dijous, 7 de juny del 2012

el pijoaparte hijo natural semiótico de henry james, con permiso de félix de azúa


Veo sentada ante mí, en casa, a la joven estudiante de robustas rodillas y nervioso bolígrafo que me visita para anotar en su cuaderno gravísimos datos sobre mis novelas con destino a su tesina; la veo parpadear, confusa, ante mis delgadas respuestas (que no encajan en su vasto y complicado plan de estudios: le digo, por ejemplo, que el Pijoaparte jamás se propuso desenmascarar a la burguesía catalana, sino simplemente enamorar a Teresa), la veo cotejar notas, alterar esquemas, rectificar planteamientos, desorientada, y yo, algo entristecido, me pregunto quién la ha desorientado, cuándo y cómo ha perdido esa muchacha el placer de leer. Afirma que la novela le gustó, pero se nota que no lo pasó bien leyéndola, y lo que es peor, ya no considera importante el pasárselo bien leyendo novelas. Entonces, ¿quién o quiénes le quitaron a esa chica el deseo de disfrutar con un libro, dejándole sólo la obligación de aprender? ¿Aprender qué, además? ¿Sociología, semiótica y semiología, estructuralismo, sentido y forma, relaciones metalingüísticas, perspectiva exógena y estructura interna?

Por un breve instante, horribles fantasmas de posibles tesinas pasadas y futuras desfilan por mi mente con extravagantes títulos: El significado de los toros y de la humilde patata en la poesía de Miguel Hernández - Estructura, calor y sabor de las magdalenas en la obra de Proust - El Pijoaparte hijo natural semiótico de Henry James, con permiso de Félix de Azúa - Los silencios de Moby Dick y su relación metalingüística con la pata de palo de John Silver y con el mezcal y los barrancos de la prosa de Malcolm Lowry - Madame Flaubert soy yo, dijo Federico García Lorca.

¡Maldición, estamos rodeados! Así es imposible leer, hay que saber demasiadas cosas, hay que amueblar la mente de bidets teóricos, hay que ser experto en demasiadas chorradas -le digo a la desilusionada estudiante de graves rodillas y afanoso bolígrafo. Se han empeñado ellos, los malditos tambores de las cátedras y de los institutos, los avinagrados columnistas de diarios de provincias, los rastreadores de estilos y figuras de la alfombra, los rebuznos de la crítica trascendente y los cuarenta años de incultura franquista, en convertir la lectura de un libro en cualquier cosa menos en un placer, un acto libre y espontáneo, una aventura personal con la imaginación. ¿Quieres un consejo? Tira por la borda ese cuaderno y ese bolígrafo y ponte a leer, sobre estas rodillas sojuzgadas de estudiante aplicada, y con ojos infantiles a ser posible, renovada la capacidad de asombro, el sentido de la vida y la imaginación penetrante, otra vez, La isla del tesoro. Callarán los bobos tambores eruditos y recobrarás el tesoro de leer.

Juan Marsé. La isla del libro y el día del tesoro. El Periódico, 22/4/79


12 comentaris:

  1. A mi em van obligar a fer un treball de didàctica de la lectura sobre -justament- L'illa del tresor. Malgrat tot, no em va fer malbé aquesta sensació que mai no he arribat a perdre: el plaer de jeure al sofà, oblidar-me del món i caure dintre una novel·la.
    Curiosament, com més programes i projectes educatius de foment de la lectura hi ha, menys nens descobreixen el plaer de la lectura. Vès que no sigui culpa del Fèlix de Azúa.

    ResponElimina
  2. És un tema delicat. Si t'agrada llegir de sèrie, cap problema, faràs el teu camí. Cas contrari, ja és més fumut. No cal que agradi a tothom, però no veig cap inconvenient en què, després de un quart de vida d'escolarització, la gent sortís de les aules prou armada com per a decidir tranquil·lament si s'és lector o no, amb prou competència per enfrontar-se a qualsevol text sense por que et sobrevingui un ictus. Molta didàctica de la lectura i poc llegir, em temo. I ja em perdonareu, però en això, els mestres hi juguen un paper fonamental. Passa que ara trobo massa llicenciats en pedagogia i pocs mestres de debò. No sé.

