La biblioteca pública de McAllen (Texas), inaugurada el passat mes de desembre, acaba de guanyar un dels Library Interior Design Awards que atorguen conjuntament l'ALA (American Library Association) i la IIDA (The International Interior Design Association).La reconversió d'un Wal-mart (abandonat) en biblioteca és obra de Meyer, Scherer & Rockcastle, Ltd., de Minneapolis.
En veure la notícia em pensava que ens gastaves una innocentada estiuenca. Però no. Sembla que els inaquis tenen coses bones, caram. De moment crec que aquí, de moment veurem la conversió contrària: de biblioteca abandonada a oficina de l'Inem.
ResponEliminaAixò sí, he vist un parell d'esglésies reconvertides en bar i restaurant.
Tinc a la màniga una església convertida en llibreria (i no és La Central del Raval, que també pertany a la categoria, Nostra señora de la Misericòrdia, crec que se'n deia). Per no parlar de nosaltres, que ja hem fet el camí de claustre de convent a biblioteca. I qui sap si la próxima estació no serà oficina de l'Inem. Clar que jo ja no seré la funcionària de torn, anant bé faré cua. Malos tiempos para la lírica, que deien aquells.
Eliminaque optimistes sou ! al pas que anem, no hi haurà ni INEM (caram, això és poesia !!)
EliminaRima fina, Vilardell! Tens raó, no hi haurà ni Inem; bé, al menys m'estalviaré de fer cua.
Eliminai una pregunta que us volia fer fa temps als bibliotecaris, Matilde - i que no sé si em diràs que és secret professional -, era si porteu alguna mena d'estadística sobre quins són els llibres, per gènere o categoria o clau, que més s'agafen per llegir - en préstec o per ser llegits directament a la biblio -
ResponEliminaLes dades són públiques, les pots consultar aquí .
EliminaLes novel·les més prestades l'any passat, per exemple:
1. El Tiempo entre costuras, de Maria Dueñas.
2. La Mano de Fátima, de Ildefonso Falcones.
3. Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.
4. La Caiguda dels gegants, de Ken Follet.
5. Maletes perdudes, de Jordi Puntí.
6. Venganza en Sevilla, de Matilde Asensi.
7. Contra el vent del nord, de Daniel Galttauer.
8. Dime quién soy, de Julia Navarro.
9. La Bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies.
10. Pa negre, d'Emili Teixidor.
I ara mateix, el tipus de material que té molta sortida són les revistes. I per tal que et facis una idea, els títols guanyadors són aquests:
El Mueble actual
Clara
Cuerpomente
Cocina fácil
Comer bien
Psicología
Cuerpomente
Labores del hogar
Sport Life
Quo, el saber actual
Sobre el material que es consulta a sala, no disposem de dades. Jo et diria que la sala s'utiliza, bàsicament, per a connectar-se a internet, llegir la premsa i refugiar-se de les inclemències metereològiques (fred o calor, tant fa, que encara no ens han tallat ni la llum ni el gas).
EliminaDurant molts anys, el rànquing de llibres més prestats l'encapçalava, en solitari i per golejada, la Danielle Steel.
Eliminagràcies ! desconeixia el web que has posat d'enllaç i és interessant ; tot plegat confirma la teoria del got mig buit sobre lectura i biblioteques - que es llegeix poca literatura, básicament novetats o best sellers, que es va a la biblioteca per a altres qüestions relativament vinculades amb els llbres... -
ResponEliminaperò potser dóna la raó als del got mig ple - començant pel sempre optimista i recentment traspassat Emili Teixidor - que l'important és utilitzar aquestes infraestructures, que val més que hi siguin que no pas no - això sempre ! -, que el qui ara llegeix un Falcones pot ser que dinte d'un temps llegeixi un Victor Hugo, etc., etc
Saps, Vilardell, de vegades, quan tinc una pàjara d'aquelles que em tira la moral pel terra, i començo de pensar bah, pots comptar i coses d'aquest estil, em consolo pensant que la programació del club de lectura no coincideix, exactament, amb el rànquing dels llibres més prestats, i que hi ha una feina a fer -modestament, ja saps- però feina a fer. Llavors, encara em deprimeixo més, joder, aviam si ara resulta que sóc una d'aquelles gilipolles que tenen vocació o algo. I així vaig passant la vida, ja veus tu.
