos per mi, la posava a escriure novel·les tot el dia, i que els turistes pijus es lliguin ells mateixos els gossos als trineus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps, no fa gaire, la Rojals va muntar un club de lectura virtual, i la major part de les intervencions feien referència a l'epíleg, a "l'etcètera", aviam si la Pedrona es quedava amb en Trau i anaven a parar a Novaiorc i coses així. Doncs resulta que la Rojals va i diu que s'hagués carregat, de gust, aquesta part, que ella l'havia plantejada com una mena de joc i prou, i ves per on, és la que aixeca més polseguera. Els camins de la lectura són inescrutables.
      Jo a l'Àgueda també la condemnava a 48 hores diàries de teclat, però, afortunadament, farà el que voldrà.

      Elimina
    2. En el fons ens perd la tafaneria cutre: allò de "Però què, què explica... es queden junts i és un happy end, o què?"
      En fi...

      Elimina
  4. No es pot negar que és un fenòmen. M'agrada especialment la taca d'oli que ha anat escampant i el bit-orella aquest que esmentes.
    Coincideixo força amb l'opinió de la Matilde, el do narratiu. I també aquest respecte per les varietats dialectals occidentals, cosa que dignifica una mica el ric espectre de la nostra llengua. I que, dit de pas, altres patums com Jaume Cabré no van saber fer, quan els va arribar el cas.
    (Nota al marge: fem una col·lecta perquè l'Àgueda es posi a escriure jour et nuit??)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Absolutament d'acord, Eulàlia, gran part de la grapa que té la novel·la ve directament de l'ús del registre col·loquial (i, a sobre, dialectal). Al menys en el meu cas. I no deixo de pensar quin gran repte no seria per a un traductor. Com s'ha de fer, en aquests casos, cercar una variant dialectal de la llengua d'arribada? No m'ho puc ni imaginar.

      Elimina
    2. Val més que la deixem en pau, l'Àgueda, que al final ens engegarà a fer la mà! Ara, la pasta no li aniria gota malament, que està ne'l puto paro.

      Elimina
    3. Que m'heu despertat una curiositat exacerbada! On es pot llegir alguna cosa de l'Àgueda?

      Elimina
    4. Ai, l'enveja lectora com a motor!
      Aquí, per exemple, Núria. Quan l'Àgueda era la comtessa d'Angeville.

      Elimina
  5. Hi ha moltes coses que em van impactar del llibre, que vaig llegir ara deu fer un any, però si n'hagués de destacar una que m'ha sorprès d'una manera molt especial és el nombre de gent que me l'ha arribat a recomanar, me l'ha recomanat gent molt lectora, gent que no ho és tan, gent que coneix els meus hàbits literaris I gent que no els coneix...

    Me n'alegro de cada un dels premis i reconeixements que s'han donat a aquesta novel·la, però potser el més gran reconeixement que ha pogut tenir ha sigut l'efecte boca-orella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Isàvena, ningú me l'ha llençat mai("encara", siguem prudents!) pel cap, i me n'he fet un fart de recomanar-lo.
      I la grandesa d'aquesta novel·la potser rau, justament, en aquesta capacitat de congregar lectors tan i tan diversos. Alguna cosa deu tenir.

      [Aprofitant l'avinentesa, es fa saber que la Isàvena serà l'encarregada de conduir la sessió del Primavera..]

      Elimina