te-re-sa (o de com llegir a juan marsé amb les ulleres de nabokov)

Diuen que no hi ha cap forma dolenta d'apropar-se a un bon llibre, i deu ser veritat. Hi ha qui comença a llegir A sang freda confiant a trobar-hi un noir ple de frases curtes i de detectius alcoholitzats, i a les cinquanta pàgines ja s'ha convertit en fan vitalici de Truman Capote. Hi ha qui agafa en préstec Madame Bovary perquè a la biblioteca li han posat un pictograma amb un cor al llom, i de sobte descobreix que el món de les emocions no s'acaba amb el Moccia ni amb la Steel. Hi ha (jo ho he vist) qui s'enduu la darrera novel·la que va publicar en vida l'autora X, enlloc d'aquella altra novetat de l'autor Y que havia vingut a buscar, perquè «jo diria que la casa que surt en aquesta portada és la que els meus avis li tenien llogada a uns irlandesos a Prada de Conflent», i acaba enganxat per sempre més al món imaginari de l'autora en qüestió. Per no parlar d'aquell escriptor (crec que era William Boyd) que explicava com de nen va començar a llegir Assassinat a la catedral, l'obra de teatre en vers de T. S. Elliot, convençut que era una novel·la de l'Agatha Christie, i així va descobrir la poesia.

Jo vaig arribar a Últimas tardes con Teresa perquè se m'havien acabat les novel·les de Nabokov, i un pròleg llegit dempeus i en diagonal a La Central del carrer Mallorca em va fer descobrir que Juan Marsé era el fill barceloní de l'autor de Lolita. Contextualitzaré el meu descobriment dient que jo tenia llavors divuit anys, i pensava que un llibre només podia ser bo si: a) estava traduït de l'anglès, b) el seu estil era esplèndidament visual, c) en ell apareixia al menys un personatge principal femení amb nom trisil·làbic, i d) cadascuna de les seves línies amagava, o més aviat lluïa, un cop d'efecte verbal de l'autor. (Ja sabeu: els perills de llegir a Nabokov massa aviat i sense criteri.) Marsé tenia el defecte evident d'escriure directament en castellà, però ho compensava complint ja des del títol amb el requisit de la protagonista trisil·làbica; i el pròleg que encapçalava el llibre deixava entreveure que ell també era força partidari del fraseig lluent i de l'estil visual. Per no parlar que aquelles pàgines inicials, afegides a la novel·la en la seva setena edició i ja mantingudes en totes les edicions posteriors, semblaven remetre de forma directa al famós epíleg que Nabokov va escriure per a la seva Lolita.

Recordeu l'epíleg de Nabokov? I el pròleg de Marsé? La llum de l'alba descobrint els contorns d'un dormitori de criada, tot de còfies i davantals i d'esperances traïdes. El nen de poble perseguint raigs de lluna sobre la tela del pijama d'una nena rossa i estrangera. Les restes d'una pluja de confeti al terra una nit de Sant Joan, quan ja tot ha succeït i només resta preparar-se pel comiat definitiu. O la pobra Teresa, universitària i compromesa, esquivant aixelles oloroses en un ball de barri obrer una tarda de diumenge... La forma en què Marsé passava revista a les imatges que la seva memòria conservava llavors d'Últimas tardes con Teresa s'assemblava molt a la forma en què Nabokov rememorava les quatre o cinc escenes que basteixen, de forma gairebé secreta, l'edifici extraordinari de Lolita. I potser el paral·lelisme només existia dins el meu cervell curt de lectures, però a mi em va servir: gràcies a ell vaig comprar aquella tarda la novel·la de Marsé, i vaig començar a llegir-la aquella mateixa nit, i al dia següent Nabokov ja es trobava una mica menys sol a dalt de tot del meu panteó de novel·listes moderns.

I així doncs, de què va Últimas tardes con Teresa? Com tots els llibres bons de veritat, va de moltes coses. Va de la Barcelona dels anys 50, la del barraquisme i el desenvolupament insostenible, la dels xarnegos i els catalans, la dels senyors addictes al règim i els senyorets amb mala consciència. Va dels somnis de la joventut i de la incomunicació de l'edat adulta, i de l'ascensor social sempre fora de servei. Va del meu barri, el Carmel, que es continua mirant Barcelona des de les seves alçades com qui es mira un espectacle interessant i força atractiu, però essencialment aliè. Va de l'amor i l'aventura, i del penediment, i dels equívocs terribles que fan avançar totes les nostres històries. Va de les coses que passen quan un escriptor mossega la mà del seu amo. I va també, o sobretot, de totes les coses que cadascun del seus lectors hi ha volgut veure al llarg d'aquests 46 anys de vida pública que ja té la novel·la. (46 anys: el Pijoaparte, la Teresa, la Maruja i companyia ja deuen ser a hores d'ara uns rumbosos jubilats. Ves que la Teresa no sigui una de les caps dels iaioflautes.) Coses que, si voleu, comentarem entre tots el proper dia 26 de juny al club de lectura de la Biblioteca Joan Triadú de Vic.

Jo prometo no parlar de Nabokov ni de Lolita, a no ser que sigui estrictament necessari. Però sospito que sí parlaré de com és d'estranya la vida, que fa que un dia estiguis fullejant una novel·la en una llibreria de Barcelona i quinze anys més tard et vegis parlant d'aquella mateixa novel·la amb els amics d'una biblioteca de Vic. Coses, que diria la Matilde (que també, ja ho veureu, es coneix unes quantes històries del Carmel).