EliminaMatilde, em sembla que t'entenc... a vegades em fan una por els vocacionals de les "bones" causes !! sovint, en aquests temes, penso en Travis Binckle de "Taxi driver", entestat a treure a la puta infantil del carrer i, paranoic obsessiu com és, acaba fotent un bany de sang matant proxenetes, clients i tothom qui passava per allà ; sé que la comparació és molt bèstia, però a la puta de la pel.lícula ja li està bé ser puta, i, salvant les distàncies, el lector del Mundo Depotivo ja en té prou amb el seu diari ni necessita altres lectures
Eliminadisculpin els lectors del Mundo Deportivo, que m'ha sortit fatal l'anterior nota ; lluny de la meva intenció tractar-los de putes, només era una figura comparativa o un símil, que se'n diu en retòrica (i no, retòrica no és un nou esport olímpic per a bibliòfils saltadors de pérez revertes)
EliminaAra m'he vist, Kalashnikov en mà, intimidant lectors de Follet, Falcones, Martí Gironell, mariadelapau, Coelho, Steel & cia. Efectivament, no van per aquí, els trets. No sóc cap messies, jo. Però tampoc crec que la meva feina s'hagi de limitar a llegir els codis de barres dels llibres i dels carnets al taulell i ja està. Coses com "també hi ha això" "prova amb aquest, potser t'agradarà". Informar i suggerir, diria. Ahí es ná.
EliminaSí, és cert, suposo que ha de ser la part gratificant de la vostra feina, i més si el llibre recomanat agrada, oi ? Fa anys, quan anava a
Eliminala biblioteca de la plaça Miquel de Clariana, i mirava les bibliotecàries, allà calladetes i vigilants per tal que es respectés el silenci, pensava "quina feina més avorrida" i ara, quan us veig llegint codis de barres i donant hora per als ordinadors, penso que la
biblioteca és com una mena de farmàcia per a lectors, amb la clientela esperant torn per a agafar allò que li pot anar més bé. I igual que els farmacèutics també vosaltres us podeu prendre la llibertat de recomanar allò que, sense "prescipcions" o recomanacions, creieu que és més oportú. La demografia i l'ensenyament us han tret de l'avorriment però potser us han dut cap a una rutina de dependent, malgrat vosaltres mateixos/es.
Saps, desconec la naturalesa de la meva rutina (si sóc una dependenta ex-guardiana-del-temple o una animadora d'esplai o una empleada d'un locutori...); ara bé -i d'això n'estic ben certa- de l'avorriment només es pot treure un mateix.
Eliminamatilde, no hi havia cap intenció ofensiva en el meu comentari de "dependenta" - feina digna com qualsevol altra -; em temo que he extrapolat la meva feina a la teva i les he volgut comparar quan són ben diferents ; la meva és de funcionari clàssic, rutinària, avorrida, gens gens gens vocacional, que m'emprenya cada dia, excepte quan cobro - i encara -, que em fa pensar que passo més hores de la meva vida pencant que visquent, que maleieixo la condició humana per la seva estupidesa submisa, que em fa maleir els calés, perquè són l'autèntic motiu que m'hi fa anar, al govern per retardar la jubilació i ara treure'ns una paga que ni Franco, que l'havia posat,l'havia tocat mai, i, en fi, que a mi sí que em fan venir ganes d'agafar fusells metralladores i anar-me'n a la casa dels Botín i companyia i fotre alguna bestiesa ; el treballar, en general, no deixa de ser el pitjor dels càstigs que es pot infligir a l'adolescència quan tot just ha de començar a ser "adulta" (che cosa é ???) i que per postres te'l fan necessari com una droga,ja que sense ell no et podries "guanyar la vida" (o sigui que no em vinguin amb allò de treballar per viure, que per moltes vacancetes i caps de setmaneta que ens donin, vivim per treballar) ; s'hauria de recordar més sovint l'etimologia del terme, que ve de "trepaliare", o sigui "torturar"...savis els clàssics !
