un taüt de segona mort

«En el Cafè del Moll, un dels pocs que havia sobreviscut a la crisi de la conca minera del 1919, i on trobà acolliment la parròquia de L'Edèn, tancat feia més d'un any, van fer una anàlisi molt acurada dels esdeveniments posteriors a l'arribada de l'Atanasi a la fusteria. Van repassar les pretensions del gegant i la rèplica del fuster. El menestral, ros força geniüt amb vocació secreta de torero, havia adduït que s'alegrava de cor (finesa ben acollida pel personal present a la fusteria i aprovada també a la tertúlia del Cafè del Moll) de la revifada de l'altre quan el donaven per mort a conseqüència d'una malaltia estranya que, al menys d'acord amb el certificat del doctor Beltran, l'havia enviat a l'altre món.

Tanmateix -havia prosseguit després d'una pausa i d'una estossegada- ell no en tenia cap culpa ni arribava a entendre la devolució del taüt per més voltes que li donava. ¿Que no li havia fet un bon servei? ¿Que li havia pres malament la mida? ¿Que tenia algun defecte, el taüt? Noi, ¿oi? Ell havia fet la feina, l'havia lliurada i cobrada; la resta, és a dir, els designis imprevisibles del destí, entre els quals calia incloure, pel que es veia, la resurrecció inesperada d'un llaüter, no era matèria de la incumbència d'un pobre menestral. ¿Qui gosaria parlar de mala voluntat? Si s'hagués tractat d'un taüt per a una corpenta normal, ni alta ni baixa, ni grassa ni prima, haurien pogut parlar-ne, tot i que hauria costat Déu i ajut revendre'l. Vulgues no vulgues aquell era un bagul de segona mà -de segona mort, puntualitzà l'Honorat del Cafè- malgrat que les despulles de l'Atanasi no haguessin arribat a reposar-hi a causa de la revifalla del difunt mentre l'amortallaven.

Però, ¿qui havia de voler aquella caixa desmesurada que cap cristià de la rodalia no era capaç d'omplir? Només podia escaure, i encara, al vell Arquímedes Quintana. Però el veterà de l'Àfrica, esbandida ja la mala temporada de resultes de la crisi, del tancament de L'Edèn i de la partida de Madamfransuà, tornava a gaudir d'una salut de ferro colat i semblava tenir corda per anys...El públic de la fusteria, i també els contertulians del Cafè del Moll, trobaren enraonades les paraules del fuster i alabaren també la reacció de l'exdifunt. Aquest, després de rumiar la mostra, quan molta gent es temia, o esperava, que passaria l'altre pel cul del dimoni, va moure el cap afirmativament, tornà a carregar-se el taüt al coll i emprengué el retorn a casa. La gentada va seguir-lo de nou. L'Atanasi -conegut arran d'aleshores com l'Atanasi Resurrecció-, abans d'obrir la porta, confós i agraït per l'acompanyament, allargà la mà al primer del grup. En presència del taüt i davant el gest repetit secularment als sepelis, la gent va formar cua automàticament. La desfilada fou silenciosa fins que -si fa no fa a la setena encaixada- algun atabalat balbucejà la fórmula tradicional de condol: tothom adoptà sense adonar-se'n un posat compungit de circumstàncies i esclatà la plorera incontenible de les dones...

El taüt acabà antostat a les golfes i la família li anà perdent el respecte de la primeria. Al cap d'un temps ja hi desaven roba; més tard van aprofitar la tapadora per fer-ne un prestatge fins que el bagul acabà convertint-se, oblidat el seu caràcter macabre, en una eina més de la casa. El 1971, quinze anys després de la segona i definitiva mort de l'Atanasi Resurrecció a França, on vivia exiliat a conseqüència de la Guerra Civil del 1936, quan els néts van treure al carrer la caixa plena de cebes mentre buidaven l'edifici, ningú no en recordava la història.»

Jesús Moncada. Camí de sirga. 4a ed. Edicions 62, 2008. P. 84-85.