l'amor mos destrossarà (bso)

·I més tard, al vespre, al poliesportiu del poble, amb els vestidets i perfumades, a mirar com els xicots jugaven a bàsquet i a ajuntar-nos amb els forasters, aquells nois que apareixien a les vacances i que, com que no tenien obligació d'anar al tros, ens semblaven habitants del paradís mateix. Eren els besnéts dels emigrants de la fil·loxera, anaven vestits a l'última i cada estiu eren portadors de la bona nova musical des de Barcelona, o des de Sabadell: ara toca Communards, ara Sopa de Cabra, ara Els Pets, ara Sangtraït, ara Madonna. Com pot ser, que no us agradi la Madonna?, ens va preguntar un dia la Sandra, que era més gran que nosaltres. I tot seguit va començar a arquejar-se com una deessa budista mentre entonava: Come on, Vogue...I la Clara i jo ens vam mirar com dient, aquesta xiqueta està tarada. (P. 26)

·La Joana sempre ha volgut anar a la seua, i a fe que ho ha aconseguit. El batxillerat el va fer a Flix, amb el Bernat i el Jaume, però a mig tercer se li va girar el cervell i va demanar el trasllat a Tarragona, d'interna a la Laboral. Treia molt bones notes i anava becada fins les orelles, així que a casa no van valer lamentacions.

Per aquella època, quan baixava al poble, es tancava directament al quarto i es tirava hores al llit, escoltant cançons de grups britànics i sinistres. També en traduïa les lletres amb l'ajut d'un diccionari i se les apuntava en una llibreta folrada amb motius encaragolats. Escolta aquesta, Eliete: Això vol dir que tal i tal. I m'explicava històries de noies melancòliques i amors impossibles i grans desesperacions, amb el rerefons d'uns baixos que feien tremolar les parets. Aquesta és de Joy Division, es diu "Love Will Tear us Apart", sàs qué vol dir?: l'amor mos destrossarà, em deia, solemne, i apujava el volum i aplucava els ulls, pintats amb una ratlla fosca. (P. 58-59)

·De tot això, ja he dit que fa molt de temps que vaig deixar-hi de pensar. Que vaig aprendre a deixar de recordar què va fer que el Bernat i jo no arribéssim al Llanterna, que ens aturéssim a l'entrant del pla dels Hortals, el motor parat, la lluna redona al cap del cingle. Al casset del cotxe sonava Joy Division en mode auto-reverse, el súmmum de l'automaticitat. Ell em va explicar que l'Ian Curtis ja tenia un metre de malves, que feia més de deu anys que s'havia penjat. És lo que escoltave ma germana, li vaig dir. [...] I així crec que va començar, que si ara et bufo el serrell, que si ara te'l recomposo, que si una mà aquí, que si l'altra allà, i en sec, aquella llengua tan calenta que em va fer arrencar el bull de tota la sang. [...] De la resta me'n vénen flaixos, recomposats per la incomoditat postural i pel "Love Will Tear us Apart", fluix, repartit cançó sí cançó no...(P. 95)

·Jo acabava d'arribar al Zem, i el Zem era ple i no podia fugir. En el moment de la fatal confidència sonava "Frankly Mr. Shankly" dels Smiths [...] I mentre la Clara em parlava, jo sentia els Smiths i la bola del futbolí petant, metàl·lica, contra l'anatomia dels jugadors.

Però si els Smiths encara els he escoltat alguna vegada, "Love Will Tear Us Apart" no l'he tornada a sentir mai més. (P. 98)

 ·Si tornés el Blai...Però no, no tornarà, assumim-ho, i com diuen els Manel, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Així que deixem-ho córrer. (P.240)

·Remena cedés a la prestatgeria i em va cantant tres quilòmetres de discografia tan variada com ordenada alfabèticament: Cohen, Cure, Dylan, Llach, Pla, Puntí, Reed, Rem, Smith, Smiths, i va dient, no, per treballar això tampoc, i quan m'amenaça amb el jazz ara sí que sé què dir-li: Posa lo que vulguis, pero jazz no, que em marege. Ell fingeix un atac de cor d'un segon i mig, i continua amb la recerca.

-Com portem els vells temps, Pedrona?

Se'm dispara una molla calenta a la panxa. Parla de música, esclar.

-Ui, fatal.

Fatal?, riu mirant una caràtula. Tornar a desar el cedé i n'agafa un altre: Va, doncs a veure com portes això; és el més recent que tinc, aquí.

Sona "Batiscafo Katiuskas". (P. 285)

·Em calço les botes d'una estirada, engrapo l'abric de la cadira i ell se'n va a les prestatgeries i sento que va fotent cedés per terra, i jo tanco la porta, i rasca, i es queda mig oberta però no arriba prou llum i no veig per on baixo, i quan arribo al replà del menjador sento com un tro, un tro que retruny per tota la casa i que és el batec impacient d'un baix que crida una guitarra, i la guitarra es desperta metàl·lica i rabiosa i incita uns tambors, i la pulsió dels tambors i de les guitarres cedeix i creix i fa tombar les parets i després s'aplana perquè entrin els acords hipnòtics del baix, aquells acords, i ja neix la melodia de l'orgue, aquella melodia, i la lletra irromp galvànica i quan ja només són els tambors i el baix i el orgue i la veu, les cames em cedeixen com si me les haguessin segat i caic plegada al replà, i sobre l'abric desmaiat m'encego i m'eixordo i m'esgarrapo el crani: Apaga això!!! Apaga això!!! Apaga-ho!!! Que ho apaguis!!! M'han segat les cames i no puc fugir. I per damunt del terratrèmol, per damunt de la veu ultratòmbica de l'Ian Curtis, per damunt de tot el meu món que es desploma escales avall, els crits del Bernat exploten al pou de l'escala...(P.340-341)