un encontre casual

Barcelona, dimecres 27 d'abril de 1988

[...] He tornat a la lectura de Camí de sirga. A la pàgina 284 ja no em sembla tan engrescadora. Em cansen els personatges. Crec que l'autor abusa del flash back, que tan hàbilment utilitza en els primers capítols. El lèxic és fastuós. Té descripcions de persones i de situacions tan saboroses com aquesta:

"Fins a la tardor del 1971, l'Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixant de banda l'arrest general del país durant l'eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb què solien acabar les manifestacions tumultuàries de la vila, especialment les que esclataven al camp de futbol, degudes, gairebé sempre, a la perfídia dels àrbitres, i en les quals l'apotecari, malgrat la seva indiferència pels esports, participava per solidaritat vilatana i per l'atracció irresistible de la gresca".

Barcelona, dijous 5 de maig de 1988

 [...] M'he gitat sense sopar; però, abans de dormir, encara he llegit unes pàgines de Camí de sirga. Un prodigi de novel·la.

Barcelona, dimarts 24 de maig de 1988

[...] Encara no he acabat de llegir Camí de sirga. Avui he intentat fer-hi un bon trajecte i he descobert que és una novel·la de les que cal llegir sense interrupcions tan llargues. Em costa reprendre el fil de l'argument, reconèixer els personatges, situar-los al punt en què els vaig deixar. Llegeixo:

"La veu de la senyora tronà una estona llarga entre els preparatius del convit abans que la Carmela, la Sofia i la Teresa s'assabentessin junt amb els avantpassats dels motius de la indignació..."

i hauré de tornar enrere per saber qui són les tres dones esmentades. Suposo que són les minyones de la família o potser no. Reprendré Camí de sirga un altre dia. M'estic adormint.

Barcelona, dimecres 25 de maig de 1988

[...] Continuo llegint Camí de Sirga. Decididament és una obra mestra. No té res a veure amb l'estil de García Márquez i tanmateix irradia una màgia semblant. Encara que hagis perdut el fil de la història -i això em passa sovint llegint-lo-, t'embolcalla l'encís i la bellesa de les paraules i les imatges. És una novel·la amb sortilegi, encara que els personatges fugin i tornin per tornar a fugir. Et deixen un regust de misteri, i, quan els trobes de nou, semblen uns altres, i així surts i entres en la història, com els Cien años de soledad, només que en un marc geogràfic i històric no sols molt català sinó molt d'aquelles terres veïnes a les meves, allí on l'Ebre i el Segre es troben per a morir al Mediterrani per un "camí de sirga"...És una novel·la de rius, de pobles que vivien dels rius i no es resignen a morir. Hi ha com una sensualitat implícita en les relacions entre els protagonistes i d'aquests amb les coses, els paisatges, els somnis i les catàstrofes. No tot queda colgat pels pantans. Jesús Moncada ha sabut, si més no, treure-ho a la superfície. I t'adones que hi ha un combat ecològic de fons, abans que es parlés d'ecologia.

Barcelona, dilluns 30 de maig de 1988

[...] Vejam si acabo Camí de sirga o m'hi adormo, com altres vegades. I no pas perquè el llibre no sigui interessant, sinó perquè sóc vella.

Per cert, he comprovat que només m'assossega la lectura d'un text en català. No és patriotisme, sinó un fenomen derivat de les arrels. La primera cançó de bressol que vaig sentir, la cantava la meva mare, en català. Més ben dit: la meua mare.

Barcelona, dissabte 4 de juny de 1988

[...] Ja sóc a l'epíleg de Camí de sirga, epíleg titulat Exili sense retorn. El Jesús Moncada no acaba de meravellar-me amb la seva prosa exuberant i precisa. "Les parpelles coents, embotornades, s'entreobriren penosament com dues ferides a mig cicatritzar; les clarors vermelloses de la matinada que encenien l'atmosfera tèbia i estantissa de la cambra tintaren les pupil·les."

Amb "les parpelles coents, embotornades", cal deixar la lectura per a demà...

Teresa Pàmies. Primavera de l'àvia. Destino, 1990.