skip to main |
skip to sidebar
El cinqué en joc va ser publicat el 1970, l’any convuls en què va néixer la Fracció de l’Exèrcit Roig a Alemanya i en què Jimmy Hendrix i Janis Joplin abandonaven el món després d’haver dut al límit totes les provatures artístiques i vitals. I això no obstant, en aquella mateixa època, des del seu recer al Canadà, Robertson Davies escrivia com si no hagués existit mai el rock, ni els beatnicks, ni tan sols les avantguardes. La seva novel·lística prossegueix sense vacil·lacions la tradició del segle XIX, i no es pot negar que manté tot el seu valor com a instrument de plaer i de coneixement. Llegir-lo avui dia no és un anacronisme, sinó tot el contrari, una manera de sentir-lo -i de sentir-se- plenament contemporani.
Vicenç Pagès. «Per entendre la vida». L'Avenç, núm. 327, setembre 2007, p. 56-57.
Davant les exànimes avantguardes a tots se'ns gira feina. Pictòricament, l'esmaperdut mercat ara atorga un màxim sobrepreu a qualsevol capgròs de tendència "gore"...
ResponEliminaQuè fer quan veus l'actual conjunció, la d'un destructiu mercader àvid del retrat que millor el dissimuli?
Jo de pintura, ni idea. Clar que tinc ma mare, que és una espasa. I no perquè tingui gaire formació en la matèria, precisament, bachillerato elemental del d'abans i para de comptar. Però tu la fiques davant d'un quadre (o qualsevol obra d'art, en general) i només li has de mirar les celles. Si el capgròs de torn té alguna cosa, ella l'hi troba.
ResponEliminaQuant al "què fer", jo voto "passar-se per folre antics i moderns" i fer la teva.