Elimina(prometo callar una temporada, ara que ja m'he desfogat....perdoneu, que ja sé que no hi teniu cap culpa...)
No m'he ofès, Vilardell, en absolut. Senzillament no vull reflexionar sobre la naturalesa de la meva rutina laboral perquè sospito que te l'he resumida entre parèntesi.
EliminaQuant a les circumstàncies -l'estafa aquesta que ens ha tocat viure- sí, som uns xais, i ens estan liquidant. I, saps, fa dies que no em puc treure del cap un llibre del Zweig, El món d'ahir. L'any que ve, si encara no ens han rematat i tenim esma, l'hauríem de llegir al club.
I no et disculpis i desfogat tant com puguis. Hay momentos para recitar poesías y hay momentos para boxear, que deia aquell.
I d'això que dius de la condició humana, sí, fa vomitar. Això d'ara és un cas clar d'avarícia portada fins a l'últim extrem.
EliminaI si se t'acut demanar-me què carai es pot fer, doncs mira, jo tiro plans. Res d'armes, res de mastegots, escamots de ciutadans disfressats de tunos, dale que te dale con los "clavelitos" perseguint dia i nit a la simpàtica de la Fabra "que se jodan", fins fer-la dimitir del parlament. Ídem amb el Rato. Ídem amb tots aquests que se'n van de rositas. Fastiguejar-los a cop de tuna. No deixar-los dormir. Aquí, o dormim tots o no dorm ningú.
EliminaI qui diu tuna diu Georgi Dann. Serà per repertori.
EliminaI després està lo de Churchill. Vull dir que fa uns quants dies que se m'apareix en somnis, cridant allò de "never surrender". I, immediatament, zas, en Mariano, guitarra en mà, acompanyant a Manolo Escobar per eixa Europa de déu a cops "d'Epaña e la mejó". Vivo sin vivir en mí.
Eliminahe llegit molt poc Zweig - que té la fama de ser un autor que Kafka detestava -, però té bones crítiques "El món d'ahir"...de què tracta ?
EliminaChurchill no em cau massa bé, però vaja, entenc la idea !
està bé lluitar contra tota aquesta penya sense armes, però posats a triar sons esgarrifosos jo els faria escoltar mils de vegades seguides i amb auriculars posats a tot volum les desafinades al violí dels estudiants de primer curs, en especial les notes més agudes
Vindrien a ser les seves memòries. L'editorial diu:
EliminaEl món d’ahir és un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent, escrit a més amb el mestratge d’un europeu amarat de civilització i nostàlgic d’un món que es desintegrava a passos agegantats. Escriptor extraordinàriament popular i testimoni d’excepció dels canvis que van trasbalsar l’Europa del segle XX entre les dues guerres mundials, Zweig recorda, desposseït i en terra estranya—en unes circumstàncies personals d’insospitat dramatisme—, els moments cabdals de la seva vida, paral·lela al desmembrament d’aquella Europa central que es volia més lliure i segura, a recer de la bogeria i la tempesta. El resultat és un llibre fonamental, una de les millors obres de Zweig i referència inexcusable per entendre els deliris d’un segle devastador.
Quant a la forma de tortura, crec que ens acabaríem posant d'acord, cap problema, Vilardell.
i Clara ? què és ? una revista sobre ous ?
ResponEliminaMés que sobre ous, adreçada a les figues. No sé si m'explico i dispensa el cultisme.
EliminaPodríem dir allò que encara hi ha esperances... ni que sigui a l'altra banda del món.
ResponEliminaAra mateix, l'única esperança és la Trinquis. Faré cas a Baudelaire, ja saps, el cuento aquell d'enivrez-vous. No em veig amb cor de capejar el panorama sòbria, t'ho juro.
Eliminales entrades del blog son sempre interesantíssimes, però els comentaris son per sucar-hi pa.
ResponEliminaAi, Núria, quan poso el ruc en ON em faig mitja por, la veritat. Però què hi vols fer, tal com està el pati...
Elimina