    Torno a llegir La Teresa, i no sóc la mateixa lectora que fa 26 anys, ja ho vaig dir l'altre dia -ara no em puc treure del cap que el Pijoaparte es diu Sorel de segon cognom, per exemple-, però no passa res, perquè el monstre m'ha crescut de manera natural. Ara, això sí, he hagut de llençar a mar l'aparell crític que m'havia procurat perquè, francament, m'estava atabalant. I no em dóna la gana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si mai et trobes no ja un llicenciat sinó un doctor en pedagogia, ja et pots preparar, que sabràs el que és bo. L'escola no ho acaba de fer bé, però de vegades hi ha pistes per comprendre: els nens acostumen a imitar models adults. Llavors es produeix la següent paradoxa:
      -El mestre li pregunta al nen: tu has vist mai els teus pares llegint, a la tarda/al vespre/a la nit? I el nen diu: "no". I el mestre diu "aquí ho tens, a casa no l'eduquen".
      -La mare/el pare li pregunten al nen: tu has vist mai el teu mestre llegint? I el nen diu: "no". I el pare/mare diu: "aquí ho tens, a l'escola no l'eduquen".
      I acte seguit, pare mare i mestre es giren de cara a la pantalla i van a veure si hi ha cap novetat a facebook o a twiter.

      Elimina
    2. Aquest post acabat de publicar va com l'anell al dit:
      http://elseptimosello.blogspot.com.es/2012/06/los-ninos-pobres-de-la-ciencia-ficcion.html

      Elimina
    3. Déume'nguardi!
      Saps, jo, a hores d'ara, i en això de ser o no ser lector, m'encomano a la selecció natural.

      Ah, i afegir que si el Pijoaparte es diu Sorel de segon, ara resulta que la Teresa Serrat -i sense que el narrador ho digui en cap moment, consti, vull dir que m'ho he fet tota soleta- a estones, i malgrat que el Floride blanc no sigui un jamelgo, és una Quijano dels Quijano de tota la vida.

      Elimina
    4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    5. Moltes vegades no som conscients de com fem de models dels nostres fills. Jo darrerament m'estic intentant "reeducar" com a mare en aquest sentit, però no sé si me'n surto gaire.

      Perquè jo no he perdut el plaer que esmenta Marsé o el Lluís, llegir pel pur plaer que t'expliquin una història i perdre el món de vista. Però me n'adono en canvi que el lloc on trio llegir no és el lloc on faig de model: el tren. Una altra cosa que haig de canviar.

      (Aquests dies estic xalant d'allò més amb la Teresa...)

      Elimina
    6. Bé, jo, des que m'he deixat de collonades, també xalo molt, Eulàlia.

      Elimina
  3. Sobre el tema de la lectura, hi ha una cosa molt divertida. Fa tres anys feia de tutor en un centre de primària que duia a terme uan experiència pilot de foment de la lectura. És una cosa coneguda: a una hora determinada, s'atura la classe i es fan 30 minuts de lectura, individual o en silenci. A final de curs els tutors vam avaluar l'experiència, amb visions molt diferents. Al final a algú se li va acudir preguntar què feia el tutor mentre els alumnes llegien, i llavors vam descobrir què passava: la majoria aprofitaven per a corregir, endreçar o programar. Només alguns es posaven a llegir també. Aquests són els qui van valorar positivament l'experiència, i els altres no gaire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, al menys no es feien la manicura, Lluís. No està tot perdut!

      Elimina
  4. Jo m'ho puc passar bomba escarxofat a l'hamaca i renaixent una i altra vegada com a lector. Com a lector, no necessàriament de "L'illa del tresor", que bé pot ser de "La mort de l'autor" del Roland Barthes; no un babau timbal erudit si també exigeix capacitat de sorpresa, sentit de la vida i imaginació penetrant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oitant com sí, Girb, que la cosa no val només per a la ficció.
      Però entenc, perquè em passa amb les lectures del club, que quan llegeixes una novel·la, llegeixes una novel·la i ja està, i si t'amares massa de les opinions dels altres, quedes mig marejat. Ara, això no treu que pugui agafar Mimesis d'Erich Auerbach i m'ho passi teta.

      Elimina