temporada 2012-13 (I)

setembre

Camí de sirga, Jesús Moncada.

Camí de sirga evoca la tràgica desaparició de Mequinensa, l'antiga vila de la vora de l'Ebre enfonsada sota les aigües, que un temps va ser centre d'una important conca minera i d'un intens tràfic fluvial i que es troba abocada a la destrucció. A través de les vivències d'un allau de personatges, l'autor rememora els darrers cent anys de la vila condemnada. Aquesta novel·la ha estat considerada una de les obres més importants de la literatura catalana actual. Ha estat guanyadora dels premis Joan Crexells, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Nacional de la Crítica, Ciutat de Barcelona, Crítica «Serra d'Or» i finalista del Nacional de Literatura. (D'aquí).

octubre

El cinquè en joc, Robertson Davies. Traducció de Carles Miró.

La trama d’aquesta novel·la gira al voltant de la misteriosa mort del magnat canadenc Boy Staunton. Dunstan Ramsay, amic de Staunton des de la infantesa, n’és el narrador que, en l’intent d’esbrinar les circumstàncies d’aquesta mort, es veurà abocat a enfrontar-se al relat de la pròpia vida. Des del principi de la història, Ramsay exerceix una influència mística i no del tot innòcua en aquells que l’envolten: accions en aparença innocents —una baralla amb boles de neu o l’aprenentatge de trucs de cartes— es revelaran com esdeveniments decisius en la vida d’altres.

El cinquè en joc és una mostra del domini de Davies en l’art de la novel·la: la seva erudició li permet tractar els temes més diversos —el circ, l’hagiografia, la primera guerra mundial o la vida en un internat— amb una naturalitat sorprenent; així com la seva imaginació teatral li permet captivar el lector des de l’inici.

La primera novel·la de la Trilogia de Deptford, la més aclamada de l’autor, s’erigeix com la història d’un home racional que descobreix en allò màgic un aspecte més de la realitat. (D'aquí).

novembre

Los anillos de Saturno: una peregrinación inglesa, W.G. Sebald. Traducció de Carmen Gómez García i Georg Pichler.

Hem caminat i al·lucinat amb W.G. Sebald. El llibre Los anillos de Saturno ens ha portat de viatge pel comtat anglès de Suffolk, a la regió d’East Anglia, però, ja avisem de seguida, no és un viatge convencional, es tracta sobretot d’un viatge emocional. Més que la descripció del paisatge actual, ens arriben les sensacions d’allò que ha deixat de ser, així com les veus de personatges, especialment escriptors turmentats, que van estar relacionats amb aquests indrets. El paisatge s’impregna de la història i de l’ànima de tot el que s’ha viscut allà.

Des de la primera pàgina ens ha captivat l’estil literari, esplèndid, i tots els jocs narratius que domina a la perfecció Sebald. Veritablement, juga amb nosaltres, es passeja entre la realitat i la ficció, complementa la narració amb fotografies per donar-hi a tot més versemblança, desvarieja i ens fa anar d’aquí cap allà, amb històries fabuloses, ja siguin fragments de la vida de Conrad o Chateaubriand, l’explicació de les fluorescències de les arengades o amb la probable assistència de Thomas Browne a la lliçó d’anatomia que va retratar Rembrandt. Només per posar-vos uns exemples perquè les referències i els temes són múltiples. Fragments de vida reals, notes històriques, invencions literàries? Ens és ben igual. La capacitat que té per encadenar allò que hi ha al davant amb records, al·lusions i ficcions és magnífica i literàriament ben real. (D'aquí).

desembre-gener

Anna Karènina, Lev Tolstoi. Traducció d'Andreu Nin.

La novel·la va aparèixer inicialment com una sèrie al diari Ruski Vestnik (Русский Вестник), El missatger rus. Tolstoi, però, va topar amb el seu editor Mikhaïl Katkov sobre temes relacionats amb el final de la novel·la i l'obra no es va poder llegir completa fins que es va publicar en forma de llibre.

Altament respectat com a exemple del realisme, Tolstoi considerava que Anna Karènina era la seva primera autèntica novel·la. Segons sembla, el personatge d'Anna podria estar parcialment inspirat en la filla gran del poeta rus Aleksandr Puixkin (1799-1837), Maria Hartung. Poc després d'haver-la conegut personalment en un sopar, Tolstoi va començar a llegir l'obra en prosa de Puixkin i a perfilar el personatge de l'Anna.

Malgrat que alguns crítics van qualificar la novel·la en el moment de la seva publicació com a "història d'amor de l'alta societat", Fiódor Dostoievski va declarar que era una "obra d'art". Vladimir Nabokov va compartir aquesta opinió, i va admirar especialment "la màgia de l'estil de Tolstoi" i la figura del tren, que s'introdueix des dels primers capitols (els nens jugant amb un tren de joguina), i es desenvolupa als capítols següents, fins que arriba al majestuós final.

(D'aquí).